La política de l'Imperi romà abans del setge final
La idea de
conquistar la península ibèrica era un antic anhel de l'Imperi romà des de
temps immemorials: una regió rica en terres fèrtils per a l'agricultura i
altres valuosos recursos que podria aportar un impuls vital a l'economia d'un
imperi en expansió. D'altra banda, el control del sud d'Iberia permetria a
l'Imperi controlar l'accés al Mar Mediterrani, ‘centre del món’ en
l'antiguitat.
 |
| Territori ocupat pel poble celtiber amb la probable distribució dels seus diferents subgrups |
Abans de derrotar
als guerrers celtibers guarnits en el castro de Numància, els exèrcits romans
van haver d'afrontar diverses derrotes al llarg de la campanya. Quan l'any 137
a. C. el cònsol romà Hostilio Mancino va arribar a terres numantines per assumir
el comandament, va ser presa del pànic davant els rumors sobre les forces
enemigues, i segons les cròniques una de les nits va manar apagar les fogueres
del campament i va intentar fugir amb les seves tropes. Els generals de
l'exèrcit romà destacat en aquesta regió van rebre l'ordre de tornar a Roma per
debatre la situació a Hispània:
«El Senat era
escèptic davant aquesta represa de les hostilitats sense intervenir provocació,
i va sol·licitar saber per què “després de tants desastres com havien sofert a
Hispània, Emili (Lépid) semblava cercar una altra guerra.”
Escassos de
queviures, els romans es van veure obligats a retirar-se i van realitzar un
intent desesperat d'aixecar el campament i escapolir-se a l'abric de la foscor...
“Era tanta la
confusió que ho van deixar tot després d'ells, fins i tot els malalts i ferits,
que s'aferraven a ells suplicant-los que no els abandonessin.”
Solament un
eclipsi de lluna va salvar als romans de la persecució. Lépid va ser apartat
del comandament quan encara estava en campanya (la primera vegada que es
produïa una destitució d'aquestes característiques) i va anar vergonyosament
reclamat des de Roma.»
 |
| Guerrers celtibers ataquen una fortificació romana |
En el transcurs
de les converses, Mancino va assenyalar que el cònsol Cinquè Pompeyo, successor
de Quint Cecili Metel Macedónico al comandament de la campanya numantina, era
un dels culpables del desastre. No obstant això, malgrat els seus esforços per
evadir la seva responsabilitat, el senat va decretar que Mancino fos enviat de
nou a Hispània i lliurat simbòlicament als numantins nu i lligat. Aquests, no
obstant això, es van negar a acceptar-ho com a presoner. Seria el principi de
la fi per a Numància.
Es desconeix fins
a quin punt són precisos els documents històrics que informen sobre el nombre
de tropes romanes destinades a la conquesta de Numància – perquè sovint no ho són. La
crònica més entusiasta suggereix que hi havia un total de 60.000 soldats, però
molt probablement es tracti d'una exageració. De qualsevol manera, la qual cosa
sí podem afirmar amb seguretat és que els habitants del castro numantí mai van
tenir l'oportunitat de sortir victoriosos de la batalla. Com a molt podien
resar per una mort ràpida.
 |
| Numància - Alejo Vera |
«Clarament, la
situació s'havia tornat insostenible. Va haver-hi més combats sense un clar
guanyador fins que en el 134 a. C. “cansat el poble romà d'aquesta guerra
numantina, perllongada i dura més enllà de tota expectativa,” va triar a
Escipió Emiliano per acabar la guerra, amb una dispensa especial que li va
permetre ser cònsol per segona vegada. Escipió havia destruït Cartago dotze
anys enrere i, havent après dels errors dels seus predecessors, va prendre amb
si únicament a amics i voluntaris, entre ells (possiblement) l'historiador grec Polibi, el relat del qual de la guerra
numantina, perdut en l'actualitat, va ser utilitzat per Apià per escriure la
seva pròpia versió dels fets. Una crònica en la qual se cita a Polibi afirmant
que el valor dels celtibers era tal que “els joves evitaven enrolar-se adduint
excuses realment vergonyoses, indignes i impossibles de comprovar”».
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada