1.11.19

DIA DELS MORTS


Fora del poblat cap a ponent, pel camí pel qual se n'havien anat els caçadors, s'hi trobava una cova que era el lloc d'enterrament del poblat. Allà estaven sepultats tots els avantpassats de la família des de temps immemorial. Era també el lloc on cada any celebraven la festa del final de l'estació càlida, que li deien  «Sunga Fanga». La celebració començava el dia de la Lluna plena que venia després de quaranta dies des que acabava l'estiu i s'iniciava l'estació freda. La festivitat durava tres dies. Era un dia de frontera entre el món dels vius i el món dels morts i els seus esperits. Les famílies oferien ofrenes als seus avantpassats perquè intercedissin davant els déus per aconseguir que el nou cicle anual els fos generós en vida i aliments. Començarien a llaurar i sembrar i també posarien la llavor per tenir fills. El mateix passaria amb els animals domèstics.



A la darrera festa del «Sunga Fanga» Tamik havia après la història de l'origen de la mort i encara la recordava molt bé:
«Quan Anú va crear el primer home el va fer mortal però per ajudar-lo que els seus fills i néts s'estenguessin per  tota la Terra li va ensenyar un cant que quan s'entonava conservava la vida i si es cantava davant una persona que s'estava morint li tornava la vida».
Això els ho va contar la fetillera Kurtina a ell i altres nins que l'envoltaven asseguts en terra.
«Va passar que el primer home era molt peresós i no volia molestar-se en acudir quan algú s'estava morint i d'aquesta manera ben aviat es va oblidar de la lletra de la cançó. Però un dia la seva esposa i el seu fillet sortiren a cercar aigua al torrent amb tanta mala sort que l'infant va caure al corrent d'aigua i s'enfonsà.  La mare començà a cridar i la gent va acudir i també ho feu el primer home, pare de la criatura. Aleshores va abraçar el petit i li va cantar allò que recordava de la cançó però per molt que ho va intentar l'infant seguia mort. Llavors va comprendre el gran mal que havia fet. Havia condemnat a tots a morir.»

5.5.18

LES NIMFES


Les nimfes són divinitats de la natura de la mitologia grega i la mitologia romana venerades com a genis femenins de les fonts, dels mars (nereides), dels rius i dels llacs (nàiades), dels boscos (dríades), i de les muntanyes (orèades). Benignes als mortals, dels quals no desdenyaven l'amor, el seu culte se celebrava a l'aire lliure o en uns santuaris petits anomenats nimfeus. En la mitologia romana foren identificades amb les camenes (nimfes de les fonts).



A l'època homèrica es consideraven filles de Zeus i divinitats secundàries a les que s'adreçaven les pregàries i que podien arribar a ser temibles. Habitaven en grutes i passaven el temps cantant i filant. Sovint participaven en el seguici d'una gran divinitat, sobretot d'Àrtemis, o acompanyaven una altra nimfa de més categoria, com ara les nimfes serventes de Calipso o de Circe.

Sovint apareixen com les dones d'un heroi epònim d'una ciutat o d'un país, com en la llegenda d'Egina i Èac o la de Taígete. També intervenen en els mites amorosos, com Dafne, Eco, o Cal·listo. Els seus amants habituals són forces masculines de la natura, com ara Pan, els sàtirs o Príap. Els grans déus no rebutgen els seus favors, i s'uneixen a Zeus, a Apol·lo, a Hermes i a Dionís. De vegades s'enamoren i rapten nois joves, com Hilas.

Les nimfes estan dividides en dues grans classes: les que són considerades divinitats menors, i les que personificaven tribus, races o estats.



Les primeres es divideixen en:

    Nimfes de l'aigua (Oceànides: de l'oceà, els rius, i les fonts, principalment)

    Nimfes de les muntanyes i coves (Orèades)

    Nimfes de boscos, gorgues i encanyissades     

    Nimfes dels arbres (Dríades)

Les segones agafaven generalment el nom d'allò que representaven.


LLISTA DE NIMFES:

   Adrateia
   Aganipe
   Apies
   Cal·listo
   Calipso
   Cal·lírroe
   Castàlia
   Cercira
   Clímene
    Despoena
    Dione
    Èfira
    Equidna
    Egèria
    Esmílace
    Estrimo
    Idia
    Ismene

    Juturna
    Lara
    Liríope
    Lotis
    Mèlia
    Mídia
    Siringa
    Tebé
    Tetis






4.1.18

L'ARANYA

Les aranyes em fan pànic.
Com m’agradaria ésser com Diana Dial”, protagonista de “Fácil de Matar”, de Maruja Torres.
 
Actualment estic a una clínica per a lesió del maluc que m’impossibilita moure’m.
Ahir, a l’hora de la migdiada, ... quan estava més tot sol que la una, vaig veure una aranya en el marc del televisor de la paret. El monstre va començar a caminar pel costat de l’aparell. Després desaparegué per darrera, per un moment, però va reaparèixer a la paret i, poc a poc, va començar a baixar cap al llit.
Ja us he dit que en fan por les aranyes i jo veia que vendria cap a mi. Estava immobilitzat i no podia fer res per evitar que s’acostés.
“Si fos com Diana Dial, no patiria gens, però sóc un covard”.
Vaig comprovar que el seu camí es dirigia directament al llit i el meu cap va començar a pensar com em podia defensar. Tenia poques coses a mà. Vaig optar per la botella d’aigua. L’aranya ja estava prop. Vaig intentar donar-li un cop amb la botella però l’aranya donà un petit i àgil salt i s’amagà darrera l’interruptor del llum. Poc després continuà el seu camí en una altra direcció i va desaparèixer no sé a on.
Poc temps després en vaig oblidar del perill que havia sofert.
Resulta que l'aranya va tornar aparèixer dos dies després, però la meva dona li va pegar un toc amb una revista i ara tenim una aranya morta a la col·lecció. Vaig fer que la me mostràs abans de llançar-la per l'WC.
 
 
Diana Dial ho va fer més pràctic:
"La dejó quedarse y se dio la vuelta. Ha dormido con cosas peores. En el despertar la araña es una mancha de sangre y restos oscuros. Diana se limpia la huella que el insecto ha dejado en su muslo al morir aplastado".
Impressionant!

21.12.17

RAK APRÈN A VOLAR

El petit corb havia après a volar!

Primer va estendre les llargues ales i va botar tractant d'enlairar-se com veia que feien les gavines i els corbs marins just devora la nau. Al principi trontollava sobre la coberta i sols s'alçava un instant però l'instint el feia continuar i repetir el moviment de diferents maneres fins va afinar la manera d'aguantar-se en l'aire. Quan ho va descobrir anava i tornava d'una barana de popa a l'altra.
Quan va comprovar que podia volar es va apropar a la menjadora i es va menjar un bon tros de carn. Després va enlairar-se fins al pal major.
Mentrestant, Asprid i Kim l'observaven sense dir res. Hauria d'aprendre sol.
Rak va baixar com una fletxa i va beure un poc d'aigua. Després va menjar la resta de carn.
El pilot va pensar que el petit corb s'ho havia guanyat.

ESCENARI FINAL DE LA II GUERRA PÚNICA



Per a poder contextualitzar la historia que estic escrivint, m’interessa tenir clars els escenaris dels darrers anys de la II Guerra Púnica.

Les Illes Balears estaven ben enmig del triangle on es va desenvolupar el conflicte entre Roma i Cartago.



Per una banda tenim la península Ibèrica on Publi Corneli Escipió es va fent l’amo, aconseguint que els cartaginesos es replegin a Cartago.

Per altra banda trobam a Anníbal, el major dels germans Barca, que continúa a la península Itàlica (sud) i que, per raons encara avui no explicades, passa per davant Roma sense atacar-la. Asdrúbal Barca mor i és decapitat després de la batalla de Metauro (península itàlica, 207 aC) , quan anava a reunir-se amb Anníbal per junta forces.

Finalment observam que Magó  Barca, el més petit, arreglega un exercit a Ligúria i és derrotat.  Mor en el camí de tornada a Cartago.

Escipió i Anníbal s’enfronten a la batalla de Zama (202 aC) prop de Cartago. Vencen els romans i els púnics són derrotats.  

Així acaba la II Guerra Púnica, en la quals els foners baleàrics jugaren un important paper. 


20.12.17

BATALLA, DERROTA, RETORN I MORT DE MAGÓ BARCA

L'estiu de 205 aC Magó va embarcar una força de dotze mil infants i dos mil cavallers, per a navegar cap a Itàlia en uns trenta vaixells de guerra i gran nombre de transports. Com que la costa de Ligúria estava poc vigilada, el jove Barca va poder sorprendre i prendre Gènua (actual Gènova) quasi sense lluitar. Deixant una guarnició a Gènua, d'allà va marxar a la costa ligur amb la intenció d'alçar als ligurs alpins. Després de deixar deu naus com a escorta en Savona, Magó va enviar a Cartago la resta de la seva flota, per a defensar la costa del possible atac d'Escipió. Va fer llavors una aliança amb la tribu ligur de la qual més suport esperava: els Ingauns. Aquesta tribu estava llavors lliurant una guerra contra els muntanyesos Epanteris, per la qual cosa Magó va decidir prendre part de la mateixa per assegurar-se la confiança d'aquests ligurs. Les accions desenvolupades van tenir gran èxit, i encara que no li van permetre avançar ràpidament sobre territori romà amb la finalitat de reunir-se amb Anníbal (i aprofitar la momentània feblesa romana en la regió), la seva estada a Ligúria li va permetre augmentar enormement les seves forces. De tots els racons de la Gàl·lica, "atrets per la fama del seu nom" se li van unir gran quantitat de guerrers ben armats.
Aquells moviments de guerrers gals, van ser informats a Roma pel pretor Espuri Lucreci assentat en Rímini i, sumat a la notícia de la caiguda de Gènova, les males noves van preocupar i molt al Senat Romano. L'arribada de Magó, prenia als romans amb sol quatre legions en els territoris que controlava cap al nord de la península Itàlica (les dues legions de Rimini i les dues d'Etrúria), per la qual cosa el Senat va ordenar a Salinator (Etrúria) dirigir-se amb les seves tropes cap a Rímini per a unir-se a Lucreci, mentre les legions urbanes de Cepió, eren remeses cap a Etrúria amb Marc Valeri Levino. D'aquesta forma Roma va modificant el teatre d'operacions del nord d'Itàlia, per a fer front a l'amenaça de Magó. De moment seguien els seus moviments sense intervenir.
Mentre a Àfrica, Leli i Masinisa tancaven tracte, i es van comprometre cadascun a una ajuda mútua (recordem que el jove númida es trobava expulsat del seu regne), Magó va rebre la flota enviada des de Cartago que portava ordres, diners i tropes de reforç. En notar la naturalesa de les ordres, Magón immediatament va convocar un consell dels caps gals i ligurs, amb la idea de finalitzar els preparatius i engegar les tropes d'invasió dels territoris cap a Roma. Tancava l'any 205 aC i el líder púnic pretenia la total mobilització per a la campanya del 204 aC que ja s'aveïnava.
És clar que Magó sabía que sols amb les tropes que havia portat d'Espanya i les Balears, àdhuc reforçat amb l'últim enviament de *Cartago, no era possible iniciar una ofensiva en territori romà amb garanties d'èxit, tenint en compte la presència de dos exèrcits romans (quatre legions en Rímini) disposats a tallar-li el pas (més l'exèrcit d'Etrúria). Era necessari aconseguir les nacions de Ligúria i Gàl·lia Padana. És per això que el jove Bàrcida, transmeté als seus nous aliats els plans d'acció. Els demostrà també l'interès de Cartago a ajudar-los a alliberar-se de Roma (els reforços que havien arribat eren prova d'això) i que per tal motiu, pretenia la seva total mobilització i involucrament.

Probablement la resposta que va rebre Magó no va ser l'esperada. Els gals, que al principi acudien en massa per a engrossir les files púniques, en notar la presència de dos exèrcits romans a Rimini, es van excusar de participar obertament, per por de les represàlies que en el seu territori podrien patir en cas de fracassar l'expedició. La veritat és que no feia molt que havien viscut de prop el fracàs d'Asdrúbal i la seva mort a Metauro, i si bé els temptava la idea, preferien guardar certes aparences davant els romans. Per tant, van assegurar que Magó només podria demanar dels gals "aquells auxilis que pogueren proporcionar en secret".
No sabem com es va prendre això, el líder púnic. Si tal cosa l'ofuscà o si va mantenir una suposada prudència. La veritat és que va despatxar als gals a les seves llars, al mateix temps que es va disposar a reclutar mercenaris d'aquest origen per tot el territori de la Gàl·lica (alhora que des dels poblats d'aquest país, rebia tot tipus d'útils per a la guerra). En definitiva, les nacions gal·les no s'unien a la guerra obertament, però no impedien el reclutament de guerrers a manera de mercenaris, guardant oficialment cert marc de "neutralitat".
Però en el cas dels Ligurs, la qüestió era diferent. La llunyania de les tropes romanes del seu territori, sumat a l'ajuda rebuda de Magó en les seves guerres internes, no solament no els impedia sumar-se a la guerra, sinó que els obligava. Solament van sol·licitar a Magó dos mesos per a poder preparar-se adequadament.
Probablement, l'inici del 204 aC va prendre a Magó amb aquests preparatius a mig camí. Com que el seu progrés va ser summament lent, pel que sembla, tampoc seria possible la mobilització en la campanya d'aquell estiu. Oportunitat que Roma no deixaria passar, augmentant les forces disposades a controlar al jove Bàrcida i tot moviment que aquest pogués fer.
En aquest punt, la demora del púnic va resultar fatal per als seus objectius. Roma no deixà de sumar tropes per a la seva intercepció. No obstant això, tot no era bo per als romans. T. Livi notifica que per al 204 aC (àdhuc amb un cònsol en el seu territori) pràcticament tota l'Etrúria estava de part de Magó, esperant amb la seva ajuda, poder rebel·lar-se. Molts nobles d'aquest antic poble, tenien correspondència amb Magó des que aquest cartaginès va desembarcar a Ligúria. El cònsol va haver de sotmetre a la província al terror. Duent a terme recerques, i sense cap contemplació, va processar a molts d'aquests nobles etruscs, i els va condemnar a mort. Molts altres, trobats també culpables, van poder no obstant això marxar a l'exili, encara que van esser igualment sentenciats en absència i les seves propietats confiscades.
Tancava així l'any 204 aC amb Magó estancat a Ligúria i amb els romans sense animar-se a iniciar ells l'ofensiva. En el sud d'Itàlia, Anníbal combatia contra Publi Semproni amb sort desigual (anotant-se una victòria cadascun), qüestió que el va obligar a retirar-se a Cretona. Mentrestant, Escipió continuava a Ibèria amb els preparatius d'invasió de l'Àfrica.
Així les coses, Magó, ara sí, va mobilitzar les seves tropes cap a l'interior de la Gàl·lica en l'estiu del 203 a. de C. Davant aquesta notícia, segurament l'exèrcit romà de la Gàl·lica (sense l'exèrcit consular d'Etrúria) va avançar també amb la intenció d'interceptar-ho, si és que ja no havia partit abans. Una nova batalla entre romans i cartaginesos, en una guerra que ja feia quinze anys (que ...), va tenir lloc en algun lloc de la Gàl·lica Padana. Batalla que, com la que van confrontar Àsdrubal Barca i els cònsols romans en el 207 aC, definirà bona part de les estratègies a seguir per a tots dos contendents. Però en aquest cas, per als púnics representava la seva última carta per a reforçar a Anníbal Barca i prosseguir amb èxit en la guerra. El fracàs era, una vegada més, alguna cosa que ambdues potències no podien permetre's.
Com el seu germà Asdrúbal quatre anys abans, Magó tampoc va poder evitar ser interceptat per les legions romanes. En algun lloc de la Gàl·lica Padana, probablement el país dels Insubros, va tenir lloc aquesta nova batalla entre romans i cartaginesos.



Tots dos contendents formaren les seves tropes en línies equilibrades, mantenint una part de les seves forces com a reserva, esperant la millor oportunitat per a incorporar-les a batalla. Magó va disposar als gals i elefants (després de tot, eren només set) en rereguarda, conformant la seva línia principal de combat amb els seus reclutes ibèrics i africans més els reforços remesos des de Cartago (d'origen desconegut) i els ligurs reclutats. Assumint tots el rol d'infanteria de línia, en una formació de no més de vint-i-cinc mil homes. Probablement, davant d'ells, uns dos mil balears iniciarien el combat.
Va correspondre als romans l'inici de la batalla. Arengats pels seus comandaments, les legions romanes van arremetre enfervorides, xocant ambdues infanteries en forma espectacular. La línia cartaginesa va vacil·lar en principi, però aviat es va recompondre i va detenir l'ímpetu inicial romà. El pretor va advertir que la por inicial dels púnics, davant el pobre progrés romà, podria tornar en audàcia, traslladant la por a la mateixa línia. És així que, després de discutir amb el seu col·lega, va ordenar al seu fill reunir tota la cavalleria possible en el flanc esquerre, per a carregar furiosament contra els númides que actuaven en el flanc dret púnic. Aquests, superats en nombre i en desavantatge tàctic evident, van retrocedir cedint el seu flanc. Tal situació era de gran risc per als cartaginesos. Però, per alguna cosa Magó era un Bàrcida. Prenent els elefants que, prudentment havia mantingut en reserva, els envià sobre la cavalleria romana que va veure com els seus cavalls es descontrolaven solament davant la presència de tals bèsties.
Era moment perquè entrassin el joc les reserves, tots dos contendents ho entenien així. Els romans, per a intentar donar volta la difícil situació a la qual havien sigut portats. Els cartaginesos, per a intentar aprofundir els assoliments en aqueix sector del camp. El que millor ús faria de les seves reserves, sens dubte obtindria la victòria aqueix dia.
Els primers a utilitzar les seves reserves, van esser els romans. La tretzena legió, que esperava ansiosa el seu moment, irrompé pel flanc. Amb els seus projectils deixaren fora de joc als elefants, quatre moriren i la resta es desbandà.


Davant tal favorable situació, la línia romana, molt compromesa al principi, avançà ara i obligà al seu rival a cedir terreny en veure's flanquejat i molt pressionat de front. Magó aconseguí no obstant això mantenir ferm al seu exèrcit i indicà un replegament general que s'executava de forma molt ordenada, fins que el desastre es va fer present. Però va ocórrer que el líder púnic va caure greument ferit i fou retirat del camp de batalla inconscient. Els seus homes ho cregueren mort i entraren en pànic, tal era la confiança dipositada en el seu líder, al que estaven disposats a seguir a l'altra part del món, però mort com el veien, ja res valia la pena. En conseqüència la línia púnica es desarmà, i el fins llavors ordenat replegament, es convertí en desesperada fugida.


Magó va fugir ocult a la nit, tot el ràpid que la seva ferida li permetia. Va trobar refugi en la terra dels Ingauni de Ligúria, on es va entrevistar amb una ambaixada de Cartago que el va informar "(...) que havia de salpar cap a Àfrica al més aviat possible; al seu germà Anníbal, a qui se li havien impartit similars instruccions, ja estava a punt de fer-ho. Cartago no està en condicions de conservar els seus dominis a Gal·licà i a Itàlia".
No hi havia molt per meditar, per a Magó les coses estaven clares, havia estat durament derrotat, i corria seriosos riscos de ser novament atacat pels victoriosos romans. D'altra banda, els Ligurs aviat es desentendrien de la causa púnica, ni parlar dels Gals. Va pensar que un viatge per mar tendria menys risc per a la seva ferida, que la marxa i les batalles. Es va embarcar llavors amb els seus homes que encara li eren fidels i va salpar rumb a Cartago. Era el final per a la seva aventura en la terra de l'enemic, ara havia de preparar-se per a defensar al seu país en la seva pròpia terra però, no havia albirat encara Sardenya quan la mort ho aconsegueix, no menys a causa de les seves ferides, com del terrible dolor per les metes no complides. La flotilla va continuar rumb a Cartago, portant amb si les restes de l'exèrcit de Magó. Alguns bucs foren interceptats per una flota romana que operava en la zona però la resta va aconseguir arribar fora de perill quasi al mateix temps que ho va fer Anníbal.