[A Sant Jordi, a
l'hort de Can Real, un missatge assassinà a l'esposa de l'amo i al seu fill de
poca edat. El crim "va coure dins tota Mallorca", en paraules de
Bartomeu Crespí, autor del romanç que narra amb tots els pèls i senyals el
succés. La policia començà a investigar. Als pocs dies ja s'havia detingut a un
sospitós. La literatura estableix que en un crim de classe alta l'assassí és el
majordom; en un crim rural assenyalaria al missatge.]
La premsa sensacionalista
és una germaneta de la caritat comparada amb els romanços que es publicaven a
Mallorca per narrar els crims més horrorosos. En 1930 va sortir d'impremta en
dos lliuraments “L’ horrorós crim de Sant Jordi” glosat per en Bartomeu Crespí.
El 19 de novembre
de 1929 en la finca de Can Real van ser assassinats la madona i el seu nin de
29 mesos.
La víctima adulta
era una bona persona:
"Diu
el qui la coneixia
qu´era una
dona de bé feya, en haverlé manesté
tots es favós que poría".
El menor irradiava
ternura a tots, però, pel que es veu, excepte a l’assassí:
"un ser de tan poca
edat el cor no li remordia?
y rahó de sobre tenia
per tenirlos voluntat".
Aquest romanç és
diferent a uns altres que hem vist. Primer per la seva grandària tipus octavilla;
segon per la seva extensió que supera els 800 versos en els seus dos
lliuraments; i tercer perquè està imprès en paper de qualitat, res a veure amb
el tipus calma de la majoria.
La descripció del
crim posa els pèls de punta:
"Ha
declarat, qu´entre dia
per consumà el seu secret
va ermolà bé es guinavet
axí com ell sabía
porque cuant l´emplearia
tayàs per tort i per dret
per deixar es crimen més net
escrit
de lo que ell volia...".
Mentre l'assassí perpetra el seu fellonia,
els altres protagonistes teixeixen una escena tendra i plàcida:
"Mentre es nin
s´adormia dins el calor maternal
seguit d´el curs natural
besos y mimos cohia.
Sense pensá que seria
flor del cariño final".
La fatal
confluència d'assassí i víctimes es
narra amb detall de rastrejador de la secció de successos o de novel·lista de
fèrtil imaginació:
"Sa
posa en el llit vestida
y fatigada p´el trebay
a dins el més curt espay
la tengué mitx adormida
tan pronta va essé ferida
de l´arma de punta y tay
exhalá un amarg ¡ay!
darrera
aquell ¡ay! sa vida".
Per desgràcia el
nin es despertà i contemplà l’escena. Això li costà la vida.
"Veus lo qu´he fet de
ta mare? Lo mateix fare de tú?".
Diu l'assassí a la seva propera víctima.
Palma i tota Mallorca va quedar commocionada pel crim i
van començar les recerques...
Això queda imprès en la segona part del
romanç d’en Bartomeu Crespí:
"El
misatge el segón dia
qu'estava incomunicat
de nou vá essé preguntat
del Jefe de Policía.
Va dí tant clá com sabía:
–vaig cometre s'atentat
devant una cantidat
que
l'amo me prometía–".
Ara comença
l'embolic que haurà de desentranyar el tribunal. L'espòs també va ser
empresonat i els investigadors van idear una treta:
"Pel pati los
amollaren amb els altres penitents
dins un espay curt de temps
los dos reos sa trobaven".
Tots dos van
evitar caure en la provocació, per la qual cosa tot s’hauria de decidir en el
judici.
"Lluytant dins el
temporal sabent és vent d'hont vènia
cada defensó seguia
sa ruta per cadascú".
El judici va
començar entre una gran expectació, en el qual cada part va mantenir les seves
postures. L'assassí confés, que ho va fer per encàrrec del marit. L'assenyalat,
que gens sabia de l'assumpte.
"Pero
el fiscal parla fort
amb sa lley que los aplica
qu'el Códig los califica
a
dues penes de mort".
Un, el “missatge”
poc tenia que salvar. El marit en canvi es jugava molt:
"Peró
lo seu defensó
les rodes de la Lley frena,
protesta cuantre la pena
y vol l'absolució.
Afirma qu'el procesat
falta no fá qu'el defensa
perque la seva ignocenci
eclipse
la falsedat".
Aquesta defensa,
que dirigia Fernando Pou, va desagradar al públic i el president del tribunal
va ordenar el desallotjament de la sala. Al final va aconseguir demostrar la innocència del
vidu amb arguments de pes per a l'autor del romanç, encara que d'escàs
contingut jurídic:
"Desde
el Tribunal de Deu
vengué la sentenci clara
perque es just y no repare
dant a cada cual lo seu
bé s'explica, Bertomeu,
no heyá excepció tan rare
capás de matá un pare
sa
dona y un fiet seu".
[Adaptació de dos
articles del periodista Joan Riera publicats en el Diario de Mallorca els dies 3 i 8 d’octubre
de 2014.]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada