SA MEVA TETA

Quan arribàrem a Algaida jo acabava de néixer i em cercaren una ”teta” que ajudàs a ma mare a tenir-me cura. La “teta” nomia Sebastiana i era una al·lota del poble molt joveneta. Vivia a “Es Colomer”, a la darrera casa a mà esquerre, mirant al camp. Era filla d’una família pagesa amb molts de fills i crec que era la nina major.

Com podeu imaginar jo no record massa d’aquells anys perquè era molt petit i encara vivíem a la primera casa del carrer de sa Quarterada.

Però a ella la record bé perquè després de deixar de fer de “teta” venia sovint a ca nostra a veure’ns i, a vegades, ajudava a ma mare.

També record la seva germana Maria, un poc més petita que ella, i que també ens visitava, sobretot quan jo estàva malalt i quedava en el llit. Na Maria, en aquests casos, em feia companyia i em contava endevinalles:

• “Dos punxentos, dos lluentos, quatro tripotrapos i un arruixador de mosques”. Què és?
• Una cabra!
• Beneït! No és una cabra, és una vaca.

I tots dos rèiem per “ses butxaques”. Així passàvem el temps, fent jocs de paraules i, potser, curava més aviat la malatia.

Na Sebastiana també tenia un germà petit que era cabrer, és a dir, que guardava el ramat de cabres de Sol a Sol.

Nomia Tomeu i era un poc salvatgí: no deixava que ningú se li apropàs, excepte jo. No li agradava la gent i mai baixava a la plaça ni tenia amics. Si algú s’acostava, li tirava pedres amb una fona. Així en va ferir més d’un.

Sovint, pasturant les cabres, passava per darrera ca nostra – que donava al camp – i jo, quan sentia les esquelles i veia que era ell, el saludava. Si em siulava, volia dir que em podia acostar i així ho feia. Ens assèiem en terra o sobre una roca i parlàvem una estoneta.

A vegades he pensat si passava prop de ca nostra per poder parlar amb mi, l’únic amic que tenia.