El nom de les
Illes Balears prové del grec Βαλλιαρεῖς, nom amb el qual eren conegudes des de
l'Antiguitat clàssica. Els autors grecs i romans derivaven el nom del poble de
la seva habilitat com a llançadors (baleareis, βαλεαρεῖς, de ballo, βάλλω),
encara que Estrabó
considerava que l'origen del nom era fenici. De fet, l'arrel bal- té un
origen fenici; potser les illes foren consagrades al déu Baal; la similitud amb
l'arrel grec ΒΑΛ (en βάλλω), i l'ocupació de les persones, podrien ser el
fonament de l'assimilació d'aquesta designació al grec. Que el seu origen no
sigui grec, s'ha inferit del fet que el nom grec més comú per a les illes no és
βαλεαρεῖς, ans Γυμνησίαι (Gymnesiae) per referir-se a les illes de Menorca i Mallorca.
En canvi, cartaginesos i romans van preferir la denominació de Balears per a Menorca
i Mallorca. Eivissa i Formentera van ser anomenades per tots Pitiüses.
.
 |
| PITIÜSES |
 |
| BALEARS |
Malgrat que
durant força temps s'ha pensat que "Balears" provindria del grec ballein
que vol dir "llançar", darrerament s'ha canviat de parer i sembla descartat
l'origen hel·lènic. L'origen llavors no seria grec sinó púnic. Provindria del
plural "ba' lé yaroh". El substantiu "ba' lé" vol dir
"els que exercitaven l'ofici de" i actua de subjecte del verb
"yaroh" que significa "llançar pedres". Amb tot, el significat
final seria quelcom així com "els mestres del llançament". I aquests
mestres del llançament no són altres que els foners de les illes. Així doncs
Balears vol dir "foners".
.
Autors clàssics
com Plini el Vell, Estrabó o Diodor de Sicília n'han parlat molt d'ells. Però és
la narració de Licofront de Calcis, en el seu poema hermètic Alexandra (versos
633-641), quan parla dels fugitius de la guerra de Troia que arribaren a les
Balears, que ell anomena Gimnèsies, on es dóna aquesta descripció:
"I
altres, després de navegar com crancs als roquissars Gimnesis envoltats de mar,
arrossegaran la seva existència coberts de pells peludes, sense vestits,
descalços, armats de tres fones de doble corda. I les mares ensenyaran als seus
fills més petits, en dejú, l'art de tirar; ja que cap d'ells tastarà el pa amb
la seva boca si abans, amb precisa pedra, no n'encerta un bocí posat sobre un
pal com a blanc."
.
Aquesta fama i
possiblement també un excés de població en les darreries de l'època talaiòtica
va fer que molts d'aquests foners illencs acabessin nodrint els exèrcits
cartaginès i més tard romà. La primera menció expressa dels balears en
l'exèrcit cartaginès (en lluita amb els grecs de Sicília) la fa Diodor de
Sicília (XIII, 80), referint-se al 406 aC. Sembla que el costum d'utilitzar la
fona a les illes no es va deixar entre la gent del camp fins ben entrat el
segle XX. De fet, l'anomenaven "bassetja", mot d'origen incert, però
possiblement preromà, és a dir, contemporani dels foners que van donar nom a
les Balears. A Menorca, segons expliquen Antoni Maria Alcover i Francesc de Borja
Moll i Casasnovas, existia la tradició fins a no fa gaire que, per entrar en el
gremi dels bassetgers, l'aspirant havia d'encertar amb la pedra de la fona i
sense errar cap tir els 9 barrerons d'una barrera o bé els 8 espais buits entre
barra i barra (Camps, 1921).
[Informació de Viquipèdia]
