31.10.16

ELS ARQUEÒLEGS (II)


Guillem Rosselló i Bordoy (Palma 1932) és un historiador mallorquí. Es llicencià en filologia semítica per la Universitat de Barcelona el 1955 i en història per la Universitat de Barcelona el 1960. Ha estat director del Museu de Mallorca des del 1965 i ha publicat articles d'història a Mayurqa. És un expert en la Mallorca Musulmana.

És membre de la Reial Acadèmia de Belles Arts de San Fernando des del 1972, de l'Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona des del 1976, de la Maioricensis Schola Lullistica des del 1977 de la Reial Acadèmia de la Història des de 1994. EL 2008 va rebre el Premi Ramon Llull.



Obres:


El túmulo escalonado de Son Oms (1963)
L'Islam a les Illes Balears (1968)
La cultura talayótica en Mallorca (1979).
Els oblidats: petites històries de mallorquins (1990)
Remembrança de Nunyo Sanç. Una relació de les seves propietats a la ruralia de Mallorca (1993) amb Antoni Mut Calafell.
Escrit sobre la terra: estudis de toponímia (1994)
Ceràmica popular a les Balears (1997) amb Baltasar Coll Tomàs.
Espanyols i Pacs: poder i cultura a la Mallorca del segle XV (1999) amb Maria Barceló Crespí i Baltasar Coll Tomàs
La ciudad de Mallorca. La vida cotidiana en una ciudad mediterránea medieva (2006) amb Maria Barceló Crespí.




VERTEBRATS PREHISTÒRICS

Quan les Illes Balears sorgeixen fruit del moviments tectònics de les falles del mediterrani  i dels desglaçaments, segurament moltes espècies de vertebrats quedaren aïllades en el nostre territori però amb el pas del temps desaparegueren per manca d’adaptació a un clima gens favorable i a la contínua reducció  de l’espai per l’aïllament. Així la fauna es va anar empobrint fins arribar a la que tenim a l’actualitat que és descendent directe de les espècies que sobrevisqueren als canvis climàtics i a la reducció de l’espai vital. 



Els darrers en desaparèixer foren el Myotragus balearicus, tan comú a Mallorca i Menorca durant el Quaternari alt i vàries espècies de rosegadors com el Hypnomys mahonensis i H. morphoeus
Hypnomys mahonensis

Hypnomys morpheus

També es trobaven musaranyes de dents vermelles com Nesiotites hidalgoi, el Prolagus sp. (parent llunyà del conill; i un nutrit grup de reptils com la gran tortuga terrestre Testudo gymnesica. Tots ells ja desapareguts.

Nesiotites hidalgoi
Prolagus

També hi havia espècies de  llangardaixos i escíncids desapareguts però que encara avui viuen a terres continentals o del nord d’Àfrica.

30.10.16

ELS ARQUEÒLEGS (I)



Antoni Arribas Palau (1926-2002) fou arqueòleg, catedràtic en prehistòria i director de les excavacions de la ciutat romana de Pol·lèntia (Alcúdia).

En 1948 fou professor assistent de la Universitat de Barcelona.


Entre 1953 i mitjans de 1954 fou nomenat Director del Museu Arqueològic de la Diputació d'Almeria. Durant el darrer any que estigué a Almeria, fou nomenat membre del cos d'arxivers, bibliotecaris i arqueòlegs. No tardaria molt de temps en què el Museu Arqueològic de Barcelona el reclamés per treballar per ells, càrrec que va acceptar de bon grau. Tres anys després la Universitat de Barcelona el nombraria professor adjunt d'arqueologia, epigrafia i numismàtica. Per Arribas aquest càrrec especialment, fou tota una sastifacció personal.


En 1965 deixà el càrrec de la universitat barcelonina en ser nomenat catedràtic de prehistòria per la Universitat de Granada. En aquesta universitat crearà la revista "Cuadernos de Prehistoria" fins a l'any 1979. Aquella tardor es traslladaria a viure a Palma, en ser nomenat professor de la Universitat de les Illes Balears (UIB). Adquirí la càtedra de Prehistòria a la UIB i posteriorment el de Degà de la Facultat de Filosofia i Lletres, càrrec que obstentà fins a 1983. Molt interessat en les excavacions de la capital balear dels romans, Pol·lèntia, manté línies de treball amb l'ajuntament d'Alcúdia. Nou anys més tard, es jubilaria de l'ensenyança però els darrers anys de la seva vida la passaria estudiant Pol·lèntia, ja que fou nomenat director d'excavacions.

La ciutat d'Alcúdia agraïda, el nomenà pregoner de les festes de Sant Jaume d'Alcúdia en juliol de 1992.

Quatre anys més tard, i a partir de llavors, els cursos d'arqueologia impartits per l'ajuntament d'Alcúdia duran el seu nom. Morí l'any 2000. A les excavacions de Pol·lèntia el va succeir l'arqueòloga menorquina i professora a la Universitat de Granada, Margalida Orfila Pons.

Arqueòlegs (III)

Arqueòlegs (IV)

COVA DES MORO

Cova des Moro (Manacor, Mallorca)           

Aquesta cova natural oberta als tallats de la costa mallorquina presenta una dilatada història. Les restes més antigues són les del Myotragus balearicus que s'hi van trobar, però a l'entrada hi podem observar un mur d'aparell ciclopi que denota una ocupació humana de la prehistòria recent.
 
Entrada ciclòpea

Interior de la cova

Punyal

29.10.16

LA VEU DELS NOSTRES POETES (III)

BERNAT VIDAL I TOMÀS  

EL VIATGER

     amb un anell púnic exhumat a Mallorca visita el museu d’Eivissa

A Tànit, la tumbaga,
aquella, la tumbaga,
-recordes?- la tumbaga
que el camperol, tumbaga,
a l’hort, desenterrà.
A Tànit, la tumbaga
li porto, la tumbaga
li ofreno, la tumbaga
que d’hort a hort, tumbaga
dofins feren saltar.

28.10.16

LA VEU DELS NOSTRES POETES (II)



 
Miquel dels Sants Oliver
 
El foner

Esgarriat i ombrívol, enèrgic i indomable,

d’aquells que no se vinclen al jou de l’estranger,

quan l’illa té retuda Cartago formidable,

rondeja, en les nits clares, un desditxat foner.



¿Què ha vist damunt el domen, antic i venerable,

Que el pas detura i s’inflen els músculs com d’acer?

És de Baal un ídol, lluent i espaventable,

que ha duit de llunyes terres el poble mercader.



Pel cos del baleàric freda suor degota;

Del fons del pit li puja com un frenètic clam;

Descorda sa bassetja, per prendre un roc s’acosta,



Brunzint se’n va la pedra més ràpida que el llamp,

i amb vigorós estrèpit se sent que, lluny, rebota,

de l’ídol sanguinari ferint el front d’aram.

LA VEU DELS NOSTRES POETES (I)

MIQUEL COSTA I LLOBERA


                  

Il est telle construction des antiques Pélasges qui peut éveiller en nous les pensées grandes, des sentiments d'une poésie solenelle, lorsque, par l'énormité de ses proportions et par la force évidemment inébranlable de ses supports, elle nous annonce une durée sans bornes et nous fait songer á l'éternité, á l'infini.
Ch. Blanc.

              A UN CLAPER

Salut, claper de bárbara grandesa,
 Qu'atreus lo pensament!
¡Salut, oh fita del vell mon despresa
Que dels segles afrontas la corrent!

Com es grat á mon cor, que 'l viure mida
 No més ab son batut,
Venir á véuret, contemplar ta vida
Que 'l conte de centuries ha perdut!

Qui't feu? Quin es ton nom? Quina ma forta
 Tes roques axecá?
Fou dels antichs gegants la rassa morta
Que per memoria eterna te dexá?

Fóres d'un déu caigut l'ara faresta,
 Famèlica de mort? .
Guardavas la memoria d'una gesta?
Eras la tomba del guerrer mes fort?

De bades mir... No venç la llum del dia
 La fosca del passat,
Mes pot volar millor la fantasia
Pe 'l buyt maravellós de lo ignorat.

Ja veig, entre la boyra llunyedana
 Dels segles primitius,
Demunt la terra pe 'l diluvi blana,
Tribus selvatges y guerrers asprius.

Y veig coberta de boscatge l'Illa,
 Qu' ab sagrada remor
Respon á la del mar, com una filla
De sa mare respon á la clamor.

Y allá contempl com una nit sagrada
 Á dalt ton ample mur
Feya estremir la roja flamarada
Que foch donava al sacrifici impur.

Y veig com puja á la fatal foguera
 Lligat un jovencell...
Y com un jay de llarga cabellera
Branda terrible lo sagrat coltell...

Mes passa la visió, y altres ne vénen
 Del dupte en la negror:
Veig pobles que lluytant aquí s' extenen
Y sent de les bassetjes la remor.

Y veig guerrers que, mitx desnús, combaten
 Demunt ton caramull,
Mentres los altres á ton peu s' abaten,
Com les ones del mar en un escull.

Vell claper, vell claper, qui tes canteres
 Pogués ara llegir!
Qui interrogar pogués tantes osseres
Que'l llaurador remou y fa florir!

Tú veus passar les races fent onades
 Del temps en la corrent,
Inmòvil com la roca que de bades
Socava l'aigua del febrós torrent.

Vell eras ja quant sa paret primera
 Alsava aquí 'l romá,
Y ha mil anys que sa morta polsaguera
A tos peus la ventada rossegá...

Y axí veurás passar la nostra vida,
 Y d'altres ne veurás.
Caurá nostra Babel ja derruida
Y tú encara soberch t'axecarás.

Per axò vench á veuret algun día,
 Claper may derruit.
Aquí hont pareix que 'l temps ja no fa via
Pren millor sa volada l'esperit.

1873.