21.12.17

RAK APRÈN A VOLAR

El petit corb havia après a volar!

Primer va estendre les llargues ales i va botar tractant d'enlairar-se com veia que feien les gavines i els corbs marins just devora la nau. Al principi trontollava sobre la coberta i sols s'alçava un instant però l'instint el feia continuar i repetir el moviment de diferents maneres fins va afinar la manera d'aguantar-se en l'aire. Quan ho va descobrir anava i tornava d'una barana de popa a l'altra.
Quan va comprovar que podia volar es va apropar a la menjadora i es va menjar un bon tros de carn. Després va enlairar-se fins al pal major.
Mentrestant, Asprid i Kim l'observaven sense dir res. Hauria d'aprendre sol.
Rak va baixar com una fletxa i va beure un poc d'aigua. Després va menjar la resta de carn.
El pilot va pensar que el petit corb s'ho havia guanyat.

ESCENARI FINAL DE LA II GUERRA PÚNICA



Per a poder contextualitzar la historia que estic escrivint, m’interessa tenir clars els escenaris dels darrers anys de la II Guerra Púnica.

Les Illes Balears estaven ben enmig del triangle on es va desenvolupar el conflicte entre Roma i Cartago.



Per una banda tenim la península Ibèrica on Publi Corneli Escipió es va fent l’amo, aconseguint que els cartaginesos es replegin a Cartago.

Per altra banda trobam a Anníbal, el major dels germans Barca, que continúa a la península Itàlica (sud) i que, per raons encara avui no explicades, passa per davant Roma sense atacar-la. Asdrúbal Barca mor i és decapitat després de la batalla de Metauro (península itàlica, 207 aC) , quan anava a reunir-se amb Anníbal per junta forces.

Finalment observam que Magó  Barca, el més petit, arreglega un exercit a Ligúria i és derrotat.  Mor en el camí de tornada a Cartago.

Escipió i Anníbal s’enfronten a la batalla de Zama (202 aC) prop de Cartago. Vencen els romans i els púnics són derrotats.  

Així acaba la II Guerra Púnica, en la quals els foners baleàrics jugaren un important paper. 


20.12.17

BATALLA, DERROTA, RETORN I MORT DE MAGÓ BARCA

L'estiu de 205 aC Magó va embarcar una força de dotze mil infants i dos mil cavallers, per a navegar cap a Itàlia en uns trenta vaixells de guerra i gran nombre de transports. Com que la costa de Ligúria estava poc vigilada, el jove Barca va poder sorprendre i prendre Gènua (actual Gènova) quasi sense lluitar. Deixant una guarnició a Gènua, d'allà va marxar a la costa ligur amb la intenció d'alçar als ligurs alpins. Després de deixar deu naus com a escorta en Savona, Magó va enviar a Cartago la resta de la seva flota, per a defensar la costa del possible atac d'Escipió. Va fer llavors una aliança amb la tribu ligur de la qual més suport esperava: els Ingauns. Aquesta tribu estava llavors lliurant una guerra contra els muntanyesos Epanteris, per la qual cosa Magó va decidir prendre part de la mateixa per assegurar-se la confiança d'aquests ligurs. Les accions desenvolupades van tenir gran èxit, i encara que no li van permetre avançar ràpidament sobre territori romà amb la finalitat de reunir-se amb Anníbal (i aprofitar la momentània feblesa romana en la regió), la seva estada a Ligúria li va permetre augmentar enormement les seves forces. De tots els racons de la Gàl·lica, "atrets per la fama del seu nom" se li van unir gran quantitat de guerrers ben armats.
Aquells moviments de guerrers gals, van ser informats a Roma pel pretor Espuri Lucreci assentat en Rímini i, sumat a la notícia de la caiguda de Gènova, les males noves van preocupar i molt al Senat Romano. L'arribada de Magó, prenia als romans amb sol quatre legions en els territoris que controlava cap al nord de la península Itàlica (les dues legions de Rimini i les dues d'Etrúria), per la qual cosa el Senat va ordenar a Salinator (Etrúria) dirigir-se amb les seves tropes cap a Rímini per a unir-se a Lucreci, mentre les legions urbanes de Cepió, eren remeses cap a Etrúria amb Marc Valeri Levino. D'aquesta forma Roma va modificant el teatre d'operacions del nord d'Itàlia, per a fer front a l'amenaça de Magó. De moment seguien els seus moviments sense intervenir.
Mentre a Àfrica, Leli i Masinisa tancaven tracte, i es van comprometre cadascun a una ajuda mútua (recordem que el jove númida es trobava expulsat del seu regne), Magó va rebre la flota enviada des de Cartago que portava ordres, diners i tropes de reforç. En notar la naturalesa de les ordres, Magón immediatament va convocar un consell dels caps gals i ligurs, amb la idea de finalitzar els preparatius i engegar les tropes d'invasió dels territoris cap a Roma. Tancava l'any 205 aC i el líder púnic pretenia la total mobilització per a la campanya del 204 aC que ja s'aveïnava.
És clar que Magó sabía que sols amb les tropes que havia portat d'Espanya i les Balears, àdhuc reforçat amb l'últim enviament de *Cartago, no era possible iniciar una ofensiva en territori romà amb garanties d'èxit, tenint en compte la presència de dos exèrcits romans (quatre legions en Rímini) disposats a tallar-li el pas (més l'exèrcit d'Etrúria). Era necessari aconseguir les nacions de Ligúria i Gàl·lia Padana. És per això que el jove Bàrcida, transmeté als seus nous aliats els plans d'acció. Els demostrà també l'interès de Cartago a ajudar-los a alliberar-se de Roma (els reforços que havien arribat eren prova d'això) i que per tal motiu, pretenia la seva total mobilització i involucrament.

Probablement la resposta que va rebre Magó no va ser l'esperada. Els gals, que al principi acudien en massa per a engrossir les files púniques, en notar la presència de dos exèrcits romans a Rimini, es van excusar de participar obertament, per por de les represàlies que en el seu territori podrien patir en cas de fracassar l'expedició. La veritat és que no feia molt que havien viscut de prop el fracàs d'Asdrúbal i la seva mort a Metauro, i si bé els temptava la idea, preferien guardar certes aparences davant els romans. Per tant, van assegurar que Magó només podria demanar dels gals "aquells auxilis que pogueren proporcionar en secret".
No sabem com es va prendre això, el líder púnic. Si tal cosa l'ofuscà o si va mantenir una suposada prudència. La veritat és que va despatxar als gals a les seves llars, al mateix temps que es va disposar a reclutar mercenaris d'aquest origen per tot el territori de la Gàl·lica (alhora que des dels poblats d'aquest país, rebia tot tipus d'útils per a la guerra). En definitiva, les nacions gal·les no s'unien a la guerra obertament, però no impedien el reclutament de guerrers a manera de mercenaris, guardant oficialment cert marc de "neutralitat".
Però en el cas dels Ligurs, la qüestió era diferent. La llunyania de les tropes romanes del seu territori, sumat a l'ajuda rebuda de Magó en les seves guerres internes, no solament no els impedia sumar-se a la guerra, sinó que els obligava. Solament van sol·licitar a Magó dos mesos per a poder preparar-se adequadament.
Probablement, l'inici del 204 aC va prendre a Magó amb aquests preparatius a mig camí. Com que el seu progrés va ser summament lent, pel que sembla, tampoc seria possible la mobilització en la campanya d'aquell estiu. Oportunitat que Roma no deixaria passar, augmentant les forces disposades a controlar al jove Bàrcida i tot moviment que aquest pogués fer.
En aquest punt, la demora del púnic va resultar fatal per als seus objectius. Roma no deixà de sumar tropes per a la seva intercepció. No obstant això, tot no era bo per als romans. T. Livi notifica que per al 204 aC (àdhuc amb un cònsol en el seu territori) pràcticament tota l'Etrúria estava de part de Magó, esperant amb la seva ajuda, poder rebel·lar-se. Molts nobles d'aquest antic poble, tenien correspondència amb Magó des que aquest cartaginès va desembarcar a Ligúria. El cònsol va haver de sotmetre a la província al terror. Duent a terme recerques, i sense cap contemplació, va processar a molts d'aquests nobles etruscs, i els va condemnar a mort. Molts altres, trobats també culpables, van poder no obstant això marxar a l'exili, encara que van esser igualment sentenciats en absència i les seves propietats confiscades.
Tancava així l'any 204 aC amb Magó estancat a Ligúria i amb els romans sense animar-se a iniciar ells l'ofensiva. En el sud d'Itàlia, Anníbal combatia contra Publi Semproni amb sort desigual (anotant-se una victòria cadascun), qüestió que el va obligar a retirar-se a Cretona. Mentrestant, Escipió continuava a Ibèria amb els preparatius d'invasió de l'Àfrica.
Així les coses, Magó, ara sí, va mobilitzar les seves tropes cap a l'interior de la Gàl·lica en l'estiu del 203 a. de C. Davant aquesta notícia, segurament l'exèrcit romà de la Gàl·lica (sense l'exèrcit consular d'Etrúria) va avançar també amb la intenció d'interceptar-ho, si és que ja no havia partit abans. Una nova batalla entre romans i cartaginesos, en una guerra que ja feia quinze anys (que ...), va tenir lloc en algun lloc de la Gàl·lica Padana. Batalla que, com la que van confrontar Àsdrubal Barca i els cònsols romans en el 207 aC, definirà bona part de les estratègies a seguir per a tots dos contendents. Però en aquest cas, per als púnics representava la seva última carta per a reforçar a Anníbal Barca i prosseguir amb èxit en la guerra. El fracàs era, una vegada més, alguna cosa que ambdues potències no podien permetre's.
Com el seu germà Asdrúbal quatre anys abans, Magó tampoc va poder evitar ser interceptat per les legions romanes. En algun lloc de la Gàl·lica Padana, probablement el país dels Insubros, va tenir lloc aquesta nova batalla entre romans i cartaginesos.



Tots dos contendents formaren les seves tropes en línies equilibrades, mantenint una part de les seves forces com a reserva, esperant la millor oportunitat per a incorporar-les a batalla. Magó va disposar als gals i elefants (després de tot, eren només set) en rereguarda, conformant la seva línia principal de combat amb els seus reclutes ibèrics i africans més els reforços remesos des de Cartago (d'origen desconegut) i els ligurs reclutats. Assumint tots el rol d'infanteria de línia, en una formació de no més de vint-i-cinc mil homes. Probablement, davant d'ells, uns dos mil balears iniciarien el combat.
Va correspondre als romans l'inici de la batalla. Arengats pels seus comandaments, les legions romanes van arremetre enfervorides, xocant ambdues infanteries en forma espectacular. La línia cartaginesa va vacil·lar en principi, però aviat es va recompondre i va detenir l'ímpetu inicial romà. El pretor va advertir que la por inicial dels púnics, davant el pobre progrés romà, podria tornar en audàcia, traslladant la por a la mateixa línia. És així que, després de discutir amb el seu col·lega, va ordenar al seu fill reunir tota la cavalleria possible en el flanc esquerre, per a carregar furiosament contra els númides que actuaven en el flanc dret púnic. Aquests, superats en nombre i en desavantatge tàctic evident, van retrocedir cedint el seu flanc. Tal situació era de gran risc per als cartaginesos. Però, per alguna cosa Magó era un Bàrcida. Prenent els elefants que, prudentment havia mantingut en reserva, els envià sobre la cavalleria romana que va veure com els seus cavalls es descontrolaven solament davant la presència de tals bèsties.
Era moment perquè entrassin el joc les reserves, tots dos contendents ho entenien així. Els romans, per a intentar donar volta la difícil situació a la qual havien sigut portats. Els cartaginesos, per a intentar aprofundir els assoliments en aqueix sector del camp. El que millor ús faria de les seves reserves, sens dubte obtindria la victòria aqueix dia.
Els primers a utilitzar les seves reserves, van esser els romans. La tretzena legió, que esperava ansiosa el seu moment, irrompé pel flanc. Amb els seus projectils deixaren fora de joc als elefants, quatre moriren i la resta es desbandà.


Davant tal favorable situació, la línia romana, molt compromesa al principi, avançà ara i obligà al seu rival a cedir terreny en veure's flanquejat i molt pressionat de front. Magó aconseguí no obstant això mantenir ferm al seu exèrcit i indicà un replegament general que s'executava de forma molt ordenada, fins que el desastre es va fer present. Però va ocórrer que el líder púnic va caure greument ferit i fou retirat del camp de batalla inconscient. Els seus homes ho cregueren mort i entraren en pànic, tal era la confiança dipositada en el seu líder, al que estaven disposats a seguir a l'altra part del món, però mort com el veien, ja res valia la pena. En conseqüència la línia púnica es desarmà, i el fins llavors ordenat replegament, es convertí en desesperada fugida.


Magó va fugir ocult a la nit, tot el ràpid que la seva ferida li permetia. Va trobar refugi en la terra dels Ingauni de Ligúria, on es va entrevistar amb una ambaixada de Cartago que el va informar "(...) que havia de salpar cap a Àfrica al més aviat possible; al seu germà Anníbal, a qui se li havien impartit similars instruccions, ja estava a punt de fer-ho. Cartago no està en condicions de conservar els seus dominis a Gal·licà i a Itàlia".
No hi havia molt per meditar, per a Magó les coses estaven clares, havia estat durament derrotat, i corria seriosos riscos de ser novament atacat pels victoriosos romans. D'altra banda, els Ligurs aviat es desentendrien de la causa púnica, ni parlar dels Gals. Va pensar que un viatge per mar tendria menys risc per a la seva ferida, que la marxa i les batalles. Es va embarcar llavors amb els seus homes que encara li eren fidels i va salpar rumb a Cartago. Era el final per a la seva aventura en la terra de l'enemic, ara havia de preparar-se per a defensar al seu país en la seva pròpia terra però, no havia albirat encara Sardenya quan la mort ho aconsegueix, no menys a causa de les seves ferides, com del terrible dolor per les metes no complides. La flotilla va continuar rumb a Cartago, portant amb si les restes de l'exèrcit de Magó. Alguns bucs foren interceptats per una flota romana que operava en la zona però la resta va aconseguir arribar fora de perill quasi al mateix temps que ho va fer Anníbal.

16.12.17

MAGÓ ARRIBA A LES BALEARS

Les històries que estic contant ocorrien durant la Segona Guerra Púnica i, com que una cosa duu a una altra cosa, he volgut esbrinar l'arribada del general Magó a les Balears.
 
«... Ocorrien aquestes coses a Ibèria, quan va arribar a Gades una carta del senat Cartaginès ordenant-li a Magó "dur la flota que tenia en Gades fins a Itàlia i que, després de reclutar una força tan gran com pogués de gals i lígurs en aquell país, s'unís a Anníbal i no es deixàs perdre una guerra que havia començat amb tanta energia i tant èxit". Se li van enviar diners des de Cartago amb aquella finalitat, requisant també ell quant va poder del poble de Gades. No solament el seu tresor públic, sinó que van ser saquejats fins i tot els seus temples, i tots els ciutadans van ser obligats a contribuir amb els seus dipòsits particulars d'or i plata.

Encara que les ordres d'abandonar Espanya eren clares i contundents, Magó va decidir intentar una última i arriscada acció amb la intenció de torçar el rumb de la guerra en aquella regió. Agafant tota la flota i el seu exèrcit, desembarcà als voltants de Cartago Nova i saquejà tots els camps, després de la qual cosa va portar la seva flota a la ciutat, prengué el port, i esperà l'arribada de la nit per a destacar les tropes embarcades amb la idea de prendre la ciutat (a la qual creia custodiada per una feble guarnició) just pel mateix lloc on temps arrere ho havien fet els romans (Escipió).

Això va ser un error donat que, l'efecte sorpresa es va perdre quan la gent del camp, que fugia de les seves terres assaltades, va duu a la ciutat les notícies de l'aproximació de l'enemic. Això els va permetre preparar les defenses i destacar una força armada al costat de la porta de la ciutat. Arribada la nit, els confiats assaltants es van abalançar en desordre sobre el mur de la ciutat. En aqueix instant, les portes s'obriren i sortí sobre els púnics una força ben organitzada . Aquesta acció sorpresa atropellà als assaltants fins a la riba de la llacuna. De no haver-se acostat els vaixells a la platja, oferint així un mitjà de fuita, ni un haguera sobreviscut. Però la por al fet que els vaixells foren assaltats també, va provocar pressa i confusió en la tripulació, que retiraren les escales i tallaren els cables per a no perdre temps, i llevaren àncores per a intentar fugir tan ràpidament com es va poder. Molts dels quals van tractar de nadar cap a les naus no podien veure en la foscor quina direcció prendre o quins perills evitar, i van morir miserablement.

Fracassada aquesta acció i ja en mar obert, va poder constatar Magó les baixes patides. Vuit-cents homes van morir, sigui en les muralles o en la costa, perdent-se unes dues mil armes de tota classe. Totalment ofuscat, va posar proa cap a Gades per a, d'aquesta forma, poder recuperar a les seves tropes i, ara sí, engegar les ordres rebudes de *Cartago.

Al seu retorn a Gades, Magó va trobar les portes de la ciutat tancades, per la qual cosa va ancorar i va enviar emissaris per a esbrinar per què les portes estaven tancades a ell, "un aliat i amic". Els ciutadans de Gades van respondre que estaven indignats per alguns actes de pillatge comesos pels soldats durant l'anterior desembarc. En realitat els molestava el decomís dels seus béns dut a terme per Magón, alhora que madurava el conat de traïció que ja s'havia decidit poc temps abans.

Segons Livi, Magón va convidar als caps de la ciutat a acudir a una conferència. Aquests van accedir, però van ser detinguts, assotats i crucificats a la vista de la ciutat. Sense esperar un instant, va ordenar navegar cap a les illes de Pitiüsa, arxipèlag format per Eivissa (Ebusum o Ybshm) i Formentera, el qual tenia població d'origen fenici, i on va ser ben rebut. Allà va rebre reforços en forma d'armes, subministraments i homes, la qual cosa, després de darrers desastres, el va animar a continuar.



Va navegar llavors a les illes Balears (també anomenades Gimnèsies), on primer va intentar fondejar en el port de l'illa major, Mallorca (llavors anomenada Kromiusa pels grecs), majorment poblada i amb millors recursos, a més de tenir un molt bon port. Però va ser rebutjat per la població local que ho va rebre, fidel al seu estil, amb una furiosa pluja de pedres. Hem de recordar que en aquells dies, l'arxipèlag mantenia una postura pro romana des de l'any 217 aC fruit de la pau acordada amb Publi Corneli Escipió, pare d'Escipió "l'Africà". Es va dirigir llavors cap a Menorca (Nura per als fenicis, Meloussa per als grecs) on va poder fortificar-se al costat del port, des d'on s'apoderà de l'illa pràcticament sense cap resistència.



A continuació, allistà una força de dos mil auxiliars en una lleva en l'illa, un grup dels quals foren remesos a Cartago. Tot seguit, atracà els seus vaixells i es disposà a passar l'hivern de 2006-2005 aC, que ja s'aveïnava.»

D'aleshores encà, el port va esser conegut pels romans amb el nom de "Portus Magonis". Amb posterioritat el mateix nom passà a la ciutat que es diu Maó.


(Continuarà amb "BATALLA, DERROTA, RETORN I MORT DE MAGÓ BARCA")

15.12.17

RAK I KIM

Ésser pilot d'una nau púnica varada a un port com Gènova tenia desavantatges i avantatges. Entre els primers, el principal eren l'avorriment que obligava haver de vigilar el vaixell durant les guàrdies i el segon, que tenia pocs companys perquè tots eren a la batalla. Asprid es duia bé amb l'altre pilot i amb el cuiner, que eren els que més veia, però estava molt temps tot sol. Entre els avantatges, podia tenir animals de companyia. L'altre pilot tenia coloms perquè en un cas de perill poder-los amollar per trobar terra. Asprid preferia un corb, tal com tenien els mariners de la seva illa.
Amb la intenció d'adquirir-ne un, de bon matí va dirigir-se al mercat d'animals que estava prop del moll. Era un mercat enorme on es podia comprar de tot però ell va anar directament als carrerons on venien animals.



No li va costar molt veure una gàbia feta de joncs on es trobaven els tres corbs que el fill del mercader havia agafat del niu feia uns dies. Els petits corbs no estaven a gust dins la gàbia i miraven de trobar un forat per fugir. El mariner s'acostà al venedor i li va demanar el preu d'un corb. No el va trobar car però va regatejar tal com li havia recomanat l'altre pilot. El mercader no va davallar el preu però a canvi li va oferir un canet dels que tenia fermats allà devora. Asprid, ara mateix no volia un ca però quan va veure el posat del cus molós que el mirava amb ulls de pena, li entraren ganes de tenir-lo i va acceptar l'oferta. El passeig havia estat positiu. Se'n tornava amb dos animalets per cuidar: un ca molós ben sociable i un petit corb, negre com el carbó que només gemegava.
Asprid se'n tornà a la nau i va cercar lloc per posar els dos animalets. Al corb li va donar per menjar les sobres del berenar per fer-lo callar però va somriure en veure que corb i ca es barallaven pel mateix tros de carn. A partir de llavors sempre estigueren i menjaren junts. Per tenir-los a les ordres, els donava el menjar amb les mans i vigilava que ho fessin quan ell els donava permís.
Quan el corb va començar a moure les ales li va ensenyar a botar d'una petita altura. Després de més amunt i així ja va pujar al pal major. Després li va ensenyar a volar i a tornar al seu costat, cada vegada de més lluny. El petit corb ho aprenia tot. Fins i tot a parlar.



Amb el ca, l'ensenyament fou més fàcil perquè quasi aprenia tot sol. Li llançava coses per la coberta i el ca les hi tornava. Quan fou més gran, també li va ensenyar a recobrar allò que llançava a l'aigua del port.
Ben aviat els havia fet seus del tot. Mancava posar-los nom.
Al corb li va posar per nom Rak, pel so que solia fer quan volia cridar l'atenció.
Al ca li va posar Kim, que era el nom d'un ca que havia tengut de petit. Però Rak no li deia Kim al ca, sinó Bu-.

14.12.17

ELS PETITS CORBS

Van néixer a principis de l'estació calenta a un niu construït a la forca d'un alt arbre que estava als afores de Gènova on començava el gran boscatge.
El pare corb era l'encarregat d'aportar menjar i vigilar el niu perquè cap enemic els atacàs.
Però un mal dia, els tres ocells van sentir que uns homes s'apropaven a l'arbre i veren que el més jove pujava cap al niu. Ni el pare ni la mare podien defensar-los d'aquest enemic.
Feia quasi una lluna que havien nascut i ja eren grandets però encara no volaven i no pogueren fugir. L'home jove els va agafar, els fa ficar dins un sac i va baixar de l'arbre.



Els homes no volien els corbs per a ells sinó per vendre'ls. A un port tan important com el de Gènova sempre hi havia compradors.
Aparentment els corbs tenien poca utilitat però les seves qualitats eren molt apreciades pels mariners o pescadors. Tenien un bon sentit de l'orientació i això en aquella època quan encara no es coneixia la brúixola, era molt important en cas de tempesta o de boira espessa.

Les embarcacions, fossin del tipus que fossin, solien fer cabotatge o tràfic costaner, sempre veient terra, però en certs casos que perdien les vistes de terra utilitzaven aus que orientaven la direcció. Principalment utilitzaven els coloms però també els corbs.
Els homes, mercaders d'animals caçats, durien els corbs al mercat on pensaven treure un bon benefici de la venda.

13.12.17

KIRA, LA CUSSA MOLOSA

Kira era una cussa de Molòssia que de jove havia estat guardiana del ramat d’ovelles del pastor Hècuba, però era baralladissa i l’amo la va vendre a un mercader d’animals d’Epir que la va subhastar coma cussa de brega.

El comprador la va preparar per a la lluita de cans i Kira, que era alta, forta i valenta, guanyava totes les pugnes. Per aquest motiu va esser venuda a un negociant de gladiadors de Roma que també preparava cans pels jocs de  l’amfiteatre de la capital romana. 


A Roma va esser preparada per a lluitar contra bous, lleons i altres feres en el circ.

Cada poc temps canviaven d’animals i Kira fou venuda a un mercader com a guardiana de les mercaderies que transportaven amb vaixell. D’aquesta manera va fer viatges de Roma a altres ports de la Mediterrània. En esser tan bona lluitadora va quedar al port de Gènova on lluitava en les bregues de cans que s’organitzaven en el port.



Al poc temps, va quedar embarassada i va tenir cinc quissons. Era molt gelosa i no deixava que ningú s’apropàs. Va alletar els cussos i ben aviat començaren a caminar i córrer pel magatzem. El propietari ja s’havia cuidat que el pare fos de raça i els gossets eren molosos cent per cent.

Els fills de Kira, dos mascles i tres femelles es posaren a la venda en el mercat del port de Gènova. 


12.12.17

ELS CANS MOLOSOS



Els molosos són un grup de cans caracteritzats per tenir una constitució musculosa, fortes mandíbules, gran cap i musell curt, el que els fa ser excel·lents guardians i defensors. El seu nom procedeix de Molòssia, a l'antiga regió de l'Epir (Grècia), on els grans cans cuidaven les ovelles i també combatienen les guerres. Per això els cans que tenen aquestes característiques es denominen molosos. Avui és freqüent l'ús dels termes mastí i dog com a sinònims de molós.




Hi ha relleus pertanyents a l'Art assiri que mostren cans similars als actuals molosos, la qual cosa els situa des de l'Antiguitat en el Pròxim Orient. Per això algunes teories defensen que el seu origen estaria allà i que els fenicis van ser els qui els van introduir a Europa. També es diu que va ser Alexandre el Gran qui els va portar amb ell a Grècia després de la conquesta de Pèrsia. En alguns llocs aquests cans reben el nom d'alans, atribuint el seu origen a la invasió del poble homònim, el que reforçaria la teoria de l'origen persa.
La veritat és que a Molòssia van ser molt apreciats, aconseguint gran fama fora de les seves fronteres. Amb l'expansió de l'Imperi Romà aquests cans es van distribuir per tots els seus territoris, utilitzant-se en el circ romà i en el camp de batalla.
Els cans molosos es feren famosos com lluitadors contra feres en el circ romà però també lluitaven estre ells mateixos. A la guerra eren utilitzats per atacar l’enemic i com a missatgers. Ambdues opcions eren dolentes pels cans. La primera perquè solien morir per ferides de fletxa o de llança i la segona perquè el missatge anava dins un tub que el ca s’havia enviat i estava dins el ventre. Per això quan el ca arribava al destí, per a poder llegir el missatge li obrien la panxa.
Les cusses moloses destinades a la brega que quedaven embarassades sovint eren abandonades perquè mentre tenien la camada no podien lluitar. Era més fàcil substituir-les.
A través de Marco Polo se sap de l'existència al Tibet d'un tipus de ca gran del qual va dir que era "alt com un ruc i potent com un lleó". Aquests cans es poden identificar amb l'actual mastí tibetà.

11.12.17

ELS CÒRVIDS

Entre els còrvids, el corb (corvus corax) és el rei.
Segurament és el més gran de tots els pàssers i tambè d'altres aus que no ho són. Però, científicament, el corb té totes les característiques d'un pàsser.
A les Balears, el còrvid més corrent és el corb (corvus corax), gran ocell negre de cos i bec i que té una silueta que no es pot confondre per la seva coa, llarga i en punta, el cap i el bec grossos, i les ales.


Corb

Altres còrvids prou coneguts són la cornella, la gralla i la garsa però se'n veuen pocs a les nostres illes.


Garsa

Segons Joan Mayol, autor del llibre "Els aucells de les Balears" (Ed. Moll, 1978), al corb "li agrada jugar en vol, i és delitós veure'l deixar-se caure com una pedra, per jugar després, amb les ales mig tancades, com un reactor, voltar, fer cucaveles, ... De fet és una d'aus més intel·ligents, per ventura la més intel·ligent i el probable és que faci tot això senzillament per jugar. La seva veu, ork... ork és també molt característica."
Efectivament, el corb és intel·ligent, astut, imitador i lladre. Imita les veus dels animals i dels humans. Roba objectes brillants i els amaga a llocs insospitats que recorda.
És omnívor. Caça petits mamífers, llagosts, insectes, crustacis i rèptils. Agafa ous, fruita, i verdura. Menja de tot i és voraç. Té l'olfacte molt fi. Té un excel·lent instint d'orientació.
Si viu en llibertat, cerca una parella estable i posa 5 o 6 ous el mes de març i els cova 20 dies. El mascle aporta el menjar i protegeix el niu.
Per altra banda és molt sociable i pot esser domesticat. És bon vigilant i defensa el seu amo.

ASPRID, EL PESCADOR

No coneixem la seva vida anterior, però sabem que Asprid fou enrolat com a mercenari durant la permanència de la flota del general Magó a l'illa menor anomenada Melusa. L'allistaren com a foner però en realitat era pescador.

Magó, germà d'Aníbal Barca, va intentar atracar a l'illa major, anomenada Kromiusa, però els foners no ho permeteren. Finalment, va desistir i la flota es va dirigir cap a l'illa Melusa.

Mentre la flota estava fondejada a l'abric del port de l'illa, molts foners foren reclutats i entrenats en la forma de lluita que realitzaven els cartaginesos.

A la batalla, els foners eren l'avançada de l'exèrcit i els primers a atacar. Una vegada que havien escomès d'enfora l'avantguarda de l'enemic, llançant-los pedres amb les seves fones, els foners es retiraven als flancs de l'exèrcit i avançava la infanteria amb les llances. Per aquest motiu pocs foners morien a la batalla.

Instruït en l'art de la guerra, Asprid fou embarcat a la nau capitana on viatjava el general cartaginès Magó. Finalitzada la seva estança al port de Melusa, les naus salparen cap a Ligúria al nord d'Itàlia. En pocs dies arribaren, i el primer que feren fou atacar i conquerir la ciutat de Gènova. Així fou com Asprid va veure per primera vegada una ciutat emmurallada i va intervenir en una batalla. Precisament durant la lluita va morir un pilot de la nau capitana i Asprid, després de demostrar els seus coneixements sobre el maneig del vaixell, va passar a esser el segon pilot. Com que ara era pilot sols lluitaria en les batalles on la flota atacava un port o a altres naus. En canvi, si la batalla es lliurava terra endins, es quedava a la nau amb la guàrdia.



Aleshores no existien els timons tal com els coneixem, sinó que feien servir dos enormes rems per a governar la direcció de les naus. Estaven ficats a uns forats de la popa del vaixell i tenien una canya que facilitava que un sol home pogués manejar-los si el vaixell no era molt ample. Per descomptat que quan feia molt de vent, havien de ser dos els pilots.

Ésser pilot tenia avantatges perquè parlava amb els superiors i s'assabentava de coses que la resta de gent embarcada no era informada. La navegació sempre que podien es feia per cabotatge sense deixar de veure terra. També tenien rutes conegudes per creuar el mar cap a les illes interiors. Encara que no tenien mapes ni cartes marines sempre seguien un mateix itinerari que tenir planificat.

El general Magó rebé una ferida en una batalla en el sud de la Gàl·lica i quasi al mateix temps ell i el seu germà Aníbal, que lluitava a Itàlia, foren avisats per tornar a Cartago perquè havia estat envaïda per l'exèrcit romà comandat per Cònsol Escipió. Magó va morir durant la travessia de tornada.

Mentrestant, un vaixell púnic havia recollit nous mercenaris foners a l'illa de Kromiusa entre els quals es trobava Jaris, pare de Tamik, i molts d'homes del poblat de Quasar. El vaixell va enfilar cap a Cartago.

8.12.17

LES TRES PRINCESES ENCANTADES (II)

Els tres germans s'aproparen al vellet i li demanaren quin misteri amagava aquella casa i aquell jardí.
L'homenet els va explicar que les tres princeses havien estat víctimes d'encanteri per una mala bruixa que ho havia fet seguint les ordres de la seva madrastra que les volia mortes. No ho eren mortes però estaven en coma. Sols despertarien si un jove príncep superàs tres proves que la madrastra havia posat com a condició. Les estàtues de marbre blanc del jardí eren pretendents que havien intentat passar les proves.
- I quines proves són aquestes? – va demanar al vellet, el germà major.
- Semblen fàcils però ja veis el resultat. – contestà el vellet – La primera és recuperar totes les perles dels collars de les princeses que s'espargiren sobre l'herba del prat; la segona és recuperar els tres anells d'or i brillants que caigueren en l'estany; i la tercera és encertar quina de les tres princeses fou encantada mitjançant una beguda de mel.
- Vull realitzar les proves! – digueren al mateix temps Vor, Tak i Ran.
- Bé idò demà matí ho podeu intentar – respongué el vellet – Però sols teniu fins a la posta de sol per realitzar les proves amb èxit i en cas que es faci fosc sense èxit qui ho intenti tornarà una estàtua de marbre blanc.
- Demà començaré jo – va dir Vor – perquè som el major.
Anaren a una cambra preparada amb viandes per fer un bon sopar i panxa plena se n'anaren a dormir.
L'endemà, de jorn, el germà gran se n'anà al prat a trobar les perles que estaven entre les herbes i sí que en va trobar algunes però quan es va fer fosc encara no n'havia trobat ni una quarta part. De sobte es va transformar en una estàtua de marbre blanc.
Els dos germans que quedaven no s'ho podien creure però hagueren de torçar el coll.
Anaren a sopar i a dormir. Dormir no ho feren gaire, sobretot en Tak, que estava preocupat pel que li podia passar el dia següent.
De bon matí el germà segon se n'anà al prat i venga cercar perles entre les herbes. En va trobar un grapat més que el seu germà major però es va fer fosc i no havia acabat. Quan els darrers raigs del sol s'amagaven darrere la muntanya, Tak va tornar una estàtua de marbre blanc.
El germà petit va pensar si valia la pena arriscar-ho tot per unes princeses que no coneixia però no tenia el coratge de tornar al palau del seu pare per contar-li que els seus dos germans ara eren estàtues de marbre blanc.
- Res puc fer millor que sopar bé i anar-me'n a dormir. Per avui no hi ha res més a fer – va pensar en Ran.



El sendemà, quan sortia el sol va anar al prat on s'havien perdut les perles i va veure que unes formigues anaven amb ell. Les formigues es ficaren per l'herba i en un tris-tras recolliren totes les perles dels collars de les princeses. La reina de les formigues les va entregar a Ran i li va dir:
- Aquest és un regal perquè ens defensares quan el teu germà gran volia destruir-nos.
En Ran va donar les gràcies, va posar les perles dins un sarronet i el va portar al vellet. El vellet les va contar i no en mancava cap.
- Ben fet, fill meu! Ara pots intentar la segona prova. Mentre jo tornaré a muntar els collars de les princeses i els penjaré pel seu coll.


El germà petit se'n va anar a l'estany i ja hi va trobar un esbart d'ànneres que l'esperaven.
Les ànneres es repartiren per l'estany i capbussaren per davall de l'aigua fins que trobaren els tres anells d'or i brillants de les princeses.
La mare de les ànneres s'acostà a Ran i li va entregar els anells i li va dir:
- Aquest és un regal perquè ens defensares quan els teus germans gran volia destruir-nos.
Ran va agafar els anells, va donar les gràcies a les ànneres i va tornar a la casa. Quan el vellet va veure els tres anells va quedar esglaiat, però d'alegria.
Va posar un anell a cada princesa i va dir a Ran:
- Ara queda la darrera prova. La bruixa va donar mal bocí a les princeses amb tres begudes: a una li donà suc de poma, a l'altre suc de magrana i a l'altra una culleradeta de mel. Has d'endevinar quina princesa va beure la mel.


En Ran s'apropà a la boca de cada princesa per olorar-la però no pogué distingir el sabor a mel, en cap cas.
Amb aquestes estava quan va aparèixer la reina de les abelles d'aquella bresca que els seus germans volien prendre la mel i ell ho va impedir.
La reina de les abelles va girar sobre la boca de les tres princeses. Va fer set voltes cap a la dreta i set voltes cap a l'esquerre. Després es va posar sobre la boca de la princesa d'enmig.
- Aquesta és la princesa que va beure mel! – va dir l'abella reina – Ara ja saps quina és! Això ho he fet en agraïment perquè no permeteres que els teus germans ens robessin la mel.
- Aquesta és la princesa que fou emmetzinada amb mel, li va dir en Ran al vellet i va senyalar a la princesa d'enmig.
El vellet va admetre que havia encertat i ben aviat es veuria el resultat.
Encara no havia acabat de dir aquestes paraules quan les tres princeses obriren els ulls i s'aixecaren del taüt.
Al mateix temps sentiren una remor per tot el jardí i quan sortiren veren que totes les figures de marbre blanc havien recobrat la vida i tornaven a esser joves ben plantats.
No podeu imaginar l'alegria del pare de les princeses quan les va retrobar.
També el rei Maluk va estar molt content de tornar a tenir els fills amb ell.
Diuen que poc temps després Vor, Tak i Ran es varen casar cada una amb una de les princeses i sabeu amb quina es va quedar en jove Ran? Idò sí, amb la princesa que havia menjat la cullerada de mel."
- Kurtina! I que va passar amb la madrastra i la mala bruixa? – va demanar Tamik.
- Uiii! Què ets de preguntador? Jo li vaig fer la mateixa pregunta a ma mare quan em va contar aquesta rondalla i saps que em va respondre? Imagina-t'ho!