31.12.16

EL ROBATORI A L'ESCOLA

Quan jo era alumne de l'Escola Graduada d'Algaida hi havia quatre mestres: D. Alfonso, D. Santiago, D. Miquel (el meu pare) i un altre mestre que solia canviar cada curs i que sempre tenia els petits.
Allò que ara vull contar és la verídica història de com vaig col·laborar en desenredar un robatori i en descobrir un lladre. DE tot això segurament encara hi ha molts d'alumnes que se'n recorden.
Un dia, començaren a desaparèixer objectes de les aules i altres llocs de l'escola. Alguns, eren objectes de poc valor però que complien la seva funció i eren necessaris, com la clau de donar corda i les peses del rellotge de paret situat en el replà de l'escalinata principal de l'escola. També desaparegueren uns quants discs de música de gramòfon.
El cas és que cada dia, els mestres notaven a faltar algun objecte. La gota que va fer vessar el tassó, fou la desaparició de la ploma estilogràfica Montblanc, de la taula de D. Miquel (mon pare), peça que tenia bastant de valor.



Denunciaren els fets a la guàrdia civil però passaren dies sense solució. Mentrestant, seguien faltant objectes.
El meu pare, com a un dels principals afectats, indagava pel seu compte i fins i tot una nit va quedar a l'escola a vigilar per si el lladre apareixia. No ho va fer.
L'escola, feta en un únic edifici, tenia a un costat la Graduada de nins i a l'altra, la Graduada a nines. Ben enmig, com si servís de fita de separació, hi havia una cisterna que aleshores no tenia gens d'aigua però conservava la corriola i estava tapada amb una planxa circular de ferro amb forats, per seguretat.
Un dia, en el temps del pati, el meu pare em va cridar i em va dir que baixaria a la font. No me'n record de la impressió que aquesta demanda em va produir, però no podia negar-me. Em fermaren la cadena de la cisterna per les aixelles i amb una llanterna elèctrica em baixaren al fons del clot. Quan vaig fer peu, seguint les instruccions del meu pare vaig cercar entre les pedres i terra si es veien els objectes desapareguts de l'escola, però aquest no va esser el cas. Res de res. Vaig comunicar això als que miraven per l'ull de la font i em pujaren. Quan vaig sortir, el lloc estava ple de mestres, homes i dones, i alumnat que em miraven amb silenci.
Passaren els dies i una tarda després de les 5, quan ja havien acabat les classes, el meu pare em va tornar a cridar i pujàrem a la sala de banys del pis de dalt. Allà enmig hi havia una llarga escala recolzada a un forat que estava obert en el sòtil de la sala. El meu pare em digué que pujàs per l'escala i entràs pel forat:
- Mira si veus alguna cosa per sobre els canyissos? (el sostre estava fet de llistons de fusta i canyes) – em digué el meu pare.
- Sí que es veuen objectes per allà al fons.
- Caminant de grapes, vés i mira d'agafar-los.
Tot era molt fosc i anant alerta vaig acostar-me a les coses obscures que veia per allà sobre les canyes.
Idò heu de pensar i creure que allà estaven tots els objectes desapareguts. L'únic mal, el tenien els discs de gramòfon que estaven trencats.
Recobrats els objectes calis trobar el lladre. Aquesta tasca corresponia principalment al director de l'escola. Ja tenien sospites del mestre interí que era l'únic que es quedava a l'escola entre la sessió de matí i horabaixa. Per això fou el primer que interrogaren. D. Alfonso i el meu pare l'esperaren a l'entrada de l'endemà, el dugueren al despatx del director i li posaren els objectes damunt la taula. Quan va veure allò, va cantar de pla. Ell era el lladre.
Sobre allò que li va passar, no ho puc contar perquè no ho sé. Aleshores jo era molt petit i no em contaven aquestes coses.

30.12.16

L'AUCELL FERIT



Ferit mortalment  per una fletxa… plorava un aucell la seva mala sort i deia en la seva agonia: 

“Contribuir al nostre propi mal, això és allò més trist! De les nostres ales agafau, homes cruels, les plomes que fan volar les vostres sagetes mortals!

Però, no us burleu de nosaltres, raça despietada, perquè teniu el mateix destí: sempre, entre els fills de Jafet, uns proveiran d’armes als demés”

L'EXAMEN DE CONDUCTOR



No tenia ni cotxe ni carnet de conduir però es veu que algú li va aconsellar que es tragués el permís perquè era molt senzill i que per sort venia un enginyer de Palma a examinar en el mateix poble. 



Es veu que es va decidir i va presentar la documentació pertinent  a la gestoria que tramitava tot això.

Va arribar el dissabte de l’examen i en Nofre “Reus” ja li tenia preparat un cotxe just al lloc de la plaça del poble on es realitzaria la prova. Com es natural, en circumstàncies com aquestes, el lloc estava ple de gent que badocava com si fos un dia de festa. 



La prova consistia senzillament en donar una volta a la plaça i  fer una maniobra de marxa enrere.

Potser hi havia algú més que s’havia d’examinar però tot el meu interès estava centrat en aquell cas.

Començà la prova i la primera part va anar perfecte. Una volta sencera sense atropellar ningú, era tot un èxit.

“Ahora haga marcha atràs unos metros” – li digué l’enginyer vengut de Palma.

L’aspirant a conductor mogué la palanca del canvi correctament i va accelerar tant, que el cotxe, pegant una embranzida, va enganxar l’estaló de pedra viva que sobresortia l’acera de la plaça i va pujar la roda de darrere  i part del vehicle damunt el trespol.

L’enginyer va cridar – “Cuidado! No nos mate!

Tots quedàrem estorats.

“Repita la maniobra con más cuidado “ – li digué l’examinador.

Aquesta vegada el cotxe va arrencar suaument i va recórrer uns metres cap enrere.

“Va bien así?” – li va dir l’examinand  a l’enginyer.

“Si! Todo correcto, està aprobado” – va respondre el senyor enginyer.

D’aquesta manera, l’home va aconseguir el seu permís de conduir.

El cotxe va arribar molts d’anys després.

29.12.16

NEGRURES

Quan era un nin petit, a Algaida va ocórrer un fet que em va impressionar molt i encara avui quan hi pens se'm posa la carn de gallina.

Al racó de la Plaça que dóna al carrer de Sant Joan que puja cap al del Colomer i que és el camí de Llucmajor, aleshores hi havia una fonda on treballava com a mossa, una al·lota que era de fora del poble. Aquesta al·lota tenia un germà que estava llogat a una possessió del municipi i que a vegades venia al poble a veure-la.

Un diumenge, el jove va visitar a la germana i poc després la propietària de la fonda fa trobar a faltar algunes peces de roba.

Per mala sort, a la fonda estava allotjat un tinent que quan va saber això va oferir-se a aclarir el robatori. Va interrogar els empleats i ben aviat va saber de la visita del germà de la mossa.

Detingueren el jove i el dugueren al fondet de la Casa de la Vila que servia de presó. Allà l'interrogaren dos guàrdies de tal manera que l'endemà el trobaren penjat amb la corretja fermada als barrots del finestró. Feren córrer pel poble que el jove s'havia suïcidat.



Però això no acaba aquí perquè pocs dies després, la roba perduda va aparèixer darrere d'un canterano de la fonda.

En poc temps el tinent i els dos guàrdies foren destinats fora de l'illa.


Encara eren temps de negrures i del cas mai més se'n va parlar o potser jo no em vaig assabentar.

I qui no ho cregui que ho vagi a cercar.

28.12.16

JOCS D'AVENTURES


A Algaida cada diumenge hi havia sessió de cinema a les 5 de l’horabaixa. Tota la sala estava plena de gom a gom. 

Pel·lícules que agradssin a la tropa: de pirates o aventures  (El Capità Bood, Robin Hood,...) amb Errol Flynn; del far-west (Ford Apache, La diligència,...)  amb John Wayne; de terror o pànic (Els crims del museu de cera, Dràcula,...) amb Vincent Price; d’amor (Sissi) amb Romy Schneider; de guerra (Medalla roja al valor) amb Audie Murphy; ... una llista interminable.



Entre setmana jugaven a fer com els herois de la pel·lícula que havíem vist.

Sobretot aprofitàvem el buc d’una casa en construcció que hi havia en el mateix carrer que vivíem al final del qual es veia el molí d'en Xina, més o manco per davant de ca na Catalina “Blasco”. Per dedins del buc hi havia molts de mitjans de marès que ens servien per amagar-nos o fer els escenaris. Per sort, mai tenguérem cap accident.

Quan no teníem el tema clar jugàvem a un joc de bandolers que li dèiem: “la banda d’En Durí”. Al principi no sabia qui era el tal Durí. Només havia sentit que qualque dona vella que abans d’anar-se'n a dormir deia: “posau la barra darrera la porta no fos que vengui en Durí. 



Abans de jugar-hi, anàvem a la botigueta de la plaça a comprar uns cèntims de magnèsia. La madoneta posava la pols de magnèsia en un paper d'estrassa. Després anàvem a la casa dels nostres jocs i uns feien de bandolers i altres de víctimes. Si tocava tir de pistola o de trabuc, la mort era ràpida, però si els que feien de víctimes no cooperaven en entregar la bossa de doblers, havien de morir enverinats. Per això ens posàvem la magnèsia dins la boca i amb un glopet d'aigua sortia sabonera i caiem morts.

Una altra variant del joc consistia a amagar els beneficis entre els maresos i els que fèiem de soldats cercàvem el tresor com si fos a la cova d'en Durí.

No vull contar la variant de quan atrapàvem la banda... però la podeu imaginar. Però sols teníem set o vuit anys i tot era pura innocència.


EL COLOM I LA FORMIGA



Una vegada hi havia un colom molt blanc, molt blanc, que es passejava a la vora d’un rierol.
L’aigua del rierol era neta, clara… Fins i tot es podien comptar les pedres rodones que hi havia al fons. El colom com que tenia molta set, s’abocà sobre l’aigua per beure. Va ficar el bec a dins i després aixecà el cap enlaire per empassar-se l’aigua.
Hi havia una formigueta molt negra, molt negra, que estava passejant per l’altra banda del rierol i com que també tenia set, es va enfilar en un bri d’herba que creixia prop de l’aigua, per poder beure millor… però amb tan mala sort que va caure a l’aigua. I el rierol, que baixava amb molta força, se l’emportava lluny, lluny de la vorera. La formigueta va provar de nedar però l’aigua corria amb massa empenta i la formigueta no podia fer res.
Sort que el colom veié la formiga que estava a punt d’ofegar-se.
– Pobrissona! -es va dir-. L’ajudaré a sortir de l’aigua.
Però, com ho faré? Si l’agafo amb el bec tan gros que tinc li faré mal. Ah! Ja ho sé, li acostaré un bri d’herba. Podrà enfilar-s’hi i tornar així cap a terra.
I ho va fer així! arrenca un bri d’herba verda i el llença molt a la vora de la formiga. El bri era molt llarg i tocava d’un costat la riba del rierol. La formiga s’hi enfilà i va córrer per sobre fins que arribà a terra. Llavors s’eixuga les potes ben eixugades, i va anar a donar les gràcies a l’amable colom.


Però… vet aquí que mentre la formiga se n’anava cap a vora del riuet va veure un caçador que volia agafar el colom.
Però la formiga veia el caçador  i va pensar: “Cal fer alguna cosa perquè el caçador no mati el meu amic”
Corrents va anar cap a la vora de l’home, s’enfilà al seu peu i el picà ben fort al dit gros. L’home va fer un crit: Aiii!
El colom en sentir el crit, va adonar-se del caçador i se’n va anar volant cel amunt, amunt, fins que es va perdre de vista.

EL BANDOLER DURÍ

Fa quasi dos-cents anys per la contrada d’Algaida, Llucmajor i el pla de Sant Jordi de Palma, es movia una colla d’assassins capitanejats per un tal Joan ‘Durí’.

Saquejaven i mataven a vianants i sovint anaven a les cases de camp on feien destrossa.



En Joan Puig, ‘Durí’, havia nascut l’any 1802 a Llucmajor i quan va esser fadrí es va tirar al bandolerisme amb altres socis de la comarca. Tenien amagatalls a diferents coves de la zona de Randa, del puig de Ses Bruixes i de s’Arenal de Palma. Robaven i mataven sense remordiments. No eren delinqüents generosos que robassin als rics per donar-ho als pobres sinó que ho feien a tots sense miraments. 
Eren odiat i temuts pel poble. En Durí es recordat per la memòria popular com un assassí sense entranyes. Encara avui esmentar el seu nom fa por  a la gent major perquè era un carnisser d’homes, dones i infants. He escoltat més d'una vegada a alguna dona vella dir abans d'anar a dormir: "barrau bé la porta que no entri en Durí".



Les autoritats posaren preu al seu cap i una vegada que l’agafaren ben aviat va fugir de la presó. Quan li demanaven el motiu de l’escapada va dir: “la presó no compta amb les condicions establertes a la Constitució”.

Després de tal sanguinària vida fou detingut, diuen que per la traïció d’un company de banda anomenat Bartomeu Fullana, ‘Fullaní’, d’Algaida i amb altra gent de la seva tropa fou penjat a Palma, l’hivern de 1829. La pena pels assassins fou “per suspensió en la forca” aleshores encara vigent com a forma d’execució. Només tres anys després fou canviada pel “garrot”, que consideren de mort més ràpida (Real Cèdula de 28 d'abril de 1832). 



Conten que abans de morir, les seves darreres paraules foren: “Us veuré a tots a l’infern”.