EL FOGÓ
Això era i no era, bon viatge faci la cadernera, per tu un almud, per jo una barcella que una vegada hi havia un amitger que li deien en Papa Roí.
Vivia a una casa prop del bosc i passava molta fam, tant ell com tota la seva família que era nombrosa.
Per allà, sovint, solia passar a cavall el senyor d'aquelles terres i sempre s'aturava a parlar amb en Papa Roí.
Tan buit tenia el rebost i tanta fam passava que en Papa Roí va pensar un enginy per treure doblers i poder comprar queviures. Va treure el fogó a la clasta i va posar-hi una olla mig plena d'aigua. Dins l'olla va ficar-hi una annereta i va tapar l'olla.
Això era i no era, bon viatge faci la cadernera, per tu un almud, per jo una barcella que una vegada hi havia un amitger que li deien en Papa Roí.
Vivia a una casa prop del bosc i passava molta fam, tant ell com tota la seva família que era nombrosa.
Per allà, sovint, solia passar a cavall el senyor d'aquelles terres i sempre s'aturava a parlar amb en Papa Roí.
Tan buit tenia el rebost i tanta fam passava que en Papa Roí va pensar un enginy per treure doblers i poder comprar queviures. Va treure el fogó a la clasta i va posar-hi una olla mig plena d'aigua. Dins l'olla va ficar-hi una annereta i va tapar l'olla.
L'annereta pegava bots per sortir de l'olla i per la remor que feina semblava que l'aigua bullia a les totes.
Amb aquestes que va passar el senyor, s'acostà i va demanar a en Papa Roí:
- I què no veus que el fogó no té llenya ni foc?
- Senyor! – va respondre en Papa Roí - Aquest fogó és especial i no necessita ni llenya ni foc per cuinar el dinar. Què no sentíeu el renou del bull?
- Ara sí que el sent! – va dir el senyor - Sí que ho és de meravellós aquest fogó. I que no me'l vendries?
- Ca, senyor! – va contestar en Papa Roí – Què no veis que som molts a ca nostra i el necessit per poder cuinar?
- No em pots negar aquest desig, Papa Roí? Te'n don cent lliures i ara mateix el me'n duc! – diu el senyor.
- Bé! Si tant m'insistiu, feim la barrina! – respon en Papa Roí – Donau-me les cent lliures i el fogó és vostre. No se'n parli més.
Dit i fet! En Papa Roí li entrega el fogó a canvi de les cent monedes de lliure.
El senyor se'n va tot content al seu castell i directe cap a la cuina.
- Avui farem el dinar amb aquest fogó que he comprat. – digué el senyor al cuiner i els ajudants que s'ho miraren amb sorpresa.
Posaren l'olla amb l'aigua sobre el fogó i quan anaven a posar la llenya per encendre foc, el senyor els va aturar.
- Res de llenya ni foc! Aquest fogó no en necessita
– va dir-los el senyor.
- Però senyor, com voleu cuinar sense llenya ni foc? – li va dir el cuiner major.
- Espera i veurà! Incrèdul – contestà el senyor.
Esperen una estona i l'olla segui freda.
El senyor començava a dubtar si l'invent funcionaria.
Passa una hora i l'olla no s'encalentia. Com havia d'encalentir-se sense foc?
A la fi el senyor se n'adonà de l'engany i va dir:
- Ja la m'has feta, Papa Roí!
Aquell dia hagueren de dinar a mitjan capvespre.
LA MEL
Les cent lliures que li va pagar el senyor a en Papa Roí bastaren per poder menjar una bona temporada però a ca seva eren molts i menjaven com a llimes, així que va arribar el dia que tornaren a quedar amb el rebost tan net que hi sortiren teranyines.
- Quina la puc fer per obtenir unes lliures i comprar queviures – pensava en Papa Roí.
- Res, ja ho sé! Ompliré un parell d'alfàbies de merda dels animals del corral i per damunt hi posaré un poc de mel - ideà en Papa Roí – i ho vendré tot com a mel i trauré un bon benefici.
Dit i fet! Agafa les alfàbies, les omple de merda i damunt hi posa tres dits de mel. Col·loca les beaces a la somera. Carrega les alfàbies a les beaces i cap a la casa del senyor s'ha dit.
Quan ja era prop començar a cantar "qui vol compara mel i merda!" "qui vol comprar mel i merda! Així fins que va arribar sota les finestres de la cuina de la casa. Allà va aturar la somera i repetí "qui vol comprar mel i merda! Però la paraula merda la deia tan fluixet que quasi no se sentia i les criades sentien "qui vol compar mel ... ! Qui vol comprar mel...! Ho digueren a la senyora i ella les va dir que comprassin totes les alfabietes. Les criades per ordre de la senyora sortiren a la carrera i així ho feren; compraren totes les alfabietes al polissó Papa Roí. En haver fet la barrina, cametes amigues cap a comprar queviures per a la seva gent.
Ja podeu imaginar quin desastre va ser la compra de la mel a cal senyor. En obrir-ne una per tastar-la, després de dues cullerades sortí l'olor de merda de davall i va escampar-se per la cuina. La cuinera i les ajudantes començaren a pegar crits fins que va comparèixer el senyor.
Quan va entendre allò que havia passat, va exclamar:
- Aquest dimoni d'home era en Papa Roí. Ja la m'ha tornada fer! Ara mateix vaig a ca seva i sabrà qui som jo!
Es va vestir per sortir, va agafar l'espasa, va agafar el cavall i partí cap a la casa d'en Papa Roí...
EL FOBIOLET
Després del bon negoci de la mel en Papa Roí no estava massa segur del que faria el senyor quan s'assabentàs de l'engany i va preparar una nova argúcia amb la seva dona.
- Si per un cas ve el senyor – li va dir en Papa Roí a la seva dona – en pla de brega jo et donaré una bescollada i tu et faràs la morta. Després en sentir el toc de fobiol, t'aixeques i et poses a pegar bots i a ballar.
Ell li va dir que ho havia entès i seguiren les feines.
En poc temps senten el trot d'un cavall i, com suposaven, era el senyor que arribava amb cara de pocs amics.
En Papa Roí agafa un bastó i li enverga toc al coll de la dona sense fer-li mal, mentre li diu:
- Què no t'he dit que facis allò que té manat?
La dona va caure en terra tan llarga com era i es va fer la morta.
Mentrestant, el senyor va arribar devora d'ells i, oblidant-se del motiu pel qual venia, li va dir a En Papa Roí:
- I ara que has fet animal? Què no veus que l'has morta a la teva doneta.
- Si senyor, i més se'n mereix. L'he morta ben morta perquè hem discutit. I cada vegada que passa això la deix ben morta una bona estona. Però no passeu pena que jo la puc ressuscitar.
- I ara que em dius, desgraciat. Això ja no és possible.
- Si senyor que és ben possible. I ara ho comprovareu. I ho faig per vós que per ella la deixaria morta una bona estona, fins que m'hagués fuit l'enuig.
- I com ho faràs Papa Roí?
- Amb aquest fobiolet! – en Papa Roí es tragué de la butxaca un fobiol i començà a tocar-lo: Ti-ru-ri-ri-li! Ti-ru-ri-lu-li!
Tot d'una que sent el fobiol, la dona pega un bot i es posa a fer ballarugues per davant el senyor. I uns bons bots que pegava.
- Ho heu vist, senyor com està ben viva.
- Si no ho hagués vist, no ho creuria, Papa Roí. Ell m'has de vendré aquest fobiolet. Jo a vegades discutesc amb la meva dona i si un dia la mat podré ressuscitar-la i tot com abans. El vull i el vull. Te'n don mil lliures ara mateix.
- No senyor! I jo que faria! Sense aquest fobiolet seria home mort. La justícia em penjaria d'una soca de figuera.
- He dit que vull el fobiolet i no el em pots negar. Te'n don mil-cinc-centes lliures i el me'n duc.
- Feta està sa barrina.
Feren l'intercanvi i tots ben contents. El senyor se'n tornà amb el fobiolet meravellós i el matrimoni més feliç que mai amb la bossa plena.
El senyor, quan va arribar a la seva casa va reunir els criats i va cridar la seva dona. Els va explicar fil per randa allò que faria perquè no es regirassin.
- Ara mataré la meva dona i comprovareu que amb aquest fobiolet reviurà – va acabar dient el senyor.
- Res d'això faràs – va respondre la dona.
- Sí, dona meva estimada! Sols serà un copet que no sentiràs i després reviuràs amb el so del fabiolet – insistí el senyor.
Discutiren una estona i mentre, els criats en silenci i ben preocupats per veure com acabaria el negoci.
Al final la dona tombà el coll i acaptà la prova.
El senyor va agafar el ferro de la foganya i li va pegar un bon cop a l'ansa del coll. La dona caigué de sobte ben morta.
El senyor va treure el fobiolet i el va començar a tocar.
- Ti-ru-ri-ru-rí! Ti-ru-ri-ru-rí! Va anar repetint sense que la dona fes cap insinuació.
- Ti-ru-ri-ru-rí! Una vegada i una altra fins que va veure i comprendre que no reviuria. Que era ben morta.
- Ai! Quin desastre que he fet! És ben morta!.
Es va pegar tocs pel cap, es va arrabassar cabells i pegar crits de dolor.
- Ja la m'ha feta aquest dimoni d'en Papa Roí – va acabar dient.
LES CABRETES
Després de l'ensarronada del foliolet meravellós el senyor va agafar els atapins cap a can Papa Roí però no el va trobar.
El bergant se n'havia anat a la vorera del mar amb el ramat de cabres i les havia posades sobre les roques, excepte una que va banyar d'aigua del mar i la va posar al seu costat. Les cabres de dalt la roca reflectien la seva imatge dins el mar just on estava en Papa Roí.
La seva dona li digué al senyor que el seu homo era a la vorera del mar a caçar cabretes.
El senyor sorprès per la resposta no va dir res i se'n va anar cap a la vorera del mar a pillar en Papa Roí.
Efectivament allà el em va trobar ben interessat en la caça de cabres amb uns rampins. Ja en tenia una devora seu, un poc banyada.
El senyor li escometé:
- I ara què es pot sabre que fas, Papa Roí?
- Res! Que vull agafar les cabretes que hi ha dins el fons del mar, però no es deixen atrapar fàcilment – contestà el bergant de Papa Roí.
El senyor va mirar dins el mar i va veure tres cabretes que feien goig i le vengué l'avarícia:
- I si les captur ja jo, que seran meves?
- Si senyor! Això és a "qui aferra, pilla" – va contestar en Papa Roí.
- Idò farem això: tu em fermes una pedra als peus per fonar-me i una altra pel pit per estirar-me quan agafi la cabreta. Quan n'hagi treta una ho repetirem fins que les ajunti totes.
- I jo que en trauré de tot això - li va demanar en Papa Roí.
- Què et perdonaré les malifetes que m'has fet fins ara. Les cabretes seran ben meves.
I així ho feren. El Papa Roí va subjectar una pedra ben grossa als peus del senyor i va fermar una corda per les aixelles del senyor.
El senyor es va llançar a l'aigua i en Papa Roí va amollar la corda.
El senyor amb la pedra fermada als peus ben aviar va fer el bategot, va perdre la respiració i va morir ofegat.
En Papa Roí va recollir el ramat de cabres i se'n tornar cap a ca seva on va explicar el fet a la seva dona.
N'hi ha que diuen que tots dos i els fills i filles que tenien anaren a viure a cal senyor on sense amo hi regnava l'anarquia.
I això és el final de la rondalla d'en Papa Roí que ens contava la nostra padrina. Si us ha agradat, menjau-la-vos frita o menjau-la-vos torrada: i si no us agradat tirau-la dalt la teulada.
Amb aquestes que va passar el senyor, s'acostà i va demanar a en Papa Roí:
- I què no veus que el fogó no té llenya ni foc?
- Senyor! – va respondre en Papa Roí - Aquest fogó és especial i no necessita ni llenya ni foc per cuinar el dinar. Què no sentíeu el renou del bull?
- Ara sí que el sent! – va dir el senyor - Sí que ho és de meravellós aquest fogó. I que no me'l vendries?
- Ca, senyor! – va contestar en Papa Roí – Què no veis que som molts a ca nostra i el necessit per poder cuinar?
- No em pots negar aquest desig, Papa Roí? Te'n don cent lliures i ara mateix el me'n duc! – diu el senyor.
- Bé! Si tant m'insistiu, feim la barrina! – respon en Papa Roí – Donau-me les cent lliures i el fogó és vostre. No se'n parli més.
Dit i fet! En Papa Roí li entrega el fogó a canvi de les cent monedes de lliure.
El senyor se'n va tot content al seu castell i directe cap a la cuina.
- Avui farem el dinar amb aquest fogó que he comprat. – digué el senyor al cuiner i els ajudants que s'ho miraren amb sorpresa.
Posaren l'olla amb l'aigua sobre el fogó i quan anaven a posar la llenya per encendre foc, el senyor els va aturar.
- Res de llenya ni foc! Aquest fogó no en necessita
– va dir-los el senyor.
- Però senyor, com voleu cuinar sense llenya ni foc? – li va dir el cuiner major.
- Espera i veurà! Incrèdul – contestà el senyor.
Esperen una estona i l'olla segui freda.
El senyor començava a dubtar si l'invent funcionaria.
Passa una hora i l'olla no s'encalentia. Com havia d'encalentir-se sense foc?
A la fi el senyor se n'adonà de l'engany i va dir:
- Ja la m'has feta, Papa Roí!
Aquell dia hagueren de dinar a mitjan capvespre.
LA MEL
Les cent lliures que li va pagar el senyor a en Papa Roí bastaren per poder menjar una bona temporada però a ca seva eren molts i menjaven com a llimes, així que va arribar el dia que tornaren a quedar amb el rebost tan net que hi sortiren teranyines.
- Quina la puc fer per obtenir unes lliures i comprar queviures – pensava en Papa Roí.
- Res, ja ho sé! Ompliré un parell d'alfàbies de merda dels animals del corral i per damunt hi posaré un poc de mel - ideà en Papa Roí – i ho vendré tot com a mel i trauré un bon benefici.
Dit i fet! Agafa les alfàbies, les omple de merda i damunt hi posa tres dits de mel. Col·loca les beaces a la somera. Carrega les alfàbies a les beaces i cap a la casa del senyor s'ha dit.
Quan ja era prop començar a cantar "qui vol compara mel i merda!" "qui vol comprar mel i merda! Així fins que va arribar sota les finestres de la cuina de la casa. Allà va aturar la somera i repetí "qui vol comprar mel i merda! Però la paraula merda la deia tan fluixet que quasi no se sentia i les criades sentien "qui vol compar mel ... ! Qui vol comprar mel...! Ho digueren a la senyora i ella les va dir que comprassin totes les alfabietes. Les criades per ordre de la senyora sortiren a la carrera i així ho feren; compraren totes les alfabietes al polissó Papa Roí. En haver fet la barrina, cametes amigues cap a comprar queviures per a la seva gent.
Ja podeu imaginar quin desastre va ser la compra de la mel a cal senyor. En obrir-ne una per tastar-la, després de dues cullerades sortí l'olor de merda de davall i va escampar-se per la cuina. La cuinera i les ajudantes començaren a pegar crits fins que va comparèixer el senyor.
Quan va entendre allò que havia passat, va exclamar:
- Aquest dimoni d'home era en Papa Roí. Ja la m'ha tornada fer! Ara mateix vaig a ca seva i sabrà qui som jo!
Es va vestir per sortir, va agafar l'espasa, va agafar el cavall i partí cap a la casa d'en Papa Roí...
EL FOBIOLET
Després del bon negoci de la mel en Papa Roí no estava massa segur del que faria el senyor quan s'assabentàs de l'engany i va preparar una nova argúcia amb la seva dona.
- Si per un cas ve el senyor – li va dir en Papa Roí a la seva dona – en pla de brega jo et donaré una bescollada i tu et faràs la morta. Després en sentir el toc de fobiol, t'aixeques i et poses a pegar bots i a ballar.
Ell li va dir que ho havia entès i seguiren les feines.
En poc temps senten el trot d'un cavall i, com suposaven, era el senyor que arribava amb cara de pocs amics.
En Papa Roí agafa un bastó i li enverga toc al coll de la dona sense fer-li mal, mentre li diu:
- Què no t'he dit que facis allò que té manat?
La dona va caure en terra tan llarga com era i es va fer la morta.
Mentrestant, el senyor va arribar devora d'ells i, oblidant-se del motiu pel qual venia, li va dir a En Papa Roí:
- I ara que has fet animal? Què no veus que l'has morta a la teva doneta.
- Si senyor, i més se'n mereix. L'he morta ben morta perquè hem discutit. I cada vegada que passa això la deix ben morta una bona estona. Però no passeu pena que jo la puc ressuscitar.
- I ara que em dius, desgraciat. Això ja no és possible.
- Si senyor que és ben possible. I ara ho comprovareu. I ho faig per vós que per ella la deixaria morta una bona estona, fins que m'hagués fuit l'enuig.
- I com ho faràs Papa Roí?
- Amb aquest fobiolet! – en Papa Roí es tragué de la butxaca un fobiol i començà a tocar-lo: Ti-ru-ri-ri-li! Ti-ru-ri-lu-li!
Tot d'una que sent el fobiol, la dona pega un bot i es posa a fer ballarugues per davant el senyor. I uns bons bots que pegava.
- Ho heu vist, senyor com està ben viva.
- Si no ho hagués vist, no ho creuria, Papa Roí. Ell m'has de vendré aquest fobiolet. Jo a vegades discutesc amb la meva dona i si un dia la mat podré ressuscitar-la i tot com abans. El vull i el vull. Te'n don mil lliures ara mateix.
- No senyor! I jo que faria! Sense aquest fobiolet seria home mort. La justícia em penjaria d'una soca de figuera.
- He dit que vull el fobiolet i no el em pots negar. Te'n don mil-cinc-centes lliures i el me'n duc.
- Feta està sa barrina.
Feren l'intercanvi i tots ben contents. El senyor se'n tornà amb el fobiolet meravellós i el matrimoni més feliç que mai amb la bossa plena.
El senyor, quan va arribar a la seva casa va reunir els criats i va cridar la seva dona. Els va explicar fil per randa allò que faria perquè no es regirassin.
- Ara mataré la meva dona i comprovareu que amb aquest fobiolet reviurà – va acabar dient el senyor.
- Res d'això faràs – va respondre la dona.
- Sí, dona meva estimada! Sols serà un copet que no sentiràs i després reviuràs amb el so del fabiolet – insistí el senyor.
Discutiren una estona i mentre, els criats en silenci i ben preocupats per veure com acabaria el negoci.
Al final la dona tombà el coll i acaptà la prova.
El senyor va agafar el ferro de la foganya i li va pegar un bon cop a l'ansa del coll. La dona caigué de sobte ben morta.
El senyor va treure el fobiolet i el va començar a tocar.
- Ti-ru-ri-ru-rí! Ti-ru-ri-ru-rí! Va anar repetint sense que la dona fes cap insinuació.
- Ti-ru-ri-ru-rí! Una vegada i una altra fins que va veure i comprendre que no reviuria. Que era ben morta.
- Ai! Quin desastre que he fet! És ben morta!.
Es va pegar tocs pel cap, es va arrabassar cabells i pegar crits de dolor.
- Ja la m'ha feta aquest dimoni d'en Papa Roí – va acabar dient.
LES CABRETES
Després de l'ensarronada del foliolet meravellós el senyor va agafar els atapins cap a can Papa Roí però no el va trobar.
El bergant se n'havia anat a la vorera del mar amb el ramat de cabres i les havia posades sobre les roques, excepte una que va banyar d'aigua del mar i la va posar al seu costat. Les cabres de dalt la roca reflectien la seva imatge dins el mar just on estava en Papa Roí.
La seva dona li digué al senyor que el seu homo era a la vorera del mar a caçar cabretes.
El senyor sorprès per la resposta no va dir res i se'n va anar cap a la vorera del mar a pillar en Papa Roí.
Efectivament allà el em va trobar ben interessat en la caça de cabres amb uns rampins. Ja en tenia una devora seu, un poc banyada.
El senyor li escometé:
- I ara què es pot sabre que fas, Papa Roí?
- Res! Que vull agafar les cabretes que hi ha dins el fons del mar, però no es deixen atrapar fàcilment – contestà el bergant de Papa Roí.
El senyor va mirar dins el mar i va veure tres cabretes que feien goig i le vengué l'avarícia:
- I si les captur ja jo, que seran meves?
- Si senyor! Això és a "qui aferra, pilla" – va contestar en Papa Roí.
- Idò farem això: tu em fermes una pedra als peus per fonar-me i una altra pel pit per estirar-me quan agafi la cabreta. Quan n'hagi treta una ho repetirem fins que les ajunti totes.
- I jo que en trauré de tot això - li va demanar en Papa Roí.
- Què et perdonaré les malifetes que m'has fet fins ara. Les cabretes seran ben meves.
I així ho feren. El Papa Roí va subjectar una pedra ben grossa als peus del senyor i va fermar una corda per les aixelles del senyor.
El senyor es va llançar a l'aigua i en Papa Roí va amollar la corda.
El senyor amb la pedra fermada als peus ben aviar va fer el bategot, va perdre la respiració i va morir ofegat.
En Papa Roí va recollir el ramat de cabres i se'n tornar cap a ca seva on va explicar el fet a la seva dona.
N'hi ha que diuen que tots dos i els fills i filles que tenien anaren a viure a cal senyor on sense amo hi regnava l'anarquia.
I això és el final de la rondalla d'en Papa Roí que ens contava la nostra padrina. Si us ha agradat, menjau-la-vos frita o menjau-la-vos torrada: i si no us agradat tirau-la dalt la teulada.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada