Una gent bastant rica de Santa Gertrudis de Fruitera, l'amo en Miquel Torres "Suquet", madò Virtuts Escandell i el seu fill Vicent, vengueren a Palma per anar al psiquiatre, doctor Llorenç Cardell, amb la finalitat que fes un estudi d'en Vicent, que des d'un temps enrere feia coses que consideraven molt estranyes.
Venien recomanats per un canonge veïnat del poble i també duien una carta del metge de capçalera.
- Quina edat té aquest jove?– demanà don Llorenç al seu pare.
- Ara pel mes de febrer complirà vint-i-dos anys – respongué l'amo en Miquel.
- Què ha fet o ha de fer el servei militar? – seguí demanant el doctor.
La mare que estava al costat del jove, respongué abans que ningú:
- Si senyor! Però com que tenim molt de bo amb el coronel de Dalt Vila, el va agafar com a assistent seu i no va comparèixer durant tota la milícia. Ell sabia allò que li passa, que està boix!.
- Boix? – exclamà el doctor.
- Bé! No ho és del tot boix però li férem passar – afegí madò Virtuts.
El jove no deia res, però escoltava tota la conversa posant cara de desinterès.
El doctor, teatralment digué:
- Ja ho val!... Ja ho val! Em sembla Vicenç que tu ets el que està sa i bo i que els que t'acompanyen són els que em necessiten com a metge... Què en dius de tot això?
- Doctor!... – exclamà en Vicent, que era un fadrí ben garrit – A la fi algú em diu que estic bo de salut!... Sap que faria jo, senyor metge: els faria pagar set mil pessetes de la consulta i després el donaria bastonades fins que arribessin a Sant Antoni.
- Home!... – li va contestar don Llorenç.
- Si senyor!... Garrot és allò que precisen! Tot el sant dia no fan més que dir-me "Vicentet estat tocat!... Mesquinet que no en fas una de bona! - i seguí dient el jove:
- A veure Doctor vostè que hi diu? És estar sonat viure com els "hippies", no fer-ne ni brot i sucar la mamella?.... Perquè si vostè com a metge de "bojos" pensa el mateix, també es pot posar a la coa...
- Creuràs Vicenç que em resultes un personatge original i pintoresc!
- Vostè ara em diu allò mateix que em va dir don Miquel Oliver "Bosso".
- Qui és aquest tal "Bosso"? - va voler aclarir el doctor.
- Era el meu mestre a Santa Gertrudis quan anava a escola i quan em veia vestir i actuar com els "hippies" em deia: Vicentet! Ja veig que en esser gran seràs un personatge molt original i pintoresc. Just allò que vostè m'ha dit. Per cert que aquest mestre era d'un poble de Mallorca.
- I tu com et tornares "hippy"? – continuar demanant don Llorenç.
- Resposta fàcil! – respongué el jove – A Eivissa, com que hi ha una colònia "hippy" cada any venen uns monjos del Nepal a fer i ensenyar a fer meditació transcendental. I sap que feien aquests monjos? Ens feien dejunar i quan vèiem la boira, ens donavenn brou fet amb herbes i amb aquesta alimentació és clar que tothom delirava...
El pare i la mare d'en Vicentet no s'aturaven de remenar el cap i dir i tornar a dir: "Mesquinet!" "Mesquinet!".
Don Llorenç allargava la conversa per escoltar tot allò que contava el jove. Per ell era prou interessant conèixer de primera mà aquestes experiències que sols coneixia per les revistes.
- Vicentet! I tu, que t'has posat a les ordres d'aquests monjos?
- Res d'ordres! Allà només et recomanen allò que has de fer: fora fumar, fora xerrar, fora menjar, fora sexe... tot fora! En surt un entre tots els altres i li fan reverències. Du el cap afaitat i una barba de boc. Vesteix una túnica fins als peus, llarga i blanca i, penjant entorn del cos, du trunyelles de roses i pètals... tot molt colorit i divertit.
- Bé! I després del "show" que fèieu? – va insistir el doctor Cardell.
- Què havíem de fer? Res...! Qui no volia menjar no menjava i que es conforma va amb poc no tenia per què fer res...! Ho pensi bé! Si amb una tassa de brou en tens suficient i ets feliç, no tens per què treballar...
- Ho veu senyor doctor, no vol fer feina! – digué la mare.
- Ja hi tornen a esser amb el mateix càntic! Dóna-li garrotades a la moneia fins que es mori! Però és possible que no ho entengueu? És possible que sols ho vegi jo? És possible que sobre la terra ni una sola ànima queho comprengui? - respongué en un to més alt, el jove Vicent i continuà:
- Però és possible que allò que fan els "hippies" encara no us hagi obert els ulls? Això és perquè duis cucales de carreres! Ahir jo vaig dormir ben satisfet i tranquil fins a migdia. Després vaig passejar fins a l'hora de dinar amb taula parada... Quina felicitat! En canvi en Pepet, el veïnat de la tanca de Can Calent, l'altre dia s'esllomà la ronyonada llaurant i què va passar? Què el sendemà no es va poder llevar del llit. Senyor doctor a veure si m'argumenta i aclareix quin dels dos està millor del caparrot, en Pep de can Calent o jo, en Vicent Torres de can Suquet?
- El doctor don Llorenç, girant-se als pares, estirà el cap i coll cap endavant i obri bé els ulls per a dir-los:
- Senyors, he de reconèixer que el vostre fill Vicent en sap més que jo!
- Però... senyor doctor que diu? – li va sortir a l'amo en Miquel – I no té res per receptar-li?
- Senyors! En Vicenç, el vostre fill té una salut excel·lent. La meva opinió mèdica és que està millor que tots nosaltres.
- Idò! – digué madò Virtuts – pot dir-nos allò que li devem per la consulta?
- Escolti senyora, jo com a metge sempre he cobrat les visites segons la tarifa estipulada pel col·legi, però avui som jo el que he de pagar... – i dit això, don Llorenç es posà mà la butxaca i donà al fill cinc mil pessetes.
Els pares d'en Vicentet quedaren amb la boca ben badada ... Com a embadalits...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada