5.3.17

RECORDANT L'INSTITUT I

A l'Institut vaig fer alguns amics amb els quals encara perdura l'amistat. A primer no sabria dir quins eren els més amics però record els dos Vidal. Vidal Gonzàlez amb el qual vaig seguir les bones relacions a segon i en Vidal Moll.
Aquest Vidal, un dia que corria pels corredors es va topar amb el senyor Casares que aleshores era el Cap d'Estudis i el va aturar. 
"- Dígame zu nombre que le pondré una falta de orden por correr como un alocado.
- Pepe, no me castigue, por favor - li digué en Vidal (els professors li deien Pepe al senyor Casares).
- No me llame Pepe! -respongué el senyor Casares sorprès per la descarada resposta d'en Vidal - Llámeme  Don Jozé o zeñor Cazares. Diga zu curzo y apellidoz.
- Soy de primero y me llamo Vidal Salmonete."
I talment ho va anotar el cap d'estudis.
A segon ja he dit que conmençaren nous alumnes. Un d'ells de sigles GFP, era d'Ariany  i potser  tenia un o dos anys més que la resta i a la classe de Política (Formación del Espíritu Nacional) li enflocà al professor: "Este libro es una porqueria". El profesor, que era ni més ni manco que Juan Bonet Riera, li respongué: "Si considera el libro una porqueria, salga de la clase y no vuelva hasta que haya escrito un libro mejor que este". L'alumne GFP se'n va anar i no el vérem pus. Després seguírem l'amistat i va convertir-se en un important escriptor de les nostres lletres: Guillem Frontera.

Juan Bonet amb l'equip de futbol

Per cert a n'aquest professor, Juan Bonet, que era tota una institució en el centre, els alumnes li féien males bromes. Tenia una moto Guzzi i alguna vegada li tapaven el tub d'escap perquè no arrans, però la broma més pesada fou quan es fa fer una rifa per un viatge d'estudis i el premi principal era moto de Juan Bonet que enrrodillaren en paper de celofan. Tot això sense que ell se n'assabentàs.
Al marge d'això, un personatge famós d'aquells temps era en Lázaro, el gelaté i venedor de llepolies que sempre estava a les entrades i sortides de l'Institut. Record que venia cigarretes en paquets o d'una en una. També, sovint li féien alguna broma pesada. 
Jo era dels petits que no intervenia en aquests afers i era feliç però tenia una espina... Potser que sabeu que al migdia el meu germà i jo anàvem a dinar a cals padrins de Son Espanyolet. Sovint, l'oncle Lleó, genre del meu padrí Tòfol, sabia totes les malifetes que havia fet a l'Institut i em renyava. Com ho sabia? Mai ho vaig saber però sospitava d'un company de classe que vivia prop de la casa dels meus avis i que m'acuava. El "chivato" li passava les novetats, diàriament. No dic el seu nom perquè no n'estic segur però si el veig li demanaré. 

Cap comentari: