LA RONDALLA D'EN PAPA ROÍ (III)

El fobiolet meravellós

Després del bon negoci de la mel, en Papa Roí no estava massa segur de que faria el senyor quan s'assabentàs de l'engany i va preparar una nova argúcia amb la seva dona.
- Si per un cas ve el senyor en pla de brega – li va dir en Papa Roí a la seva dona –  jo et donaré una bescollada i tu et faràs la morta. Després en sentir el toc de fobiol, t'aixeques i et poses a pegar bots i a ballar.
Ell li va dir que ho havia entès i seguiren les feines.
En poc temps senten el trot d'un cavall i, com suposaven, era el senyor que arribava amb cara de pocs amics.
En Papa Roí agafa un bastó i li enverga toc al coll de la dona sense fer-li mal, mentre li diu:
- Què no t'he dit que facis allò que té manat?
La dona va caure en terra tan llarga com era i es va fer la morta.
Mentrestant, el senyor va arribar devora d'ells i, oblidant-se del motiu pel qual venia, li va dir a En Papa Roí:
- I ara que has fet animal? Què no veus que l'has morta a la teva doneta.
- Si senyor, i més se'n mereix. L'he morta ben morta perquè hem discutit. I cada vegada que passa això la deix ben morta una bona estona. Però no passeu pena que jo la puc ressuscitar.
- I ara que em dius, desgraciat. Això ja no és possible.
- Si senyor que és ben possible. I ara ho comprovareu. I ho faig per vós que per ella la deixaria morta una bona estona, fins que m'hagués fuit l'enuig.
- I com ho faràs Papa Roí?
- Amb aquest fobiolet! – en Papa Roí es tragué de la butxaca un fobiol i començà a tocar-lo: Ti-ru-ri-ri-li! Ti-ru-ri-lu-li!
Tot d'una que sent el fobiol, la dona pega un bot i es posa a fer ballarugues per davant el senyor. I uns bons bots que pegava.
- Ho heu vist, senyor com està ben viva.
- Si no ho hagués vist no ho creuria, Papa Roí. Ell m'has de vendre aquest fobiolet. Jo a vegades discutesc amb la meva dona i si un dia la mat podré ressuscitar-la, i tot com abans. El vull i el vull. Te'n don mil lliures ara mateix.
- No senyor! I jo que faria! Sense aquest fobiolet seria home mort. La justícia em penjaria d'una soca de figuera.
- He dit que vull el fobiolet i no el me pots negar. Te'n don mil-cinc-centes lliures i el me'n duc.
- Feta està sa barrina.
Feren l'intercanvi i tots ben contents. El senyor se'n tornà amb el fobiolet meravellós i el matrimoni més feliç que mai amb la bossa plena.
El senyor, quan va arribar a la seva casa va reunir els criats i va cridar la seva dona. Els va explicar fil per randa allò que faria perquè no es regirassin.
- Ara mataré la meva dona i comprovareu que amb aquest fobiolet reviurà – va acabar diguent el senyor.

- Res d'això faràs – va respondre la dona.
- Sí, dona meva estimada! Sols serà un copet que no sentiràs i després reviuràs amb el so del fabiolet – insistí el senyor.
Discutiren una estona i mentrestant, els criats en silenci i ben preocupats per veure com acabaria el negoci.
Al final la dona tombà el coll i aceptà la prova.
El senyor va agafar el ferro de la foganya i li va pegar un bon cop a l'ansa del coll. La dona caigué en terra ben morta.
El senyor va treure el fobiolet i el va començar a tocar.
- Ti-ru-ri-ru-rí! Ti-ru-ri-ru-rí! 

Va anar repetint sense que la dona fes cap insinuació.
- Ti-ru-ri-ru-rí! Una vegada i una altra fins que va veure i comprendre que no reviuria. Que era ben morta.
- Ai! Quin desastre que he fet! És ben morta!.
Es va pegar tocs pel cap, es va arrabassar els cabells i pegar crits de dolor.
- Ja la m'ha feta altra vegada aquest dimoni d'en Papa Roí – va acabar diguent.
(La rondalla continuarà)

UN PASSEIG EN CABRIOL

Al principi del carrer del Colomer hi ha la casa de "Sa Torre". Quan era petit hi vivien dues germanes molt amables i amigues de la nostra mare.
Un dia que hi érem de visita, una germana em va convidar a anar amb ella fins a una finca que tenien en el camí de Randa. El viatge el faríem en cabriol i la idea em va agradar.

A l'hora acordada vaig esser a ca seva i ja tenien un cavallet junyit a un cabriol. Tot a punt de sortir.
A la sortida del poble em va oferir les riendes i vaig conduir el cavall fins que arribàrem a la finca.
Allà, la senyora va recollir uns paners de figues i altres fruites del temps i quan va trobar que era hora de tornar em va dir:
- Què partim?
I tornàrem al poble. Vaig manar el cabriol fins a l'entrada del carrer del Colomer i ella ho va fer fins a ca seva.
Aquesta fou una nova experiència que em va deixar un bon record.

JOCS DE GUERRA

Quan ja no érem tan petits però seguíem jugant a jocs de baralles i "a guerres", tot suposat que per influència de les pel·lícules de "cowboys" o de guerra, cercàvem la màxima realitat possible al nostres escenaris.
Ens fabricàvem ballestes, pistoles i escopetes amb goma de cautxú que disparava ganxets de cortina. També hi havia alguns fusters que en fabricaven d'aquetes armes de joc. 

I podeu creu i pensar que no en compràvem de ganxets sinó que els agafàvem de les cortines de les les cases que donaven al carrer. Amb unes alicatetes obríem un ganxet i en en duien un carregament de projectils. A vegades entrenament sobre una diana però sovint eren lluites entre pandilles de diferents carrers o barris. Sempre hi havia algunes baixes, encara que procuràvem apuntar a les cames. 
Un altre entreteniment era fabricar pólvora i una vegada feta podíem confeccionar bombetes petites o més grosses que explotaven per impacte.
Les substàncies necessàries eren fàcils de trobar: sofre que venien a les drogueries, carbó de ca nostra i clorat de potasa que venien a les farmàcies. Això ben picat i mesclat en les degudes proporcions feia una pólvora molt efectiva. Si volíem fer bombetes féiem un paquet amb paper d'estrassa o amb paper més fi si el que volíem eren bombetes més petites. 
Una altra experiment eren les bombes de "carburo", fàcil d'obtenir a la drogueria. Tot l'invent consistia en posar uns troços de carburo dins un pot de "La Lechera", tancar-lo bé manco per un foradet pel qual aficàvem l'aigua i tapàvem el forader. Posàvem el pot a un forat en terra o a una paret i a l'nstant tot explosionava.

L'ANY DE "SA NEU"

Algaida, paisatge nevat

Aquest any tenim un final de gener amb molt mal temps. Dies de pluja i neu. Però aquesta situació meteorològica no es pot comparar ni d’enfora amb la que vàrem viure durant el més de febrer de fa seixanta anys en que la neu va arribar a tots els indrets de les illes i les temperatures foren més extremes que ara així com la capa de neu que a certs llocs va arribar a tenir una alçada de més de mig metre.

Feia tant de fred que les mares feren gorros pels fills o bufandes amb un costat cosit que feia de gorra i abric.

A l’escola d’Algaida l’estufa era el principal punt s’atenció i alguns alumnes duien un “maridet” de ferro amb anses ple de caliu per tenir els peus calents.

El dia 23 de febrer va esser molt fred i durant la nit va fer una gelada que va cremar els arbres fruiters del poble.

El dia 24 de febrer fou la gran nevada. Tot el poble estava blanc. Les classes a l’escola es suspengueren i fou allò que avui diríem una emergència general.

Els carrers buits de transit i de gent, amb un pam o més de neu.

 

El nostre carrer, nevat

A mitjan matí la gent començà a sortir a veure que havia passat i a comentar-ho amb els veïnats.

Els infants, ben abrigats,  sortírem a jugar, i en primer lloc tots vàrem fer  un ninot de neu amb capell i bufanda. Més prest o més tard ens ajuntarem i ens tirarem bolles neu pel cap. Mai havia succeït un esdeveniment com aquell i mai tornaria succeir.

Tots guardam un record esborrable d’aquella nevada de 1956, ara farà 60 anys. A la memòria col·lectiva ha quedat per sempre com "L'ANY DE SA NEU".

EL SOL I LES GRANOTES

Es celebrava el casament d'un tirà  i el poble, amb festiu sarau, ofegava les seves penes en la beguda.
 
Hisop era l'únic a qui li semblaven malament aquells desgavells i va explicar la història següent:

 
“Fa molts i molts anys , el Sol va pensar en casar-se.

Quan ho saberen, les  granotes es posaren molt tristes i en la seva lamentació, deien:

-   Què serà de nosaltres si té fills? Ara no hi ha més que un Sol i amb prou feines podem aguantar-lo; però quan en tengui i n’hi hagi mitja dotzena de Sols, quedaran secs els mars i moriran tots els que en ell habiten.

-   Adéu jonqueres i pantans! Tant reduïda serà la nostra espècie que aviat la veurem reclosa a les aigües de la Llacuna Estígia.”

El pas de la llacuna Estigia

Hisop acabà amb aquesta reflexió: “Em sembla que aquestes granotes no eren granotes que discorreguessin bé.”

EL PREMI DE LA FIRA DEL RAM

Quan la Fira del Ram estava on ara és la plaça del Tub i voltants, els infants ho teníem més fàcil que ara per anar-hi i gaudir de les diferents atraccions que any rere any venien a fer-nos feliços als palmesans.
Era un temps en què els infants fumàvem d'amagat o amb consentiment dels pares a les festes i noces i, en aquests casos, sovint ens permetien fumar puros i beure vi o licor. Així no era estrany que acabàssim la festa marejats i dormint la mona.
A mi em va passar en algunes ocasions una cosa semblant i el cas que ara contaré n'és un exemple.
Els tres amics de la barriada anàvem sovint al cinema junts i mentre durava la Fira del Ram ens hi podien trobar sempre que teníem temps lliure.

Aquell diumenge horabaixa, després de la sessió obligada de cinema a la sala Capitol, anàrem al Ram. 
Muntàrem en algunes de les atraccions que més ens agradaven i amb les poques monedes que ens quedaven, apostàrem a una rifa, amb tanta sort que vàrem treure una ampolla de licor.
Ja era hora de retirar-nos i pel camí decidírem que si l'ampolla era dels tres, els tres l'havíem de tastar. Ens asseguérem a un dels alts graons de les portasses dels "Vins Reus" del carrer Rei Sanç, just davant can Pepet i allà férem la gran vega.
Un glopet jo, un glopet tu i un glopet per ell. En Jaumet, en Pepet i jo mateix poguérem veure el cul de l'ampolla. Aprovats de matemàtiques en el tema del repatiment proporcional. Amb això ens va servir que en Jaumet estudiava comerç.
Ens sentírem feliços per uninstant però fou l'alegia del conill perquè els efectes foren quasi immediats. L'esperit del rom ens va pujar al cap, ens baixà a les cames i ens dugué un bon mareig.
La gran sort és que eren a dues passes de les nostres cases. En Pepet el més sortat, tenia ca seva enfront. En Jaumet hauria d'atrevessar el carrer Arxiduc i jo hauria d'arribar a l'altre carrer i voltar cantó. Ens acomiadàrem desatjant-nos sort i ventura.
Les nostres mares no s'ho podien creure i en parlaren un temps fins que una altra malifeta va fer que oblidassin aquesta.
Segurament aquell vespre els tres vàrem somiar amb els angelets.

LA RONDALLA D'EN PAPA ROÍ (II)

Capítol segon.- Qui vol comprar mel...!
 
Les cent lliures que li va pagar el senyor a n'en Papa Roí pel fogó meravellós bastaren per  poder menjar  una bona temporada però a ca seva eren molts i menjaven com a llimes, així que va arribar el dia que tornaren quedar amb el rebost  tan net que hi sortiren teranyines.

-  Quina la puc fer per obtenir unes lliures i comprar queviures – pensava en Papa Roí.

I va engirgolar aquesta maniobra.

-  Res, ja ho sé! Ompliré un parell d’alfàbies de merda dels animals del corral i per damunt  hi posaré un poc de mel   i ho vendré tot com a preu mel i així en treuré més bons beneficis.

Dit i fet! Agafa les alfàbies, les omple de merda i damunt hi posa tres dits de mel. Col·loca les beaces a la somera. Carrega les alfàbies a les beaces i cap a la casa del senyor s’ha dit.

Quan ja era prop comença a cantar “qui vol comprar mel i merda!” “qui vol comprar mel i merda! 

Així fins que va arribar sota les finestres de la cuina de la casa. Allà va aturar la somera i repetí “qui vol comprar mel i merda! Però la paraula merda la deia tan fluixet que quasi no se sentia i les criades sentien “qui vol compar mel ... ! Qui vol comprar mel...! I ho digueren a la senyora les va dir que comprassin totes les alfabietes. 

Les criades per ordre de la senyora sortiren a la carrera i així ho feren; compraren totes les alfabietes al polissó d'en Papa Roí. En haver fet la barrina, cametes amigues cap a comprar queviures per a la seva gent.

Ja podeu imaginar quin desastre va ser la compra de la mel a cal senyor. En obrir-ne una per tastar la mel, després de dues cullerades sortí l’olor de merda de davall i va escampar-se per tota la cuina. La cuinera i les ajudantes començaren a pegar crits fins que va comparèixer el senyor.

Fa fer callar a tothom, va demanar el perquè de l'aldarull i quan va entendre allò que havia passat, va exclamar:

- Aquest dimoni d’home que ha venut la mel era en Papa Roí. Ja la m’ha tornada fer! Ara mateix vaig a ca seva i sabrà qui som jo!

Es va vestir per cavalgar, va agafar l’espasa, va muntar al cavall i va partir cap a la casa d’en Papa Roí...

(La rondalla continuarà)