LES "QUARTANES"

Diu el meu germà Tòfol, que d’això en sap molt més que jo, que «Madò Juliana en realitat nomia Magdalena i que li deien "Juliana" perquè el seu home era l'amo de la taverna "C'an Julià", abans del 1900, quan es va fundar el poblet i va créixer després de la dessecació de l’albufera.
No tenien fills  i va adoptar una nina (madò Catalina), que seria la mare de na Magdaleneta (que duia el seu nom), i sempre la va estimar com a un a filla biològica, i viceversa.»

Madò Juliana ens va contar que de petita encara hi havia febres palúdiques per mor dels embassaments de l’albufera del Prat de Sant Jordi que fins a finals del segle XIX arribava fins als peus del poble. El dessecament s’havia realitzat entre 1835 i 1860 però quedaven restes de basses.

Les fortes plogudes embassen el Prat de Sant Jordi

 «El proyecto tomó un impulso importante en 1845 gracias a la actuación de un ingeniero holandés, el Sr. Paul Bouvj, que había llegado a Mallorca diez años atrás. Bouvj se comprometió con las familias de los Rocabertí, Conrado, Bennàsser y Gual, propietarias de los predios de Son Santjoan, Son Oliver, Son Mir y Son Axeló, respectivamente, para desecar el Prat de Sant Jordi a partir de una red de zanjas, para después desembocar en la acequia mayor que vertería al mar el agua sobrante. Hacia 1850 el Prat estaba prácticamente desecado. Unos años más tarde, Rafel Oliver, es capellà de ses idees, junto con un carpintero de El Molinar, en Reixac, empezaron a construir molinos que sacaban el agua del subsuelo para regar los campos mediante un extensa red de pequeñas acequias. De esta manera, Casa Blanca y Can Tunis (hoy Son Ferriol) dejaron de ser sólo un lugar de parada para descansar en sus tabernas, pues se empezaron a abrir talleres de carpinteros y herreros. El Prat se fue parcelando en huertos. Cuando el Archiduque visitó la zona, hacia 1880, el Prat se había convertido en un vergel. Los payeses de la comarca todavía hoy hablan orgullosos de la buena calidad de la tierra del Prat, tierra, dicen, que no tiene piedras, "si hi veus una pedra és que qualcú l´ha posada".»

Seguint amb la història de madò Juliana he de dir que contava que la gent emmalaltia de febres que anomenava “quartanes” (perquè apareixien cada quatre dies i provocaven febre, mal de cap, calfreds i vòmits). El remei era enviar-se, cada dematí en dejú, una bolleta de  «caca» guardada des del dia anterior. I sorgia efecte!

«DE QUARTANES, NO EN TOQUEN LES CAMPANES»

(volia dir que de febre palúdica no es morien)

Aleshores no ens ho acabàvem de creure això del remei casolà però resulta que hi ha estudis que demostren dues coses:

• Què s’utilitzava la «caca» pròpia o de mul com a remei per a diverses cures.

• Què actualment s’experimenten medicaments en aquesta direcció.

I qui no ho cregui que ho vagi a cercar!

LA LLEBRETONA

Quan madò Juliana  era petita havia sentit contar moltes històries de bandolers, de mal-bocins i d’encanteris que encara recordava molt bé, com el que li va passar a un tal Joan Gol·let de Petra que estava llogat a una possessió del Prat de Sant Jordi.

Fins i tot recordava la glosa que li feren després dels fets:

Estimat meu, dues eines

són males de manejar.

¿Dues en vols festejar,

i amb una te veus amb feines?

Efectivament en festejava dues d’al·lotes santjordieres . Una d’elles, sempre que sabia que havia anat a rondar l’altra, com no ho havia de saber si era bruixa, li tirava en cara i s’enfadava molt amb ell. 

Tothom, manco el bergant, sabia que tenia fama de bruixa. 

Amb aquestes estava que a causa d’això ell va observar que quan anava a veure l’altra al·lota, devers mitjan camí, li sortia una llebretona que li aturava el pas i fugia a corrensos.

En Joan ho va contar a un amic i aquest li digué:

-  Alerta a l’altra al·lota que tens perquè te fama de bruixa!

En Gol·let no s'asustà i manllevà una escopeta, la va carregar de pólvora, atac i perdigons beneïts i cap a veure l’altra al·lota. Ell no s’espantava per tant poca cosa.

Quan passà pel Pinar de Sant Sant Joan, zas! Li compareix al mig del camí la llebretona.

En Gol·let carrega el martell, apunta l’arma i quan anava a pegar tirada en el gatet, la llebre alça la veu i diu:

-          No tiris, Joan, que sóc jo!

En Joan romangué amb els cabells drets i s’entemé que que les cames li feien figa però va arrancar a córrer cap a la possessió.

Va recollir els quatre trastets que tebis i sense cobrar els jornals que li pertocaven fugí més que de pressa cap al Puig de Bonany de Petra on vivien els seus pares, fent-se trons de les dues pitxorines de santjordieres. 

Aquesta no és la única contarella que vaig sentir de Madò Juliana. Era una dona que sabia de tot però de bruixes, bruixots i fullets era una mestra.

MADÒ JULIANA (I)

En aquell temps madò Juliana exercia de madona de Son Eixut. Era una padrina bastant major però seguia donant ordres a la seva filla Catalina i per suposat al genre i nétes.

Jo i la meva família li vàrem caure bé i ens convidaven sovint a passar la vetlada en la seva companyia, sobretot a l’estiu, quan podíem estar a la fresca.

A les vetlades parlàvem de diversos temes d’actualitat però també algú cantava una cançó o contava el darrer acudit. Adesiara jugàvem a endevinalles o embarbussaments i quan ens cansàvem la padrina ens contava les seves històries que solien tractar d’encanteris i bruixes. Ella ho contava com si fossin fets reals passat en temps seus però ara veig que eren rondalles o contarelles populars.

Record que fou la primera vegada que vaig escoltar la història dels joves del poble que feren messions a veure quin era l’atrevit que anava a clavar un clau a la porta del cementiri (aleshores a Sant Jordi encara existia el cementeri del can Cota).  El més agosarat va oferir-se i cametes amigues cap al cementeri. En veure que no tornava els seus amics anaren a cercar-lo i el trobaren mort aferrat en el clau que havia clavat juntament amb la seva capa a la porta d’entrada del lloc sagrat. Suposaren que quan arrancar a córrer es va trobar agafat i que va morir de pànic.

També contava molts d’encanteris  i històries de mal-bocins,  sobre els que tenia una classificació: per enamorar, per fer enyorar, per fer oblidar, per fer penar, per fer avorrir, per fer perdre l’enteniment i per matar.

(continuarà)

DESPERTAR

“A Magdalena de Son Eixut, in memoriam”

A Sant Jordi vaig despertar a noves sensacions. Fins aleshores jugava amb amics a guerra o a cowboys. Però, de sobte, tot va anar canviant. A l’escola, els nins i les nines anàvem separats i en el carrer no jugàvem plegats. Per això fou una novetat que en lloc d’amics, pocs, a Sant Jordi fes amigues.

Algunes nines de l’escola, les majors, tenien més o manco, la meva edat. Les nines, a l’escola,  no passaven d’una quinzena perquè la majoria anaven a ca les monges. I d’aquestes, tres o quatre eren de la meva edat. Parlava amb elles des de la finestra de ca nostra quan elles, durant el descans entre classes, envoltaven la font del jardí. Eren converses curtes però això feia que després en el passeig pogués parlar amb elles. La majoria ja tenien ullat un al·lot, però eren joves per festejar. Una d’elles m’agradava més que les demés. Però ella no em feia cas i ben aviat em va fer desistir. Un primer intent fallit. 

Amb la que si que ens enteníem força era amb la veïnada Magdalena. Era divertida i simpàtica. Ens férem bons amics amb la complaença dels pares i la padrina. Tan és així que ella pujada a la branca del garrover i jo assegut sobre una roca, parlàvem d’històries reals o imaginàries, sovint. Ella estava a l’edat del romanticisme jovenívol per les lectures de novel·letes amoroses i jo li seguia la corrent amb prudència perquè en realitat no m’agradava per parella. Teníem tretze anys i ni el cap ni el cor els tenia centrats en ella.

A ca seva els agradava veure com ballàvem plegats... valsos, fox-trot i qualsevol música que sonàs per la ràdio. Encara no havien arribat ni el rock & roll ni el twist, que segurament ens haguessin agradat més. Una estoneta de ball de saló no feia mal a ningú i jo per fer cas col·laborava. Eren quatre contra jo i no em podia negar. Allò que no record és si ja sabia ballar un poc o elles m’ensenyaren. Segurament fou aquesta darrera cosa. Aprendre mai estar de més.

En aquella casa de Son Eixut vaig passar-hi moltes hores que encara record amb complaença.

SON EIXUT

“A Magdalena de Son Eixut, in memoriam”

Devora l’escola de Sant Jordi, just creuant el jardinet que tenia darrera, es trobava Son Eixut, una casa de camp aferrada al poble amb doble entrada. Per la part de baix donava a una clastra amb una gran morera que donava ombra a l’estiu i aturava el vent de llevant a l’hivern. Per la part de darrera era una casa més pareguda a les del poble (actualment està molt transformada i és un restaurant molt conegut del poblet en el qual madò Catalina de Son Eixut ha estat cuinera important, però la casa de baix es conserva, reformada, igual que en aquells temps però actualment ben envoltada de cases noves). 

El camí a la casa de camp pujava  per  l’esquerre i entre les cases i  el camí de baix quedava un bon tros de terra conrada amb horta i cereals. A la dreta, just a baix del terreny que donava  a l’escola, hi havia unes tanques  sense conrar  amb un gros garrover que tenia una branca gruixuda horitzontal.

A la casa de Son Eixut aleshores hi vivia un matrimoni amb dues filles; i amb tots ells també hi habitava la padrina per part de la mare que era la vertadera propietària de la casa.

El marit, envoltat de quatre dones,  tenia poc a dir, era poc xerrador  i no parava molt per la casa. De bon matí partia amb el carro cap finca que tenien a la vall i els dies feiners sols el véiem els vespres quan fèiem vetlada junts, a l’estiu.

Magdalena

L'esposa nomia Catalina i la mare d’aquesta era madò Juliana. Les dues filles eren na Maria, que aleshores estava  a punt de casar i na Magdalena, que tenia més o manco la meva edat. 

Sovint he reflexionat com devia  esser que una família pagesa era tan oberta en actitud i fets. En això no es diferenciaven dels meus pares.  

Ben aviat vaig  connectar molt bé amb aquelles veïnades. Tan és així que sovint era a ca seva, tant de dia com de vespre, sobretot quan fugia el fred i fèiem la vetlada junts.

Tenc molts bons records d’aquells moments!