EL COLOM I LA FORMIGA

Una vegada hi havia un colom molt blanc, molt blanc, que es passejava a la vora d’un rierol.

L’aigua del rierol era neta, clara… Fins i tot es podien comptar les pedres rodones que hi havia al fons. El colom com que tenia molta set, s’abocà sobre l’aigua per beure. Va ficar el bec a dins i després aixecà el cap enlaire per empassar-se l’aigua.

Hi havia una formigueta molt negra, molt negra, que estava passejant per l’altra banda del rierol i com que també tenia set, es va enfilar en un bri d’herba que creixia prop de l’aigua, per poder beure millor… però amb tan mala sort que va caure a l’aigua. I el rierol, que baixava amb molta força, se l’emportava lluny, lluny de la vorera. La formigueta va provar de nedar però l’aigua corria amb massa empenta i la formigueta no podia fer res.

Sort que el colom veié la formiga que estava a punt d’ofegar-se.

– Pobrissona! -es va dir-. L’ajudaré a sortir de l’aigua.

Però, com ho faré? Si l’agafo amb el bec tan gros que tinc li faré mal. Ah! Ja ho sé, li acostaré un bri d’herba. Podrà enfilar-s’hi i tornar així cap a terra.

I ho va fer així! arrenca un bri d’herba verda i el llença molt a la vora de la formiga. El bri era molt llarg i tocava d’un costat la riba del rierol. La formiga s’hi enfilà i va córrer per sobre fins que arribà a terra. Llavors s’eixuga les potes ben eixugades, i va anar a donar les gràcies a l’amable colom.

Però… vet aquí que mentre la formiga se n’anava cap a vora del riuet va veure un caçador que volia agafar el colom.

Però la formiga veia el caçador  i va pensar: “Cal fer alguna cosa perquè el caçador no mati el meu amic”

Corrents va anar cap a la vora de l’home, s’enfilà al seu peu i el picà ben fort al dit gros. L’home va fer un crit: Aiii!

El colom en sentir el crit, va adonar-se del caçador i se’n va anar volant cel amunt, amunt, fins que es va perdre de vista.