MADÒ CASETES I L'ENAMORADA (III)

Una història de "mal bocí"

Resum anterior: «Na Coloma, en vista que el remei del conill no havia anat molt bé, ha decidit afegir-hi el primer remei, és a dir, posar un poc de saliva a l'aguiat de conill amb ceba...»

«- Quin conill més bo, Coloma...! - va dir en Joan que era un mira nines però atent i educat com ningú.
- Sí que ho és, Coloma...! Vaja quin aguiat t'ha sortit! És per llepar-se els dits – digué la llucmajorera , fent un franc somriure.
- Ja estic ben contenta que vos agradi! Menjau! Menjau, què n'hi ha més! – respongué na Colometa que seguia preocupada i esperava atentament la reacció que farien els remeis als dos comensals.
Bé els mirava i de moment no passava res estrany. Seguien sopant i mirant-se els ulls i la boca, mútuament, posant cara de satisfets.
Acabaren de sopar i aproparen les cadires per tocar-se amb els cossos i, com sempre, pessigades de no fer mal i pessigolles per la cintura fent bones rialles. No podia aguantar més i quan estava a punt de partir, em vaig donar compte que en Joan em mirava d'una manera diferent, com amb ganes. I també ho feia ella. Vos assegur que vaig tenir por.
- Ai! Ai! Mare de Déu! – vaig pensar – I ara que passarà aquí!
No em perdien de vista. Em miraven d'una manera estranyíssima! Dissimuladament, aixecant-me de la cadira els vaig donar les bones nits tot dient:
- Pensau a recollir taula i netejar els coberts, i deixau-ho tot adesat que ma mare demà ho trobi ben arreglat!

Dit això, corrent depressa, vaig travessar la tafona on hi havia la colla de collidores seguint la vetlada i vaig arribar al meu dormitori. Vaig posar la barra rera la porta. M'agafà por, perquè vaig escoltar que en Joan i la collidora m'havien seguit i feien guàrdia fora de l'habitació. Però no em molestaren i vaig dormir fins que em va despertar la veu d'en Joan que em deia:
- Colometa!... Colometa! Baixa que és aquí madò Casetes i vol parlar amb tu!
Jo no sabia que fer! Però vaig mirar per la finestra i vaig veure la vella amiga que em feia senyes que baixàs, i així ho vaig fer, després d'arreglar-me un poc.
Mentre baixava, vaig sentir que madò Casetes deia a en Joan que prepararia cafè per tots quatre. En un instant, vaig entendre que la persona que m'havia aconsellat, ara volia ajudar-me a sortir del problema on m'havia ficat.
Vaig baixar a la cuina i els vaig trobar que tots bevien el cafè amb unes llesques de pa torrat amb oli. Tots estaven tranquils i jo, després de donar el bon dia, també vaig prendre cafè, pa i companatge.
Uns dies després vaig trobar a madò Casetes i em va explicar que aquell matí havia posat dins la xicra d'en Joan i de l'al·lota "un no sé que"... que els va tranquil·litzar. 

Després de donar-me els dos remeis s'havia quedat per aquell redol per si un cas, i quan va veure els dos joves passant la nit a la fresca vigilant la meva finestra, va imaginar allò que havia passat i va haver s'intervenir per arreglar la situació. Quan ens acomiadàrem, va afegir:
- Coloma,... Colometa! Amb les coses de bruixeria no es pot jugar!»
 

Jo, que des del principi escoltava a madò Juliana contar aquesta història embadalit, no vaig esperar gens per demanar-li:
- Madò Juliana! Com va acabar la relació entre na Colometa i en Joan?
I la dona, llesta com era, com si endevinàs que li demanaria això, em va contestar:
- Va anar una seda! I ara ja tenen quatre néts!
Què en sabia de coses madò Juliana de Son Eixut!

[Els encanteris de madò Casetes]