ELS MEUS AMICS (II)

A més d'en Pere Joan, vaig tenir altres amics a Santa Eugènia però la situació era molt diferent que en les anteriors vegades. A Algaida havia anat a l'escola dels cinc als deu anys i allà havia fet els amics. A sant Jordi vivíem sobre l'escola on hi havia nins de la meva edat. A Santa Eugènia jo ja tenia tretze anys i la cosa semblava més complicada. Mitjançant Pere Joan, company d'estudis a l'institut, vaig conèixer en Gabriel Servera que vivia en el carrer Major. Amb ells vaig conèixer dos Bernats, en "Sant" i en "Fideu" i en Pep "Bouet". També vaig conèixer en Miquel Coll, fill de l'amo de l'estanc, però que era un poc més jove que nosaltres.
Un lloc de trobada era el solar on actualment hi ha l'escola que aleshores era un "campet" que usàvem per jugar a futbol.
Una altra circumstància a tenir en compte era que durant l'època escolar vivia a Palma a cals meus padrins i sols anàvem a Santa Eugènia durant les vacances d'estiu i, alguna vegada, per les de Nadal o Pasqua.
El primer estiu, vaig tenir una bona sorpresa quan vaig trobar prop de l'església a un amic de la infància amb el que havia anat a escola: en Felip "Corró" d'Algaida. Ell passava les vacances a ca la seva padrina "taujana" que vivia en el carrer del Sol, prop de Cas Capità.
Felip sempre ha estat una persona extravertida, divertida, activa i exagerada. És com aquells pescadors que magnifiquen la talla dels peixos que han pescat. M'ho passava molt bé amb ell. Tenia molta inventiva i contava coses que havia escoltat a altres com si li haguessin passat a ell.
Una vegada que anàrem a nedar a un safareig de ses Alqueries, abans d'arribar al revolt on comença la costa, vérem que venia una joveneta "alqueriana" de la nostra edat. No sé si en Felip la coneixia o no perquè no vaig tenir temps de demanar-li aquest detall. Ell, com si la conegués, la va anar a abraçar des de damunt la bicicleta i quan ella es va retirar en un gest natural, en Felip va caure tan llarg com era sobre el camí de terra i ple de macs. Es va nafrar els genolls i les mans però es va aixecar tot d'una fent gemecs pel mal que tenia. Després del revolt del camí hi havia una casa pagesa on la madona ens va oferir aigua per netejar les ferides d'en Felip. Després d'aquestes primeres cures continuàrem la marxa al safareig...
Mentre escrivia tot això me n'he recordat que de petits, asseguts estant a un escaló de la galeria que dóna accés a les escoles d'Algaida, em contava que sovint anava a nedar i que ho feia tan bé com en Johnny Weissmüller, en Tarzan.