30.11.16

I COLÒNIA DELS PP.CC (I)

L’any 1980 l’Obra Cultural Balear va encapçalar una iniciativa prou interessant que va realitzar el Centre d’Estudis de l’Esplai, que aleshores estava acollit per l’OCB i estava dirigit per jo mateix.  La proposta va sorgir de Baltasar Llompart, membre de la Junta Directiva de l’OCB, aleshores dirigida per Josep Maria Llompart i de la qual també hi formava part com a vocal Baltasar Darder.

La iniciativa, aprovada per la Junta, era realitzar una colònia de nins i nines procedents dels quatre indrets dels Països Catalans: Catalunya Nord, Catalunya, Illes Balears i País Valencià.

Obra Cultural Balear es va posar en contacte amb La Bressola (Perpinyà), Acció Cultural del país Valencià i Omnium Cultural de Catalunya per a donar a conèixer la idea que fou ben rebuda per totes aquestes associacions.

Ens posàrem mans a l’obra i per mor que Baltasar Darder estaria realitzant una altra activitat durant les mateixes dates, vaig encarregar-me de planificar aquesta primera colònia d’estiu dels Països Catalans i realitzar-la.

Fou entre el 18 i el 31 de juliol de 1980 a l’Alberg d’Alcúdia, amb la bandera quadribarrada que fou hissada per primera vegada en la història en aquell lloc.

Els nins i nines seleccionats vingueren amb alguns monitors seus, però entre els nostres monitors hi havia persones tan conegudes per molts de vosaltres, com:


GRUP DE MONITORS I COLONS
Biel Massot

Magdalena Fiol

Francesc Sanchís

Jaume Fuster

Sebastià Marí

Carme Romero

Natàlia Soberats

Antònia Coves

Pep Quevedo

Elvira Bibiloni

Pep Ramírez

Pere Carrió (director)

(A la fotografia, feta en el Castell de Bellver, podem veure a Pep Ramírez, Tià Marí, Jaume Fuster, Biel Massot, Magdalena Fiol, Xesc Sanchís i un monitor valencià super actiu)


La colònia fou tot un èxit que va tenir continuïtat en anys següents a València i a Perpinyà.... després es va perdre en el país dels somnis.
(Properament contaré algunes de les activitats i fets de la colònia)

LLIBRE "LES POMES D'OR"

"Les Pomes d'Or" és una narració basada en la cultura i la manera de viure que tenien els homes  primitius.  Més concretament tracta sobre els homes i les dones dels finals de l'època talaiòtica de Mallorca.
La Prehistòria, més que «la Història d'abans de la Història», és «la Història de quan els homes encara no escrivien la seva pròpia història».
Quan m’he documentat per escriure aquesta narració he pogut comprovar que estava molt equivocat al respecte. M’imaginava uns homes  i dones poc cultivats i bàrbars. És a dir que sabien poques coses i que sobrevivien a partir de la caça, la pesca i la recol·lecció de fruites.
Com  n'estava d'equivocat. Aquells homes i aquelles dones sabien molt i de tot: caçaven, pescaven i recol·lectaven fruites però també tenien ramats d'ovelles i cabres i coneixements amplis sobre agricultura i horticultura. Sabien sobre el temps, les distàncies, la meteorologia i l'astrologia.
També coneixien el comerç i la navegació.
Tenien creences en déus creadors i preservadors de la Terra i en altres divinitats locals. També cultivaven el culte al morts  i tenien un calendari de festivitats relacionades amb les estacions de l'any.

27.11.16

LA PROFESSORA ENCARNA VIÑAS (VI)


"Encarna Viñas era com un caliu encès enmig de la cendra que desprenia espires i calava foc l’herba tendra que cada any  rebrotava al seu voltant."
(Pere Carrió Villalonga, 2004)

Encarna amb els seus pares

Després d’ensenyar als futurs mestres va treballar a dos instituts: Joan Alcover i Antoni Maura.

Amb els anys va anar perdent l’oïda i un dia que la vaig trobar m’ho va comentar i la vaig trobar desanimada perquè en va dir: “Carrió, no em sent a gust”.  La vaig animar.

En poc temps es va jubilar.

El 1993 Encarna havia enviudat de Josep Maria Llompart però tot i així seguí essent una figura present en els homenatges que un conjunt d’institucions culturals mallorquines, sobretot promogudes per la OCB, retien al seu marit.

Deu anys més tard morí a Palma, un any després que el Govern de les Illes Balears li concedís el Premi Ramon Llull (2002).
Encarna Viñas Olivella va morir l’11 de desembre de 2003 als 83 anys , després d’una llarga vida plena d’alegries i tristeses; plena de coses que omplen i coses buides de contingut. 

Encarna, segurament va donar tot allò que va rebre i encara més. Els seus alumnes així ho entenguerérem i per això li retérem un senzill homenatge el dia 12 de febrer de 2004.
Aquests són alguns dels records que tenim d’ella, la nostra professora


Entre els assistents, la seva germana Gabriela i la seva neboda Cèlia. També el mestre de mestres, Melcior Rosselló Simonet.


Entre els parlaments: companys, ex-alumnes i amistats.

Aquells que no pogueren venir enviaren la seva recordança per escrit.


També recordàrem les escenes i moments memorables de les seves activistats i la seva presència a la Normal.



He conservat un bon record dels meus estudis de mestre gràcies a persones com Encarna Viñas. Res! Allò que importa, allò que queda... és que Encarna va aconseguir quelcom important a la vida: que molts la recordem amb estimació.



 Per a més informació:


24.11.16

LA PROFESSORA ENCARNA VIÑAS (V)

Els meravellosos anys 60
 

La dècada dels 60 fou segurament una de les més importants per Encarna Viñas.  Són anys d’estreta relació amb escriptors catalans i castellans, gràcies a la feina que feia a “Papeles de Son Armadans”, revista literària que Josep Maria Llompart va co-dirigí amb Camilo José Cela de 1956 a 1961, essent Encarna activa  col·laboradora.

 Després, amb la vinculació de Llompart a l’Editorial Moll i amb l’amistat amb nombrosos escriptors i escriptores de Catalunya i d’aquí. Per altra banda, Encarna fou una entusiasta animadora de la tasca poètica del seu espòs, Josep Maria Llompart, durant tota la vida. Ambdós foren activistes en la defensa de la recuperació de la llengua catalana mitjançant l’Obra Cultural Balear i altres fòrums, com “Aules de Poesia, Teatre i Novel·la” que es feien a la Casa Catalana.
A finals de la dècada, Encarna va entrar com a professora de l’Escola Normal de Mestres, per impartir Geografia i Història. Aleshores, la Normal havia perdut la majoria de professorat titular per jubilacions i crec que Melcior Rosselló Simonet, aleshores regent de l’Escola de Pràctiques Anexa i, al mateix temps, professor de la Normal, l’animà a demanar una de les places vacants.
.


De la seva tasca com a professora ja n’he parlat i, per això, aquí sols parlaré de la seva tasca sociocultural.
Durant els dos cursos que la vaig tenir va dirigir nombroses activitats socioeducatives: lectures literàries i representacions teatrals. Entre d’altres record un auto sacramental i l’obra “Tirant lo Blanc” en adaptació de Maria Aurèlia Capmany. 
.






En posterioritat va dirigir “L’amor de les tres taronges” i “Metge a garrotades.


 .
Coincidint en la mateixa època, es realitzaven les “Aules de Poesia, Teatre i Novel·la” a la Casa Catalana, a les que vaig assistir algunes vegades i vaig esser espectador del que ocórrer ... 



"LA CASA CATALANA 21 d'abril de 1968 (“Aules de Poesia, Teatre i Novel·la”)
...
Aturada la conferència, obligat el públic a sortir de la Casa Catalana, enmig del carrer, per "no circular" i "provocar aldarulls" foren arrestats Josep M. Llompart, Ginés Quiñonero, Antoni Figueras, Miquel Àngel Femenías i Emili Janer. La Social no volgué emportar-se les dones que havia arrestat a la sortida. Es tractava de na Lieta López, na Francesca Bosch, n'Aina Montaner i una altra dona de la qual no he trobat informació. Com explica l'escriptor Antoni Serra en el seu llibre de memòries Gràcies, no volem flors (vegeu pàg. 43): "De sobte, abans que el jeep es posàs en marxa, l'inspector Ferrà pegà una ullada al cotxe i, desaforat, va ordenar:
 - '¡Mujeres, no! ¡Las mujeres abajo!

'I les dones baixaren i foren substituïdes per cinc homes...".

No sé si n’hi havia alguna d’altra en tant d'aldarull, però estic segur que la dona que no identifica, era Encarna Viñas. 


Temps aquells que, en el fons, eren encantadors, malgrat els problemes que ens pogueren ocasionar i que val més oblidar