Diu el meu germà
Tòfol, que d’això en sap molt més que jo, que «Madò Juliana en realitat nomia
Magdalena i que li deien "Juliana" perquè el seu home era l'amo de la
taverna "C'an Julià", abans del 1900, quan es va fundar el poblet i
va créixer després de la dessecació de l’albufera.
No tenien fills i va adoptar una nina (madò Catalina), que seria la mare de na Magdaleneta (que duia el seu nom), i sempre la va estimar com a un a filla biològica, i viceversa.»
No tenien fills i va adoptar una nina (madò Catalina), que seria la mare de na Magdaleneta (que duia el seu nom), i sempre la va estimar com a un a filla biològica, i viceversa.»
Madò Juliana ens va contar que de
petita encara hi havia febres palúdiques per mor dels embassaments de l’albufera
del Prat de Sant Jordi que fins a finals del segle XIX arribava fins als peus del poble. El
dessecament s’havia realitzat entre 1835 i 1860 però quedaven restes de basses.
 |
| Les fortes plogudes embassen el Prat de Sant Jordi |
«El proyecto tomó
un impulso importante en 1845 gracias a la actuación de un ingeniero holandés,
el Sr. Paul Bouvj, que había llegado a Mallorca diez años atrás. Bouvj se
comprometió con las familias de los Rocabertí, Conrado, Bennàsser y Gual,
propietarias de los predios de Son Santjoan, Son Oliver, Son Mir y Son Axeló,
respectivamente, para desecar el Prat de Sant Jordi a partir de una red de
zanjas, para después desembocar en la acequia mayor que vertería al mar el agua
sobrante. Hacia 1850 el Prat estaba prácticamente desecado. Unos años más
tarde, Rafel Oliver, es capellà de ses idees, junto con un carpintero de El Molinar, en Reixac, empezaron a
construir molinos que sacaban el agua del subsuelo para regar los campos
mediante un extensa red de pequeñas acequias. De esta manera, Casa Blanca y Can
Tunis (hoy Son Ferriol) dejaron de ser sólo un lugar de parada para descansar
en sus tabernas, pues se empezaron a abrir talleres de carpinteros y herreros.
El Prat se fue parcelando en huertos. Cuando el Archiduque visitó la zona,
hacia 1880, el Prat se había convertido en un vergel. Los payeses de la comarca
todavía hoy hablan orgullosos de la buena calidad de la tierra del Prat,
tierra, dicen, que no tiene piedras, "si hi veus una pedra és que qualcú
l´ha posada".»
Seguint amb la història de madò Juliana he de
dir que contava que la gent emmalaltia de febres que anomenava “quartanes” (perquè
apareixien cada quatre dies i provocaven febre, mal de cap, calfreds i vòmits).
El remei era enviar-se, cada
dematí en dejú, una bolleta de «caca» guardada des del dia
anterior. I sorgia efecte!
«DE QUARTANES, NO EN
TOQUEN LES CAMPANES»
(volia dir que de febre palúdica no es morien)
Aleshores no ens ho
acabàvem de creure això del remei casolà però resulta que hi ha estudis que demostren dues coses:
I qui no ho cregui que ho vagi a cercar!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada