15.5.17

JOAN BINIMELIS I LES TORRES DE DEFENSA



Joan Binimelis i Garcia (Manacor, 1538 – Palma, 1616) fou un sacerdot, metge, historiador, geògraf i astrònom mallorquí.




Va fer els primers estudis a Mallorca. Durant la dècada del 1560 va estudiar Medicina a la Universitat de València. Tornà a Mallorca, va fer alguns viatges i s’ordenà sacerdot. 


Aconseguí alguns càrrecs i beneficis dins de la diòcesi de Mallorca. Va escriure algunes obres sobre matemàtiques, medicina, astronomia i història en català, castellà i llatí; gairebé tots aquests textos s’han transmès només per via manuscrita i alguns s’han perdut. És conegut sobretot per la Història nova de l’illa de Mallorca, la primera crònica exclusivament mallorquina. Binimelis va escriure la Història en català a l’entorn de 1595 i la va traduir o adaptar ell mateix al castellà entre 1597 i 1601 (la versió castellana es va editar per primer cop el 1927). La Història de Binimelis ultrapassa la mera crònica: és una summa enciclopèdia amb informacions històriques, geogràfiques, mèdiques, cosmològiques, polítiques, de salut pública, etc. Aquesta acumulació conforma un text bigarrat, que en les versions castellanes està dividit en set llibres. El text català de la Història que ha arribat fins als nostres dies és incomplet. 


La crònica binimeliana és una mostra paradigmàtica de la historiografia renaixentista, cultivada en català per Pere Antoni Beuter, Martí de Viciana, Antoni Viladamor, Pere Gil. Encara que va tenir una mala transmissió, la Història és coneguda per la tradició posterior i és citada i aprofitada per Joan Dameto i Vicent Mut; durant el segle XVIII és copiada i estudiada per erudits com Guillem de Terrassa.



Per a detectar la presència de naus pirates, Joan Binimelis va projectar un sistema de torres de vigía que, unit a un codi de senyals, seria l’únic sistema de vigilància de Mallorca fins al segle XIX.


Els senyals es realitzaven amb fum durant el dia i amb foc a la nit. La missió de tots aquests vigilants, de vegades en llocs tan exposats com el castell de Cabrera, era del menys envejable. Tal com escriu Josep Mascaró Passarius: “La història dels freqüents daltabaixos que van sofrir aquests homes mereix ser recordada per a posar de relleu el valor que demostraven els mallorquins a l’oferir-se voluntaris per a ocupar el castell de Cabrera, tantes vegades perdut”.

Cap comentari: