[Resum del text anterior.- L’amo en Miquel de S’hort de Can Sec va visitar
el metge per consultar-li que podia fer en relació a l’embaràs de la seva filla
Margalida]
- Jo pens, Miquel, que el millor que podeu fer és casar-los – va comentar Don Llorenç.
- Casar-los! ...? – exclamà l’home – Ca barret! Amb aquest pocavergonya! De cap
manera vull emparentar-lo amb la nostra família... Vagi a fer trons! Ni
pensar-ho!
- No, idò, l’amo en Miquel, jo crec que és el que convé! – tornà dir el metge.
- No m’ha passat pel cap ni em passarà!
- Idò què voleu fer...?
- Què el duguin a tancar a la presó i pagui el mal que m’ha fet!
L’home desesperat raonava poc. Gesticulava com si volgués
envestir i pensava que si pogués tenir davant en Tòfol el faria trossos. Però qui
tenia davant era a Don Llorenç, el metge de la família que intentava fer-lo
raonar i asserenar-lo. Per això va afegir que unes persones a vegades perden el
nord abans que unes altres perquè el cap d’avall els fa perdre el cap de
dalt...Això encara va enervar més a l’amo en Miquel.
- Però si na Margalideta escara és una innocent criatura de setze anyets... i
ara que no veu que va esser ell que la va engatussar...
- De criatura ni de beneita no en té res la teva filla. Ella se li entregà
voluntària o a la força? - demanà el metge, que ja no sabia que dir-li – Què
diu la nina?
- Què ell la va dur a escoltar es sermó però que no volia.
- Res, l’amo en Miquel. Com ja vos he dit abans, allò millor que podeu fer és
casar-los i com més aviat sigui que ho compongueu, més aviat i millor en
sortireu – afegí Don Llorenç – Pensau que per closca que sigui, en Tòfol, una
vegada casat, qui diu que no canvií?
- És molt difícil d’arreglar tot això, senyor metge però si no hi veu
altra solució s’haurà d’intentar, - va acabar afluixant mestre Miquel - i
ja veurem com acaba tot aquest desastre.
L’amo en Miquel se n’anà de Toflà poc satisfet. Anava amb
una bicicleta de manillar dret i davallà les costes a tota velocitat, saltant
macs i bassiots com si fos un llagost. Amb els sotracs sacsava el cos i les
idees que li bullien al cap. Pensava en el què i en el com?De sobte va decidir anar a consultar a Don Gabriel, el rector de la Parròquia. Li contaria tot i potser ell trobaria una solució.
Quan arribà als quatre camins i passat el torrent, una ovella que mamava un be, saltà la tanca de Son Recades i creuà el camí al mateix temps que l’amo passava. L'amo en Miquel va perdre el control i va caure de la màquina en terra. Va quedar allargat una estona repassant si s’havia trencat algun os.
Des d’enfora, l’amo en Bernat Caramell, un veí que pasturava cabres per dins el torrent prop del Cocó, el va veure i s’acostà a demanar si necessitava ajuda. L’amo en Miquel anava un poc cremat i alenava fort com un bufador de foc.
- Què voleu que vos acompanyi a ca vostra? – li digué en Bernat.
- No! No fa falta. Crec que estic bé i podré arribar tot sol.
I així va esser. Quan va arribar a cal rector, la criada
li va dir que Don Gabriel era a Ca Ses Monges i que hauria d’esperar. Però que
no li podia dir quan tornaria. També es va oferir a anar a cercar-lo si la cosa
era molt urgent. La criada, mentre li explicava això, l’observava tota esglaiada. Com que mai el veien a l'amo en Miquel per la Rectoria, la curiositat la va superar i li va demanar:
- I què hi ha res de nou què anau tan encès?
- No – digué l’amo en Miquel – inventant-se el motiu – És que m’han dit que Don
Joan vol pujar a caçar i venia per convidar-lo.
- Caçar?... No crec que Don Gabriel tengui ganes d'anar de caça... – i baixant
un poc el to de veu per si qualcú escoltava, li va enflocà – Ahir a la nit una
monja va fugir del convent amb l'al·lot de Can Pere Antoni.
- En Tòfol “Es Guapo”! – exclamà l’home deixondint-se el cap de sobte, i li
demanà:
- Ho he sentit bé?
- Idò sí, l’amo en Miquel, ho heu sentit bé! I què vos sembla la feta?
- I el senyor rector que diu d’aquest desastre?
- Jo no li he volgut parlar d’aquest assumpte però he escoltat que li deia a la
monja que l'ha vengut a cercar que això es veia venir... I li ha contat que
recordava que fa molts d’anys, quan els anglesos ocupaven Menorca, unes monges
de clausura fugiren amb uns oficials...
- Voleu dir que se’n fot?
- Jo no he dit tant, l’amo en Miquel! Només sé que sor Maria de les Verges i en
Tòfol, segons m'han dit, han caigut en una debilitat humana i han fugit.
- ... Això és una porcada i aquest bergant és un verro que necessita... (💣)
- Oh! Quines idees teníeu l’amo en Miquel!
Valorada la situació l’home va sortir de la Rectoria sense
haver parlat amb el rector. Partí, cametes amigues, cap a l’Hort de Can Sec, cul batut i amb cara de pastes agres,... sense saber que havia de fer amb l'embaràs de la seva filla Margalida.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada