30.4.17

MADÒ "CASETES" I L'ENAMORADA

Una història de "mal bocí"



«Amb les metles...
venen carros carregats
i xalestes collidores
que es tornaran peladores
quant els sacs seran buidats...»

Mª Antònia Salvà. Poesies.

Ja us he explicat algunes de les bruixeries que em contava madò Juliana de Son Eixut de Sant Jordi i avui us narraré aquesta nova contarella que em va contar i que té un interès especial per la intriga novel·lesca que conté. En un moment donat de la segona part que no és aquesta, té un contingut força ferest que pot ferir la sensibilitat del lector: "qui avisa no és traïdor".
Per altra banda, també vull explicar que per primera vegada surt un personatge que tendrà continuïtat quan parli de Santa Eugènia, ja que Madò Casetes o "Sa Madoneta", que era considerada "bruixa", vivia en aquest encantador poble del pla de Mallorca.
La història la contà na Coloma
, protagonista de la narració, a madò Juliana,  en primera persona:
«En Joan estava gelós de mi i quan em veia parlar amb un altre jove, s'enfadava molt. A jo em passava el mateix, quan el veia divertir-se i fer broma amb les collidores. Aleshores vivia a les cases de So n'Oliver de Sant Jordi on el meu pare era l'amitger, i ajudava a ma mare dur la casa i també de fer el menjar quan venien les collidores d'ametles, a l'estiu. La majoria de "collidores" eren al·lotes joves llucmajoreres i tenien fama de ser molt maques i enamoradisses. Mentre durava la collita s'instal·laven a unes cases adossades al casal principal, on vivien els senyors.
En Joan, el meu enamorat, era jornaler de la possessió i durant el temps de collita venia a les vetlades i sempre feia cas a l'al·lota més maca i eixerida del grup. Aleshores es convertia en el seu déu: Joanet per aquí! Joanet per allà! Cada estiu, el punyeter en festejava una de nova i ella venga mirar-se i remirar-se. De ràbia, quan jo els veia, em posava molt malsofrida i emmalaltida de tristor.
Un dia ho vaig contar a madò Magdalena "Casetes" que venia alguna vegada a So n'Oliver a cercar un tipus de flor que ella deia que només es feia en aquest redol."



- Això és ben senzill d'arreglar, Colometa – va dir madò Magdalena – Hi ha remei! Dóna-l'hi "cosa!" i ja veuràs com el tombaràs cap a tu!
Jo que no entenia exactament allò que proposava fer, fent-me la "bamba" li vaig demanar:
- Quina "cosa" he de fer? – jo pensava que m'havia d'entregar a l'estimat i per jo mateixa, em deia que arribar en això... de cap manera. Mal em matessin!
- Però si no has de fer res mal fet, Colometa! – va explicar madò "Casetes" – Quan puguis i d'amagat, li poses un poquet de saliva teva dins el seu plat i ho remenes ben remenat i ja veuràs com la cosa canvia ben aviat!...»


[Continuarà...]

29.4.17

LES MAÇOLES I "LOLITA"




Record, abans que algú m’ho retregui, que vaig afirmar que a Sant Jordi havia fet més amigues que amics i, en tot i que això és així, també vaig fer alguns bons amics com els Ramis de l’estanc, que eren bastants de germans: en Guillem que era el major i després na Maria (Montserrat), en Miquel, en Toni i en Sebastianet. Potser no en aquest ordre.

Na Maria ajudava la seva mare a despatxar tabac , segells i paper de l’Estat.

Els nins estudiaven, uns a Palma i els altres a l’escola amb mon pare.

Sobretot durant les vacances, quan ens quedàvem a Sant Jordi, jugàvem molt plegats i vaig fer bones miques.

Amb qui vaig fer més amistat fou amb en Miquel que tenia la meva edat. Era l’escolà major de la parròquia i a vegades jugàvem per dins l’edifici eclesial, sobretot pel campanar. Al respecte, record que durant el dijous i el divendres sant col·locàvem unes carraques o maçoles (1) (“troco-troc-troco-trac) que feien un renou de fusta redolant en lloc del so brillant (“ding-dong-ding-dang” ) de les campanes de bronze.

La padrina dels amics Ramis vivia a una planta baixa just davant el portal lateral de la parròquia. Era una casa amb amples finestres de guillotina que, a l’estiu, quan hi anàvem a jugar, estaven ben obertes.  Amb els amics Ramis hi passàvem bons moments a ca la padrina: disfresses, música amb un “pick-up” traga-discs per una ranura. A Guillem li agradava bastant la música moderna i tenia bastants dics. A més d’això record que tenia un “hula-hoop” que es posava a la cintura i es feia rodar enlaire sense que caigués, al compàs de la música rítmica feta aposta o cançons amb titme de salsa. Jo no vaig aprendre aquest joc.

Al marge d’això, també record que en Guillem em va deixar la novel·la “Lolita” de Vladimir Nabokov, que feia poc s’havia publicat i que circulava un poc en la clandestinitat.  La novel·la, com podeu suposar em va agradar molt. En feren una pel·lícula que no perd qualitat, amb James Mason, com a Humbert Humbert, protagonista masculí, Shelley Winters,  com a mare de Lolita, i Sue Lyon, com a Dolores o Lolita. 



També record molt bé que el “pater famílias”de l’estanc, que era un home alt i prim i treballava d’escrivent a l’escorxador de Palma, quan arribava a casa tant el matí com l’horabaixa es bevia un tassonet de vi d’un glop fent el renou característic de xuclar: hhhfff..! 
(1)  [Maçoles; instrument de percussió d'algunes peces de fusta combinades que produeixen un soroll sec i repetit, i que substitueix les campanes durant el Dijous i Divendres Sant]


28.4.17

UN BOIX MOLT VIU


Una gent bastant rica de Santa Gertrudis de Fruitera, l'amo en Miquel Torres "Suquet", madò Virtuts Escandell i el seu fill Vicent, vengueren a Palma per anar al psiquiatre, doctor Llorenç Cardell, amb la finalitat que fes un estudi d'en Vicent, que des d'un temps enrere feia coses que consideraven molt estranyes.
Venien recomanats per un canonge veïnat del poble i també duien una carta del metge de capçalera.
- Quina edat té aquest jove?– demanà don Llorenç al seu pare.
- Ara pel mes de febrer complirà vint-i-dos anys – respongué l'amo en Miquel.
- Què ha fet o ha de fer el servei militar? – seguí demanant el doctor.
La mare que estava al costat del jove, respongué abans que ningú:
- Si senyor! Però com que tenim molt de bo amb el coronel de Dalt Vila, el va agafar com a assistent seu i no va comparèixer durant tota la milícia. Ell sabia allò que li passa, que està boix!.
- Boix? – exclamà el doctor.
- Bé! No ho és del tot boix però li férem passar – afegí madò Virtuts.
El jove no deia res, però escoltava tota la conversa posant cara de desinterès.
El doctor, teatralment digué:
- Ja ho val!... Ja ho val! Em sembla Vicenç que tu ets el que està sa i bo i que els que t'acompanyen són els que em necessiten com a metge... Què en dius de tot això?
- Doctor!... – exclamà en Vicent, que era un fadrí ben garrit – A la fi algú em diu que estic bo de salut!... Sap que faria jo, senyor metge: els faria pagar set mil pessetes de la consulta i després el donaria bastonades fins que arribessin a Sant Antoni.
- Home!... – li va contestar don Llorenç.
- Si senyor!... Garrot és allò que precisen! Tot el sant dia no fan més que dir-me "Vicentet estat tocat!... Mesquinet que no en fas una de bona! - i seguí dient el jove:
- A veure Doctor vostè que hi diu? És estar sonat viure com els "hippies", no fer-ne ni brot i sucar la mamella?.... Perquè si vostè com a metge de "bojos" pensa el mateix, també es pot posar a la coa...
- Creuràs Vicenç que em resultes un personatge original i pintoresc!
- Vostè ara em diu allò mateix que em va dir don Miquel Oliver "Bosso".
- Qui és aquest tal "Bosso"? - va voler aclarir el doctor.
- Era el meu mestre a Santa Gertrudis quan anava a escola i quan em veia vestir i actuar com els "hippies" em deia: Vicentet! Ja veig que en esser gran seràs un personatge molt original i pintoresc. Just allò que vostè m'ha dit. Per cert que aquest mestre era d'un poble de Mallorca.
- I tu com et tornares "hippy"? – continuar demanant don Llorenç.
- Resposta fàcil! – respongué el jove – A Eivissa, com que hi ha una colònia "hippy" cada any venen uns monjos del Nepal a fer i ensenyar a fer meditació transcendental. I sap que feien aquests monjos? Ens feien dejunar i quan vèiem la boira, ens donavenn brou fet amb herbes i amb aquesta alimentació és clar que tothom delirava...
El pare i la mare d'en Vicentet no s'aturaven de remenar el cap i dir i tornar a dir: "Mesquinet!" "Mesquinet!".
Don Llorenç allargava la conversa per escoltar tot allò que contava el jove. Per ell era prou interessant conèixer de primera mà aquestes experiències que sols coneixia per les revistes.
- Vicentet! I tu, que t'has posat a les ordres d'aquests monjos?
- Res d'ordres! Allà només et recomanen allò que has de fer: fora fumar, fora xerrar, fora menjar, fora sexe... tot fora! En surt un entre tots els altres i li fan reverències. Du el cap afaitat i una barba de boc. Vesteix una túnica fins als peus, llarga i blanca i, penjant entorn del cos, du trunyelles de roses i pètals... tot molt colorit i divertit.
- Bé! I després del "show" que fèieu? – va insistir el doctor Cardell.
- Què havíem de fer? Res...! Qui no volia menjar no menjava i que es conforma va amb poc no tenia per què fer res...! Ho pensi bé! Si amb una tassa de brou en tens suficient i ets feliç, no tens per què treballar...
- Ho veu senyor doctor, no vol fer feina! – digué la mare.
- Ja hi tornen a esser amb el mateix càntic! Dóna-li garrotades a la moneia fins que es mori! Però és possible que no ho entengueu? És possible que sols ho vegi jo? És possible que sobre la terra ni una sola ànima queho comprengui? - respongué en un to més alt, el jove Vicent i continuà:
- Però és possible que allò que fan els "hippies" encara no us hagi obert els ulls? Això és perquè duis cucales de carreres! Ahir jo vaig dormir ben satisfet i tranquil fins a migdia. Després vaig passejar fins a l'hora de dinar amb taula parada... Quina felicitat! En canvi en Pepet, el veïnat de la tanca de Can Calent, l'altre dia s'esllomà la ronyonada llaurant i què va passar? Què el sendemà no es va poder llevar del llit. Senyor doctor a veure si m'argumenta i aclareix quin dels dos està millor del caparrot, en Pep de can Calent o jo, en Vicent Torres de can Suquet?
- El doctor don Llorenç, girant-se als pares, estirà el cap i coll cap endavant i obri bé els ulls per a dir-los:
- Senyors, he de reconèixer que el vostre fill Vicent en sap més que jo!
- Però... senyor doctor que diu? – li va sortir a l'amo en Miquel – I no té res per receptar-li?
- Senyors! En Vicenç, el vostre fill té una salut excel·lent. La meva opinió mèdica és que està millor que tots nosaltres.
- Idò! – digué madò Virtuts – pot dir-nos allò que li devem per la consulta?
- Escolti senyora, jo com a metge sempre he cobrat les visites segons la tarifa estipulada pel col·legi, però avui som jo el que he de pagar... – i dit això, don Llorenç es posà mà la butxaca i donà al fill cinc mil pessetes.
Els pares d'en Vicentet quedaren amb la boca ben badada ... Com a embadalits...

27.4.17

L'ALCAVOTA DE LLUBÍ (II)

[Madò Llucià contava sovint la història de Joana Maria Perelló "Sa Llubinera" a la colla de dones que anaven a collir oliva a les finques de la Serra de Tramuntana... A "Sa LLubinera" i dues filles seves les havien tancat a presó per mala conducta...]
- Eren llépoles i dolentes! – va exclamar madò Poma, i afegí – Na Joana Maria era tan dolenta que, fins i tot, va enganar a dues joves veïnades i les va induir a deixar-se conèixer per uns senyors que les tenien ullades. I, quant a les filles, he d'afegir que les dues estaven casades i posaven banyes als marits. Na Francisca Maria estava casada amb un mariner que anava embarcat amb el vaixell "El Gabriel" i na Joana Maria amb en Sebastià Payeres que estava fent el servei militar a un regiment de Barcelona.
- I l'homo de na Joana Maria que nomia, madò Poma?
- Què tens por d'esser parenta seva, nineta? O és quevols escriure tota la crònica sencera al setmanari de Llubí? – va ironitzar madò Poma – L'home era eivissenc, anava embarcat i nomia Antoni Riera...
- Feren el judici a les tres dones – continuà madò Llucia – i les condemnaren. A l'alcavota, que estava casada amb un tal Miquel Llobera, que vivia a Maó, separat de la dona per raons polítiques, la desterraren a Menorca per a sempre. El marit va dir que no la volia veure prop de ca seva perquè era una dona de mala vida. Els capellans de Maó li donaren la raó i l'alcavota va esser oblidada a servir en una casa decent amb la condició que el seu homo li passaria un sou d'un velló de plata diàriament perquè pogués viure amb honestedat i fent una feina honrada.
- Pobra gent!... Sí que varen esser desgraciades! I amb les filles que va passar? – demanà la joveneta, interessada pels detalls.
- Les dues filles foren obligades a anar a viure amb els seus marits i Can Secall va quedar buit i abandonat. Per pagar la causa varen haver de vendre tot quan tenien: un llit amb vànova cotonada; sis cadires; un quadre de la Mare de Déu del Carme; una gallina i dos pollastres; dues escudelles... És a dir, el poc que trobaren a la casa.
- I els Perellons d'ara, que tenen res a veure amb na Joana Maria Perelló? – va demanar la preguntadora.
- Nineta! – acabà madò Llucia "Poma" – Tot això va passar en temps del rei Carles III, però us ho he de contar perquè no caigueu en el mateix clot...
Totes les collidores llubineres se n'anaren a dormir ben preocupades per a mantenir alta l'honra del seu poble.

26.4.17

L'ALCAVOTA DE LLUBÍ (I)



[Aquesta contarella me la va contar en BVA, amic de feina de fa molts anys, i jo l'escrit perquè no es perdi del tot]

Quan encara la tasca de collir olives a les finques de la Serra la feien colles de dones que procedien de diferents pobles de Mallorca, durant la vetlada cantaven cançons i contaven les més diverses i divertides històries o rondalles que sabien. Entre les collidores eren molt reconegudes les dones llubineres i entre elles la que contava més contarelles era madò Llucia de Can Poma. La història més recordada per les joves de la colla era l'anomenada "L'alcavota de Llubí". Quan la contava, tothom s'arremolinava al seu voltant per no perdre paraula.
Així és la història com la contava madò Llucia:
"- La dona més deshonesta i escandalosa que hi ha hagut a Llubí va esser na Joana Maria Perelló. Devia tenir uns quaranta anys quan un saig de Ciutat que nomia Zacaries Casares la va detenir i la va dur a tancar a la presó Reial. Amb ella també s'endugué les dues filles que tenia: na Francisca Maria de denou anys i na Joana Maria de desset.
- Idò madò Poma – li demanà una jove collidora – Si aquesta dona era de Llubí perquè la detingueren a Palma?
- Filla meva, estimada del meu cor! – va respondre madò Poma – Tens tota la raó. Resulta que en aquell temps vivia a Ciutat i allà ja li deien "Sa Llubinera" i per això els fets passaren a Palma i la mala fama roman en el nostre poble. Què hi farem!
- I perquè les dugueren a tancar a la presó – demanà una altra al·lota.
- Per ser vicioses i fer allò que estava prohibit. Vivien a un carreró de la plaça de sa Palla, a una casa que li deien can Secall. A tota hora la casa estava plena de soldats i mariners que elles entretenien. Eren tan poques vergonyes que, fins i tot, cridaven els homes que passaven pel carrer per davant de ca seva. Mirau si tenien barra, que es deixaven besar al mig del carrer i davant infants i gent decent que passava... Per això les tancaren.
- I aquestes mallerengues segur que eren de Llubí? – insistí una collidora que no li agradava gens aquesta condició de la història.
- Nineta! – li endossà madò Llucia – desgraciadament ho eren de Llubí, provat i comprovat – I més vos contaré: amb una indecència inusual – i això consta en els càrrecs amb els quals les acusaren en el judici – a les dues filles, madò Joana Maria les oferia als soldats i mariners i ella cobrava els sous... I quan qualque bona persona li demanava perquè feia aquest desastre amb les seves filles, ella contestava que si elles feien de bergantes, no era de balder, ja que això els donava per comprar-se vestits, comprar-se alguna joia i poder prendre xocolata quan les venia de gust.
- Idò també eren llépoles – va afirmar en Joan que també feia vetlada amb la colla de dones."


[Continuarà]

25.4.17

LA DONZELLA DE MOSSA (II)




Les rodes del carro escopien els macs que hi havia per les ginyes del camí. Els sotracs feien grinyolar el fuell i les potes de les bèsties aixecaven niguls de pols.

El matí era clar, orejat. El brancam de les alzines i dels pins ombrejaven les voreres plenes de mates i murteres empolsades i florides. 
Quan passaren el pont d’Alcanella, el comte va fer returar les mules per recrear-se contemplant l’aigua que baixava entre les penyes i voreres estorades d’herbeta.

C’est très joli! C’est charmant ! – digué el comte.

Na Coloma res va entendre però molt li va agradar escoltar que aquell jove senyor es sentís, com a ella li havia passat tantes vegades, pres per l’encant d’aquell recó. El comte mirà la jove i lligà la seva bellesa amb la del lloc. Quan ella va intuí allò que passava pel  cervell del comte, es recollí per amagar-se en una misteriosa serietat adolescent...

Arribaren a Son Alzines i quan voltaren cap a Mossa senyalant amb la mà la falda del puig Caragoler, va dir:

Allà dalt hi ha les pedrotes de Mossa. – va fer un silenci i continuà  fent una pregunta – Vós que voleu veure de Mossa, les pedres o les fonts?

El comte encara mal entenia el mallorquí i tocant amb la mà l’espatlla del carreter li va dir:

Qu'a-t-il dit?

El carreter que sabia un poc de francès, li va contestar :

Pourquoi voulez-vous aller à Mossa ?

Oh- la-la… Mossa ! Es lo mesmo que fermosa !

L’entorn agafà la patina més daurada del migdia. Els cans assustats de veure tanta gent començaren a lladrar i les portes del casal s’obriren…

Diuen – ho conta la tradició – que l’Arxiduc sota l’anonimat del comte – hi va fer una bona i llarga estada a Mossa. Uns diuen que fou per ser llar de somni encantador. Altres que es va sentir captiu de la formosor de la donzella, na Colometa de Mossa, qua ls setze anys espigada i rosada va ser una flor fora de temps…