(Granada, 1900 – Palma, Mallorca, 5 de desembre de 1979)
Catedràtic d’institut de física i química.
Membre d’una família dedicada a l’ensenyament, és fill de José Casares Gil,
catedràtic de física i química de la Facultat de Farmàcia de la Universitat de
Barcelona i nét d’Antonio Casares Rodríguez, catedràtic de química de la
Universitat de Santiago. El seu pare és nebot de Ramon Gil, catedràtic de
física de la Universitat de Santiago. Es llicencia en ciències exactes i
físiques i es dedica a l’enseyament. Oposita a càtedra d’institut el 1932 als
32 anys. Nomenat catedràtic el 15 d’agost de 1932, exerceix la docència a
l’Institut de Ceuta fins que arran de l’esclat de la guerra civil és inhabilitat
en ser considerat republicà i per llegir la revista Nueva Pedagogía, tractada
de comunista. Acabat el conflicte, presenta recurs contra la sanció, que guanya
i es reincorpora a la docència. El 1953 obté per concurs de trasllat la càtedra
de física i química de l’Institut “Ramon Llull” de Palma, on exerceix
successivament els càrrecs de cap d’estudis, secretari i vicedirector. Publica
a la revista Anales de la Sociedad Espanyola de Física i Química els
articles La hidroxilamina como agente de precipitación (1930) y La
didroxilamina como agente de precipitación (II) (1931). Amb la
col·laboració d’A. Casares publica a la mateixa revista Sobre la
investigación cualitativa del flúor en los huesos (1930) i Método
rápido para descubrir y determinar el flúor en las aguas minerales (1930).
Escriu i publica l’obra titulada Refutación de los fundamentos de la
Relatividad (1952) y Hacia una nueva física (1953). És membre de
l’Instituto de Estudios Jienenses. Mor a Palma als 79 anys.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada