– Gerres, olles i cassoles, cridaven! Els millors i més bonics.
La competència era important, però aquell dia van ser capaços de
vendre-ho tot. Estaven contents però cansats, així que, en arribar el mig dia,
amb el sol castigant la superfície del terra i de tots els éssers vius que gosaven
desafiar-lo, van empendre, com cada setmana, el llarg camí de retorn a casa.
El pare, adonat-se del cansament del seu fill d’onze anys, va
considerar que seria millor que tornés a casa sobre l’ase. Dit i fet. El nen va
pujar mentre ell caminava al seu costat.
Encara no havien tingut temps de sortir del poble quan, uns camperols
que descansaven a l’ombra d’un mur de pedra, van ironitzar de l’espectacle que
oferien els nostres terrissaires:
– Quina barra! Va exclamar un d’ells. Fixeu-vos: un jove fort, amb tota
la vitalitat que li proporcionen els pocs anys, ha d’anar a sobre de l’ase
mentre el seu pare, un pobre home cansat pel pes dels anys, va caminant.
– On anirem a parar! van cridar els altres. Ja no hi ha decència…
El pare, que va escoltar la sorollosa conversa, va reflexionar un
moment. Finalment va decidir intercanviar la seva posició amb la del fill.
Dit i fet. El nen va baixar, no sense manifestar el seu descontent, i
ell va pujar a sobre de l’animal. Així van emprendre novament la marxa aquell
calorós dia d’agost.
Ja havien recorregut més de mig camí quan, en apropar-se a una cruïlla,
van observar a l’ombra d’uns arbres una parella de pastors que es protegien de
la calor mentre el ramat pasturava. En veure la imatge del pare a sobre de
l’ase i la del jove caminant, un d’ells no va poder ressistir la temptació de
dir:
–T’has fixat! I després volen que el jovent sigui respectuós. Un home
fet i dret ha d’anar comfortablement a sobre de l’ase mentre l'al·lot, un jove
que encara s’està fent com a home, ha d’anar caminant després d’una dura
jornada de treball al mercat…
El pare, en escoltar el comentari, va plantejar-se novament la situació
tot decidint, finalment, que la millor opció era que caminessin tots dos.
Acabaven d’enfilar un petit cim des d’on podien contemplar les cases
del poble. Estaven cansats però satisfets. Sabien que eren aprop de casa però
encara quedaven un parell de quilòmetres que es farien inacabables. En aquell
moment, uns viatgers que muntaven cavalls van passar pel seu costat i sense
voler-se aguantar la rialla van intercanviar unes mirades plenes de complicitat
a les quals va seguir, quan ja s’allunyaven, un comentari feridor:
–Mira que la gent és ximple! Un animal de càrrega lliure de tot pes
mentre dues persones cansades van caminant…
No cal que us diguem què va passar…
La calor era seca i no bufava aire. El pobre ase, cansat de soportar la
càrrega dels productes respirava amb dificultat sota el pes de la parella. Però
era el preu que s’havia de pagar. El què diran pot fer molt de mal i en un
territori tan petit com aquell encara podia ser pitjor.
Ja s’acostaven a l’entrada del poble. Casa seva es trovaba a menys de
quatre-cents metres, però encara havien de sentir un altre comentari
protagonitzat ara per una dona que, des del pati de casa seva, ridiculitzà
l’escena tot lamentant-se per la sort del pobre animal.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada