31.5.17

ELS ENCANTERIS DE MADÒ CASETES (I)



A Santa Eugènia vaig conèixer una bruixa.
Li deien madò "Casetes" o "Sa Madoneta" i en el poble li tenien por perquè la consideraven bruixa.
Sí, una bruixa! Una dona que surt als contes i que té males arts. Tothom creia que tenia poders extraordinaris: fer patir malalties o matar a distància; sortir pel forat del pany; fer veure coses que no hi eren; fer sentir coses que captava del cervell d'una altra persona però no la del seu costat; fer pomada o sagí màgics amb greix d'animals estranys; fer beuratges i menjars amb plantes o substàncies màgiques que permetien fer-se invisible, desafiar la gravetat, fer viatges astrals, etc.
En realitat no sabien si era una bruixa dolenta, de les que fan malifetes i poden fer mal; o una bruixa bona, que dóna remeis per a la salut i per a l'amor. No ho sabien ni ho volien saber però, com he dit, li tenien molta por. D'allò que n'estaven ben segurs els taujans és que havia transformat el seu homo en ca i que dormia dins un canastró.
Jo ho vaig saber pels meus amics que quan passàvem prop de ca seva s'apartaven o feien una voltera per anar enfora d'aquell indret.
Jo en aquell temps ja no creia en bruixes ni dimonis i no tenia por a "Sa Madoneta". Per això quan passava per aquella casa ho feia a poc a poc per si la podia veure. Això va donar el seu bon resultat. Un horabaixa que anava a Ses Coves a peu, la vaig veure que feinejava prop del portell que estava obert. La vaig saludar i ella em tornà la salutació i em va demanar:
- Jove! Que ets missatge d'alguna possessió?
- No madona! Encara no faig feina. Sols pas l'estiu a una casa del poble – li vaig contestar.
Seguírem la conversa una estoneta i vaig continuar el meu camí ben satisfet. Mentre me n'anava vaig recordar que havia vist un ca fermat amb un vencís a la soca de la figuera. Vaig decidir repetir la visita el sendemà.


[Continuació...]

28.5.17

CAÇADOR FURTIU


Quan era petit encara eren considerades molt normals, tradicions que avui en dia han desaparegut o han deixat de tenir interès. Anar a les curses de bous era un luxe molt ben considerat i la caça era l'esport nacional.
Els nins que vivíem a pobles, segurament per imitació dels majors, també intentàvem caçar ocells i altres animals amb trampes. Les "lloses" o el "garbellets" eren les formes més corrents d'intentar agafar-los però poques vegades ho aconseguíem. Normalment això era un desig no aconseguir per sort cap als ocells.
Per això quan vaig veure la facilitat que tenia "es saig" de Santa Eugènia per caçar espècies d'ocells apreciades, vaig quedar encisat.



Just enfront de ca nostra hi vivia en Toni, "es saig" del poble, que cada dia anunciava les notícies per tots els cantons de les quatre poblacions del municipi. La veritat és que tenia poca feina i aprofitava per fer coses seves i, entre aquestes, anar de caçar.
Com que em veia ociós i amb ganes d'aprendre, a vegades em convidava a anar amb ell a donar les notícies pel poble, a Ses Coves, a Ses Olleries o a Ses Alqueries. Darrere d'ell vaig aprendre a recórrer tot el municipi i sobretot a conèixer els racons més interessants d'"Es Puig". No per la part del cim sinó pels seus voltants i pels camins que el creuaven. També vaig aprendre una tècnica de la qual no n'estic satisfet.


No sé com va començar la cosa però un dia d'estiu que feia una calor que "torrava es cul a ses llebres" em va convidar a anar amb ell a caçar caderneres. Entre les seves afeccions tenia la DE caçar caderneres vives que venia a una botiga d'animals. He dit caderneres però també caçava altres ocells cantadors: pinsans, verderols, lleonets o gafarrons...



A l'estiu utilitzava la tècnica del visc que actualment està prohibida però no aleshores.
Anàrem a cals sabaters del poble i compràrem un manat de "brins d'espart" i un potet de visc. Fet això ens n'anàrem a peu cap a la gruta Lourdes on, just a devora , hi havia una coveta amb degotissos d'aigua que queien dins un petit clot de pedra que estava quasi ple i regalimava per llocs més oberts. "Es saig" va buidar un poc aquesta pica natural i va preparar la trampa. Va untar uns quants brins amb el visc i els va col·locar en els forats de la cavitat de manera que impedien arribar a l'aigua sense tocar les tiges. Després ens amagàrem dins la cova a un lloc que no ens vessin els ocells. Amb aquella calor que feia, ben aviat va aparèixer una cadernera per beure. Posà les potetes a la pedra i després de beure obrí les ales per enlairar-se i quedà aferrat amb el visc del bri d'espart. Com més movia les ales més s'aferrava. "Es saig" i jo sortírem de l'amagatall i ell va agafar l'animalet i, anant alerta retirà les tiges de les ales i posà l'ocellet dins una gàbia que duia aposta. Aleshores jo vaig quedar admirat de l'astúcia d'"es saig". Tenia tretze anys i desconeixia aquestes trampes que segurament eren ancestrals per aquells paratges.
En Toni, "es saig", em va mostrar altres coves amb degotissos prop del lloc on érem i altres dies anàrem més enfora a Ses Coves on també era un lloc visitat pels ocells.




Aquell estiu vaig aprendre a caçar amb "visc", cosa que ara comprenc que no fou una bona idea i que no s'ha de fer. Però també pens que durant la vida hem de conèixer totes les coses per valorar les que estan bé de les que no ho estan.

26.5.17

LES MUNTANYES DE SANTA EUGÈNIA



El Puig de Son Seguí i el Puig de Santa Eugènia


Santa Eugènia està al peu d’una muntanya sagrada. En realitat podríem dir que són dues aferrades. La més propera, al coster de la qual creix el nucli principal del municipi, s’anomena “es Puig de Santa Eugènia” (240 m) i ja compte amb elements destacables. La segona, “es Puig de Son Seguí,  més gran i més alt (320m) s’ha de dividir amb el municipi de Santa Maria. 

Puig de Son Seguí


A la part de Santa Maria s’hi troba l’ermita de Son Seguí, on els dos pobles (Santa Maria i Santa Eugènia) i les localitats de Pòrtol i sa Cabaneta  de Marratxí, s’hi troben el diumenge de l’Àngel, fent el “pa amb caritat”. Però cada un té el seu espai reservat al voltat de l’ermita i no es mesclen. A la capella que està dedicada a la Mare de Déu de la Pau, fins l’any 2000 hi havia una crani de calavera de persona que deien que era el d’un ermita i, a vegades, suava sang. El crani fou robat i mai s’ha sabut res més d’ell. 

Ermita de Son Seguí


A la part més alta d’es Puig de Santa Eugènia” hi ha un monument dedicat al Sagrat Cor de Jesús. 
 
monument al Sagrat Cor de Jesús
En el coster sud d’aquest mateix Puig, amb unes escales que surten del camí cap a Ses Olleries hi ha una cova amb la imatge de la Mare de Déu de Lourdes. 

Gruta de Lourdes


Entre “es Puig de Santa Eugènia” i “es Puig de Son Seguí” hi ha el comellar de Son Maig que recull molta d’aigua i fa que les coves que es troben a la falda de les dues muntanyes tenguin fonts i degotissos, fins i tot durant l’estiu.   

Gruta a Ses Coves



22.5.17

ELS MEUS AMICS (II)

A més d'en Pere Joan, vaig tenir altres amics a Santa Eugènia però la situació era molt diferent que en les anteriors vegades. A Algaida havia anat a l'escola dels cinc als deu anys i allà havia fet els amics. A sant Jordi vivíem sobre l'escola on hi havia nins de la meva edat. A Santa Eugènia jo ja tenia tretze anys i la cosa semblava més complicada. Mitjançant Pere Joan, company d'estudis a l'institut, vaig conèixer en Gabriel Servera que vivia en el carrer Major. Amb ells vaig conèixer dos Bernats, en "Sant" i en "Fideu" i en Pep "Bouet". També vaig conèixer en Miquel Coll, fill de l'amo de l'estanc, però que era un poc més jove que nosaltres.
Un lloc de trobada era el solar on actualment hi ha l'escola que aleshores era un "campet" que usàvem per jugar a futbol.
Una altra circumstància a tenir en compte era que durant l'època escolar vivia a Palma a cals meus padrins i sols anàvem a Santa Eugènia durant les vacances d'estiu i, alguna vegada, per les de Nadal o Pasqua.
El primer estiu, vaig tenir una bona sorpresa quan vaig trobar prop de l'església a un amic de la infància amb el que havia anat a escola: en Felip "Corró" d'Algaida. Ell passava les vacances a ca la seva padrina "taujana" que vivia en el carrer del Sol, prop de Cas Capità.
Felip sempre ha estat una persona extravertida, divertida, activa i exagerada. És com aquells pescadors que magnifiquen la talla dels peixos que han pescat. M'ho passava molt bé amb ell. Tenia molta inventiva i contava coses que havia escoltat a altres com si li haguessin passat a ell.
Una vegada que anàrem a nedar a un safareig de ses Alqueries, abans d'arribar al revolt on comença la costa, vérem que venia una joveneta "alqueriana" de la nostra edat. No sé si en Felip la coneixia o no perquè no vaig tenir temps de demanar-li aquest detall. Ell, com si la conegués, la va anar a abraçar des de damunt la bicicleta i quan ella es va retirar en un gest natural, en Felip va caure tan llarg com era sobre el camí de terra i ple de macs. Es va nafrar els genolls i les mans però es va aixecar tot d'una fent gemecs pel mal que tenia. Després del revolt del camí hi havia una casa pagesa on la madona ens va oferir aigua per netejar les ferides d'en Felip. Després d'aquestes primeres cures continuàrem la marxa al safareig...
Mentre escrivia tot això me n'he recordat que de petits, asseguts estant a un escaló de la galeria que dóna accés a les escoles d'Algaida, em contava que sovint anava a nedar i que ho feia tan bé com en Johnny Weissmüller, en Tarzan.

19.5.17

ELS MEUS AMICS (I)


EN PERE JOAN ROSSELLÓ CALLEJAS
(In Memoriam) 
 
Carrer on vivíem, en es Puget

Quina alegria és tenir amics quan ets un adolescent i et vas fent home. Jo vaig tenir aquesta sort.

La primera sorpresa positiva que vaig tenir a Santa Eugènia fou saber que el fill de la mestra de les nines era un company meu d'institut: en Pere Joan Rosselló Callejas.  Vivien un poc més amunt que ca nostra en el mateix carrer des Puget. La seva germana Aina Maria era un poc més major però sovint estava amb nosaltres i, actualment, quan dissortadament molts familiars ja han desaparegut, seguim l'amistat. Aina Maria Rosselló ha estat catedràtica de Llatí a l'institut Joan Alcover de Palma fins que s'ha jubilat i aquests darrers anys, quan sovint ens trobàvem, la conversa més repetida era sobre si ens jubilàvem aviat o no. Ella manifestava dubtes. Ara viu a Palma, a la mateixa casa on vivia amb els seus pares, el padrí alaroner i el seu germà, el meu amic Pere Joan. Com m'agrada trobar-la pel carrer dels Oms o sant Miquel i fer la xerradeta.

Ja he explicat que la seva mare, Antònia Callejas, era la mestra de les nines del poble. El seu pare, Ramon Rosselló, alaroner, va esser mestre de Santa Eugènia molts d'anys, potser fins que fou destinat a Palma i el meu pare el va substituir. Ell també va sofrir la pena de trasllat per la Junta Depuradora: «ROSSELLÓ ROSSELLÓ, RAMON: Maestro de Valldemossa. El 30 de noviembre de 1937 se aprobó remitirle el pliego de cargos. El 23 de diciembre de 1937, por unanimidad, se acordó la sanción de traslado e inhabilitación para cargos directivos».

En Pere Joan, el meu amic, va morir ja fa alguns anys. Quina llàstima!

Amb ell, en Pere Joan, vaig coincidir els dos primers cursos a l'institut Ramon Llull. Després em dugueren a Sant Jordi i vaig deixar l'institut. Ell es veu que va desbaratar-se en els estudis de batxillerat i el posaren a l'escola de Mestria Industrial que, aleshores, estava en el carrer Pere Martell. Va estudiar electrònica i va arribar a ser un gran expert en muntatge de televisors.



Escola de Mestria Industrial, ahir i avui

Quan ho havia tornat a estudiar a Palma i ja havíem reiniciat l'amistat a Santa Eugènia un dia que ens trobàrem, em va dir:
- Pere, perquè no vens un dia a classe a Mestria Industrial?
- Això no pot ser? – li vaig contestar – No em deixaran entrar.
- Si que entraràs! – va respondre – tu pensa un nom i ja veuràs!

Vaig fer-li cas i vaig pensar un nom fals per si un cas: Joan Reinés Roig.

- Ja el tenc – li vaig dir al meu amic.
- Idò demà mateix, que no tens classe - el dijous només tenia classe durant el matí - pots venir a classe a Mestria.

A les tres i mitja estava a la porta de l'Escola de Mestria i, quan obriren les portes, vaig pujar amb la colla d'alumnes, alguns dels quals també coneixia bastant.

Entràrem a la classe que era de Llengua Espanyola i el professor, que justament era el secretari del centre, senyor Bernat Suau, que, a la vegada, era director de l'institut femení i no sé quantes coses més. Aquesta circumstància, reconec que em vaig preocupar un poc però ja no érem a temps de tornar enrere.

- Senyor professor. – va dir en Pere Joan – ¡Hay un alumno nuevo!
- ¿Quien és? – va dir don Bernat – Qué se acerque.

Jo, amb la cara d'angelet que tenc, em vaig acostar a la taula que estava sobre una gran tarima i vaig aixecar el cap i dir:
- Soy yo!
- ¿Cómo se llama?
- Me llamo Juan Reinés Roig, señor professor.
- ¡Muy bien! Vaya a sentarse i empecemos la classe.

A la següent classe tot fou més senzill. El professor també em va afegir a la llista. Era una classe de física i química amb un professor que no record.

Acabades les classes vàrem riure un poc de la broma amb uns quants i tots em convidàrem a tornar quan volgués. Com si fos el més normal del món.

Com podeu imaginar, no hi vaig tornar! No volia que em descobrissin.

Després vaig saber que durant tot el curs, de tant en tant, algun dels dos professors, quan passava llista i llegia al meu fals nom en veu alta, veient que ningú contestava, deia:

- Ya vuelve a faltar Juan Reinés Roig. ¡Avisad a ese alumno que perderá el curso!

Com haureu suposat, cap dels alumnes va aclarir mai l'assumpte.

18.5.17

CAP A SANTA EUGÈNIA

Santa Eugènia vista del cel

Al final de l'estiu de 1959 partírem cap a Santa Eugènia perquè el meu pare va fer una permuta de la seva plaça de Sant Jordi amb aquesta de Santa Eugènia amb el mestre Antoni Ques que vivia a "sa Casablanca" i li interessava estar més prop de ca seva. El nostre pare va accedir a fer el canvi.
En el nou destí es va trobar amb una escola unitària però sense edifici escolar. L'aula estava ubicada a una casa particular del carrer des Sol, prop de l'Església.

L'escola de nins, primer pis de la casa que fa xaflan

El nom del poble ve del Repartiment quan la contrada, que era un rafal moro anomenat BeniBazani  habitat per membres de la tribu Zenata, va correspondre al cavaller Bernat de Santa Eugènia.
Aleshores el poble era ben petit. Entrant per la carretera de Santa Maria et trobaves amb un carrer inclinat que du el nom de bisbe Sastre. Si seguies un poc, et trobaven amb la cruïlla de l'Aljub. Aquí hi havia diverses possibilitats: 1. Seguir el mateix carrer que condueix a la sortida cap a Algaida i Sineu. 2. A l'esquerre, camí de S'Estació des Tren (aleshores hi havia tren), que també duia a Ses Alqueries. 3. Just a continuació hi havia una ferreria on també ferraven les bísties. 4. Aferrat a aquest edifici hi havia el carrer des Puget, on just a la primera volta, a la dreta, tenguérem la nostra casa. Es Puget era una zona molt habitada i s'hi trobava la casa on vivia la mestra de les nines que, aleshores, era donya Antònia Callejas, una bona dona i millor mestra, que havia estat sancionada amb pèrdua de la seva plaça d'Alaró per decisió de la Junta Depuradora: 

« CALLEJAS FRÍGOLA, ANTONIA: Maestra de Alaró. El 29 de julio de 1938 se decidió proponer como sanción el traslado e inhabilitación para cargos directivos. (Motiu: esser simpatitzant d'Azaña que avui té un carrer a Palma).» 
Si seguies el carrer des Puget, fent una curva que baixava, tornaves al carrer de s'Aljub, (camí d'Algaida).

S'aljub

5. A la dreta hi havia el carrer Major i a les primeres casa de l'esquerre, Ca'n Topa, que era botiga, cafè i barberia. Seguint el carrer que arribava fins a la plaça de l'Ajuntament, més o manco a meitat a l'esquerre hi havia el carrer des Sol, on, aleshores, hi havia l'escola de nins, el Cine de Can Perico (Centre Parroquial) i Cas Capità (Cafè). Aquí hi havia un creuer que a l'esquerre baixava cap al carrer de s'Aljub / carrer Josep Balaguer (on ara hi ha l'escola) i seguia amb el carrer de l'Església. Però a dreta, on hi havia l'edifici parroquial també es trobava el carrer de sa Costa que donava a sa plaça de s'Ajuntament. 6. Si seguies el carrer de l'Església, podies agafar el carrer de Ca ses Monges i allà on acabava, s'unia amb el camí a Ses Olleries.


Cal dir que en tros de carretera que venia de la de Sencelles, a la dreta hi ha el camí a Ses Coves, un llogaret de quatre cases que pertany a Santa Eugènia.
D'amics, personatges i anècdotes en parlarem en una altra ocasió.

17.5.17

LA PIRATERIA EN EL MEDITERRANI


Des que vaig llegir l'Illa del Tresor de R. L. Stevenson vaig quedar encisat pel món dels pirates Bocanegra, Flint, Silver...
Entre els personatges de la literatura de Salgari, Conrad, Stevenson, ... i la realitat, tenia una certa confusió. Després vaig conèixer pirates de veritat com el corsari-pirata Henry Morgan.
Tot aquest conjunt de mite, ficció i realitat feia referència a la pirateria de l'est de l'Atlàntic i sobretot del mar Carib, amb les illes de Jamaica, Tortuga, Bermudes, ... i es referia a l'activitat bucanera que va de 1620 fins a 1795.



Dit això, retorn a la nostra realitat i faig memòria que fins ara he publicat dotze articles que fan referència a la pirateria del Mediterrani, molt més terrible i llarga que la del Carib.
Vaig començar amb «Juli Cèsar i els pirates».



Després, vaig continuar amb una sèrie d'articles amb el títol de «Pirates de la Mediterrània» [I, II, III, IV, V, VI i VII].
Els altres articles han estat:
«El capità Toni, de corsari a general»
«El moro Dragut»
«El capità Angelats i les valentes dones de Sóller»
«Joan Mas, l'heroi de Pollença»
De moment don per tancat aquest cicle que esper que us hagi agradat i començaré un nou tema que estic preparant: l'estada a Santa Eugènia.
Alternaré amb algunes històries fictícies o històriques.

16.5.17

JOAN MAS, L’HEROI DE POLLENÇA



Joan Mas, heroi de Pollença

UNA HISTÒRIA QUE NO DESFÀ EL MITE
Durant els segles XVI, XVII i part del XVIII les nostres costes foren atacades constantment pels pirates barbarescs. Les poblacions properes al mar eren atacades i saquejades i els seus pobladors eren assassinats o fets presoners pels turcs.

Dues victòries són conegudes i celebrades sobre aquets fets esfereïdors: la del capità Angelats de Sóller sobre el moro Ochiali i la de Joan Mas de Pollença sobre el moro Dragut.

Sobre el capità Angelats ja he contat la història dels fets succeïts el dia 11 de maig de 1561.

El pirata Dragut


Sobre Joan Mas existeix manco informació perquè es suposa que era un veïnat de Pollença sense significació abans de la seva proesa, realitzada el 31 de maig de 1550.

Fins i tot s’ha dubtat de la seva existència tot suposant que era un mite.

Però investigant les fites que aporta l’historiador Joan Binimelis en la seva Història de Mallorca, Francesc Serra de Gayeta ha seguit la pista d’aquest important personatge en la victòria contra el sarraïns que actualment es celebra per les fetes de la Patrona, dia 1 d’agost de cada any.

Per si us interessa aquí teniu la vertadera història d “Joan Mas”, heroi de Pollença:



Però...com diu l'autor: la vertadera història no desfà el "mite"