EIVISSA PÚNICA

La fundació de la ciutat d’Eivissa, segons s’havia pensat fins a la darreria del segle XX, l’haurien portat a terme els púnics cap a mitjan del segle VII aC, sobre la base d’una cita de l’historiador Diodor de Sicília que la situava cap al 654 aC.

Les darreres dades indiquen que la fundació la feren els fenicis, en una data que es podria situar cap a final del segle VII aC, encara que alguns investigadors parlen d’una ocupació humana ininterrompuda des del 2700-2600 aC; això la converteix en el nucli urbà més antic de les illes Balears i Pitiüses i en un dels més antics de la Mediterrània occidental. 

 

L’arribada fenícia a l’illa d’Eivissa es fa dins la seva expansió per la zona del llevant peninsular, amb la finalitat de comerciar amb la zona nord-oriental de la península Ibèrica i del golf de Lleó. Eivissa és equidistant entre el continent africà i les costes europees del nord dels Pirineus (on hi havia colònies gregues tan importants com Massàlia, l’actual Marsella); prop de la península Ibèrica (on s’havia d’anar a comerciar, cercant bàsicament metalls), però prou lluny d’ella com per no témer ser atacats per sorpresa. A més de l’assentament de la ciutat d’Eivissa n’existeix un altre, el de sa Caleta, que segons alguns investigadors és contemporani al de la ciutat, però amb una finalitat industrial, mentre que altres pensen que deu ser anterior. 

 

Molta informació del passat de la ciutat es desconeix pel fet que el centre urbà no ha canviat mai la seva localització i, per tant, les diverses civilitzacions s’han anat superposant, de tal manera que els tramats del passat s’han anat esborrant o han quedat davall dels edificis actuals. Així, es tenen molt pocs testimonis de com devia ser la ciutat al llarg de tota l’època fenícia i cartaginesa; ara bé, sí que es pot afirmar que va tenir un pròsper desenvolupament i que va arribar a estendre’s per bona part dels puigs de Vila i des Molins i pel sector pla immediat a ells; segons les restes arqueològiques, la zona pròpiament urbana devia ser al puig de Vila, possiblement ja fortificat, mentre que als seus peus, vora la mar, es trobaria la zona portuària i al seu costat, estenent-se cap a l’interior, el barri artesà on hi havia, sobretot, terrissaires. 

 

A la necròpolis del Puig des Molins hi ha una major abundància de restes; a la part inferior s’ha descobert una zona amb enterraments fenicis, que presenten com a particularitat el fet de fer-se sempre per incineració, a diferència dels posteriors, d’època púnica, que es fan majoritàriament per inhumació en hipogeus. La població d’aquest primer enclavament devia estar formada per homes i dones joves, com és habitual quan es crea un assentament d’aquest tipus. Pel que fa a la colonització púnica, iniciada cap al 550 aC, es caracteritzà per un creixement important del nucli urbà. En una primera fase (550-450 aC), aquell antic petit centre de redistribució de productes es convertí ja en un centre amb produccions pròpies destinades a l’exportació. 

 

A més d’un creixement a la zona d’hàbitat, l’anomenada acròpolis, el sector industrial, que s’instal·là a la zona del començament de l’actual avinguda d’Espanya, es desenvolupà fins a ocupar una àmplia zona, empesa per la necessitat d’àmfores per a l’exportació de diferents productes. 

 

La necròpolis també veié augmentada la seua superfície; a més, a partir de llavors es passà a emprar majoritàriament la inhumació en hipogeus com a sistema d’enterrament. 

 

Si bé es fa molt difícil avaluar la població del nucli urbà, s’apunta com a possible que estigués formada per entre 1.500 i 2.000 habitants. La següent fase (450-200 aC), que es coneix com a època clàssica, representà per a la ciutat l’assoliment d’unes xifres de població molt elevades, que es poden situar al voltant dels 4.000 a 4.500 habitants, segons el nombre d’enterraments que hi ha a la necròpolis. La població devia estar majoritàriament dedicada a dos tipus d’activitats industrials: per un costat, tots aquells que treballaven en sectors directament relacionats amb les activitats comercials, i per l’altre, tots aquells oficis que es movien al voltant del sector industrial. 

 

La ciutat estava dividida en quatre grans sectors: l’acròpolis (amb unes murades importants), el sector portuari, el sector industrial i la zona de ses Figueretes, mostra de l’important creixement, que en un principi era una zona agrícola i acabà convertint-se en zona industrial. 

 

La tercera de les fases de l’època púnica (200-25 aC) comportà en un principi un manteniment (potser un creixement) de l’activitat comercial, malgrat la derrota de Cartago a la Segona Guerra Púnica. 

 

Però amb l’ocupació romana de les illes de Mallorca i Menorca (123 aC) s’inicià el declivi de l’Eivissa púnica. La crisi degué afectar la ciutat, amb una decadència al sector industrial, el més directament afectat per la reducció de les exportacions. Els inicis de la romanització a la ciutat d’Eivissa implicaren una certa recuperació de l’activitat al sector industrial, símptoma clar d’una represa de les exportacions. De tota manera, ja dins el segle II dC hi ha mostres de la conversió d’una part del sector industrial en zona d’hàbitat, potser per la manca de seguretat al camp i la consegüent emigració cap al nucli urbà, més segur. 

 

En moments d’esplendor és ben probable que la ciutat púnica arribàs a comptar amb una xifra de població al voltant dels 5.000 habitants. Com que la romanització fou lenta, no va suposar un canvi dràstic de la vida urbana ni de l’estructura de la ciutat, encara que probablement va passar a comptar amb algun equipament propi, com el de totes les ciutats romanes, com ara el fòrum, del qual es desconeix la localització. Sembla que no va ser fins a la crisi general de l’Imperi, cap al segle III, que començà a minvar l’activitat de la ciutat. Fou aleshores quan s’abandonaren edificis situats als afores, probablement residencials. 

 

S’entrava en una època de major inseguretat i, per això, la població urbana degué tenir més tendència a tancar-se dins les fortificacions; la disminució del comerç provocà una crisi econòmica i, a la llarga, una minva de la població, especialment de la urbana. Pels pocs testimonis de què es disposa sembla que aquesta crisi va perllongar-se a l’etapa final de l’imperi romà d’occident i al llarg de tota l’època anomenada antiguitat tardana, que arriba fins a la dominació musulmana.

[Enciclopèdia d’Eivissa i Formentera]