BASÍLICA SON PERETÓ

Son Peretó es troba en un entorn rural, a 6 km del centre de Manacor i del Museu d'Història de Manacor. Es troba situat al marge esquerre de la carretera MA-15 que surt de Manacor en direcció a Sant Llorenç des Cardassar.

Aquest jaciment descobert pel pare Joan Aguiló Pinya (Palma 1860-Manacor 1924), qui va adquirir els terrenys i en ells va realitzar excavacions en l'any 1912. Utilitzant les notes de mossèn Aguiló, l'any 1920 Josep Puig i Cadafalch va donar a conèixer els troballes en l'anuari de l'Institut d'Estudis Catalans. La Universitat de les Illes Balears, la Universitat de Barcelona i el Museu de Mallorca van dur a terme noves excavacions en els anys seixanta i vuitanta. En els últims anys, el Museu de Manacor ha realitzat un important esforç de consolidació de les estructures i restauració i ha reprès l'estudi d'aquest important jaciment del temps de l'Antiguitat tardana amb l'esperança de treure a la llum reveladors detalls del culte paleocristià i de la vida a Mallorca durant la tardo antiguitat. Des de 1982, per donació de la neboda del pare Aguiló, els terrenys pertanyen a l'Ajuntament de Manacor.

Des dels inicis del cristianisme (s. I d.C.) fins a principis del segle IV, els cristians van ser perseguits durant l'Imperi romà i van haver d'amagar per poder practicar els seus ritus. Aquesta clandestinitat es va manifestar artísticament a través de la pintura mural de les catacumbes i dels sarcòfags esculpits amb escenes de l'Antic i Nou Testament. La situació va canviar quan l'any 313 d.C. l'emperador Constantí el Gran va promulgar l'Edicte de Milà, que permetia la llibertat religiosa. A la fi de la mateixa centúria, el cristianisme es convertia en la religió oficial de l'imperi per decisió de l'emperador Teodosi. A partir d'aquest moment es van construir les grans basíliques a les que els cristians van poder acudir per reunir-se lliurement, com és el cas de Son Peretó a Mallorca.

Aquesta basílica presenta una estructura de planta rectangular, amb tres naus separades per una filera de columnes que suportarien les respectives arcades, a més de quatre pilars en els extrems. La nau central era més ampla que els laterals i es trobava rematada per un absis. En aquest absis, al qual es devia accedir per dos graons, es va recuperar en les antigues excavacions un primitiu altar de pedra, que presumiblement devia haver allotjat un reliquiari. Les naus laterals acabaven en dos recintes que flanquejaven l'absis i sembla ser que van ser incorporats amb posterioritat a la primitiva construcció.

Precedint el temple es troba un vestíbul de planta quadrada, on es va localitzar el nàrtex o baptisteri central. Com a fet excepcional, aquest disposava de dues piscines baptismals que encara avui no se sap si es van utilitzar simultàniament (la gran per als adults i la petita per als nens), o si la gran és més antiga (per al ritu baptismal per immersió) i la petita més moderna (per al ritu baptismal per aspersió). Aquest espai podria haver-se trobat cobert per una petita cúpula. Adossades a la banda meridional del baptisteri es van localitzar un conjunt d'habitacions de planta quadrangular que, a manera de mausoleu, albergaven diverses tombes al seu interior. En canvi, adossades al costat occidental de l'edifici baptismal, es van trobar set habitacions, utilitzades com a habitatge i lloc de treball. Cal assenyalar que el jaciment arqueològic de Son Peretó és molt més gran del que avui en dia es pot apreciar, ja que la part excavada és molt petita en relació al que queda sense excavar.
 

El paviment del temple es trobava cobert per un conjunt de mosaics amb motius vegetals i geomètrics, amb representacions d'aus, sanefes, faixes i cercles enllaçats. L'única representació figurativa es trobava a la nau central: es tracta probablement d'una escena paradisíaca encara que únicament es conserven restes de palmeres. Entre els altres mosaics sobresurt la làpida sepulcral d'una dona anomenada Balèria, que incorpora motius de simbologia cristiana com són les aus i les craters. Aquesta i altres interessants encara que fragmentàries làpides es conserven, com veurem més endavant, al Museu Arqueològic de Manacor.

Com indiquen diversos investigadors, l'estructura arquitectònica de la basílica sembla influïda pels cànons sirià-palestins i nord-africans de la segona meitat del segle V, una tendència de les basíliques paleocristianes illenques i signe dels contactes culturals que van establir amb el continent africà. Els mosaics es van incorporar amb posterioritat, al voltant del segle VI, segons es desprèn de les afinitats itàliques i nord-africanes i també dels repertoris iconogràfics de les sinagogues orientals. Aquest últim aspecte assenyala també la importància del component jueu en l'art cristià primerenc.

Pel que fa a la importància de Son Peretó en el context de l'illa, coincideixen diversos aspectes: d'una banda, tot i que diverses investigacions arqueològiques havien permès documentar l'existència de diverses estructures tardoantigues a Mallorca -com les basíliques actualment desaparegudes de Cas Frares (Santa Maria ) o sa Carrotja (Portocristo), a les quals cal sumar-hi la recentment apareguda basílica de Son Fradinet (Camps), i l'existència de determinats nivells arqueològics en els nuclis urbans de Palma i Pollentia-, el jaciment de Son Peretó constitueix un enclavament fonamental per a reconstruir la implantació del cristianisme i la situació de Mallorca durant l'Antiguitat Tardana, per la informació aportada tant en les excavacions antigues com les que recentment s'han iniciat.

L'aparició de diverses habitacions en els voltants de la basílica, així com d'una sitja per guardar cereals i un dipòsit probablement destinat a vi o oli, és indicativa de l'existència i proximitat d'una comunitat cristiana rural, en línia amb la decadència urbana sota imperial i el poblament del camp, al voltant dels latifundis. Alhora, la presència d'un edifici religiós a les rodalies d'aquest poblament rural indicaria l'existència a l'illa d'un poder eclesiàstic establert i clarament cristianizador de la població rural del llevant mallorquí.

Un eventual tercer tret d'importància resideix en l'adscripció, per part d'alguns investigadors, d'una tomba del jaciment a una figura molt important del cristianisme dels primers temps, el bisbe Osio de Còrdova, figura cabdal de la història de l'Església entre moltes altres coses per la seva participació a l'Edicte de Milà. De totes maneres avui dia aquesta atribució ja és completament rebutjada. En canvi, sí que seria atribuïble a un càrrec eclesiàstic de Roma, la làpida del prevere Bassus.

En relació als enterraments, ubicats tant a l'interior del temple com als voltants de la basílica, es daten entre els segles V a VII d. C. En relació a aquests, cal recordar que les tombes cristianes no acostumen a presentar aixovar, a diferència de les tombes paganes, que es localitzen en altres jaciments de l'illa, d'època anterior, en què podríem trobar un aixovar abundant i divers segons la categoria del difunt, en el qual freqüentment es localitzen plats ceràmics, objectes de vidre, així com rituals de clar caràcter religiós com una lluerna amb la qual il·luminar el destí del difunt o una moneda per pagar al barquer que transporta al mort cap a l'altra vida. Una altra interessant diferència entre una tomba pagana o cristiana resideix en la decoració que presenta. Les tombes romanes inclouen motius pagans com animals, motius vegetals i escenes mitològiques, que sovint inclouen al·lusions a raptes o actes de violència. Per contra, les tombes cristianes presenten escenes de la Bíblia, dels Evangelis, retrats del difunt i sovint línies ondulades, denominades «strigilae».