CAÇADOR FURTIU

Quan era petit encara eren considerades molt normals, tradicions que avui en dia han desaparegut o han deixat de tenir interès. Anar a les curses de bous era un luxe molt ben considerat i la caça era l'esport nacional.
Els nins que vivíem a pobles, segurament per imitació dels majors, també intentàvem caçar ocells i altres animals amb trampes. Les "lloses" o el "garbellets" eren les formes més corrents d'intentar agafar-los però poques vegades ho aconseguíem. Normalment això era un desig no aconseguir per sort cap als ocells.
Per això quan vaig veure la facilitat que tenia "es saig" de Santa Eugènia per caçar espècies d'ocells apreciades, vaig quedar encisat.

Just enfront de ca nostra hi vivia en Toni, "es saig" del poble, que cada dia anunciava les notícies per tots els cantons de les quatre poblacions del municipi. La veritat és que tenia poca feina i aprofitava per fer coses seves i, entre aquestes, anar de caçar.
Com que em veia ociós i amb ganes d'aprendre, a vegades em convidava a anar amb ell a donar les notícies pel poble, a Ses Coves, a Ses Olleries o a Ses Alqueries. Darrere d'ell vaig aprendre a recórrer tot el municipi i sobretot a conèixer els racons més interessants d'"Es Puig". No per la part del cim sinó pels seus voltants i pels camins que el creuaven. També vaig aprendre una tècnica de la qual no n'estic satisfet.

No sé com va començar la cosa però un dia d'estiu que feia una calor que "torrava es cul a ses llebres" em va convidar a anar amb ell a caçar caderneres. Entre les seves afeccions tenia la DE caçar caderneres vives que venia a una botiga d'animals. He dit caderneres però també caçava altres ocells cantadors: pinsans, verderols, lleonets o gafarrons...

A l'estiu utilitzava la tècnica del visc que actualment està prohibida però no aleshores.
Anàrem a cals sabaters del poble i compràrem un manat de "brins d'espart" i un potet de visc. Fet això ens n'anàrem a peu cap a la gruta Lourdes on, just a devora , hi havia una coveta amb degotissos d'aigua que queien dins un petit clot de pedra que estava quasi ple i regalimava per llocs més oberts. "Es saig" va buidar un poc aquesta pica natural i va preparar la trampa. Va untar uns quants brins amb el visc i els va col·locar en els forats de la cavitat de manera que impedien arribar a l'aigua sense tocar les tiges. Després ens amagàrem dins la cova a un lloc que no ens vessin els ocells. Amb aquella calor que feia, ben aviat va aparèixer una cadernera per beure. Posà les potetes a la pedra i després de beure obrí les ales per enlairar-se i quedà aferrat amb el visc del bri d'espart. Com més movia les ales més s'aferrava. "Es saig" i jo sortírem de l'amagatall i ell va agafar l'animalet i, anant alerta retirà les tiges de les ales i posà l'ocellet dins una gàbia que duia aposta. Aleshores jo vaig quedar admirat de l'astúcia d'"es saig". Tenia tretze anys i desconeixia aquestes trampes que segurament eren ancestrals per aquells paratges.
En Toni, "es saig", em va mostrar altres coves amb degotissos prop del lloc on érem i altres dies anàrem més enfora a Ses Coves on també era un lloc visitat pels ocells.

Aquell estiu vaig aprendre a caçar amb "visc", cosa que ara comprenc que no fou una bona idea i que no s'ha de fer. Però també pens que durant la vida hem de conèixer totes les coses per valorar les que estan bé de les que no ho estan.