Les rodes del carro escopien els macs que hi
havia per les ginyes del camí. Els sotracs feien grinyolar el fuell i les potes
de les bèsties aixecaven niguls de pols.
El matí era clar, orejat. El brancam de les
alzines i dels pins ombrejaven les voreres plenes de mates i murteres empolsades
i florides.
Quan passaren el pont d’Alcanella, el comte va fer returar les
mules per recrear-se contemplant l’aigua que baixava entre les penyes i voreres
estorades d’herbeta.
C’est très joli! C’est
charmant ! – digué el comte.
Na Coloma res va entendre però molt li va
agradar escoltar que aquell jove senyor es sentís, com a ella li havia passat
tantes vegades, pres per l’encant d’aquell recó. El comte mirà la jove i lligà la
seva bellesa amb la del lloc. Quan ella va intuí allò que passava pel cervell del comte, es recollí per amagar-se
en una misteriosa serietat adolescent...
Arribaren a Son Alzines i quan voltaren cap a
Mossa senyalant amb la mà la falda del puig Caragoler, va dir:
Allà dalt hi ha les pedrotes de Mossa. – va fer
un silenci i continuà fent una pregunta –
Vós que voleu veure de Mossa, les pedres o les fonts?
El comte encara mal entenia el mallorquí i tocant
amb la mà l’espatlla del carreter li va dir:
Qu'a-t-il dit?
El carreter que sabia un poc de francès, li va contestar :
Pourquoi voulez-vous aller à Mossa ?
Oh- la-la… Mossa ! Es lo mesmo que fermosa !
L’entorn agafà la patina
més daurada del migdia. Els cans assustats de veure tanta gent començaren a
lladrar i les portes del casal s’obriren…
Diuen – ho conta la
tradició – que l’Arxiduc sota l’anonimat del comte – hi va fer una bona i
llarga estada a Mossa. Uns diuen que fou per ser llar de somni encantador.
Altres que es va sentir captiu de la formosor de la donzella, na Colometa de
Mossa, qua ls setze anys espigada i rosada va ser una flor fora de temps…
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada