CARTAGO, LA LLEGENDA

Un dels episodis més cèlebres de la literatura occidental és el de l'arribada del príncep troià Enees a Cartago, on és acollit per la bella reina Elisa, també coneguda com a Dido. Entre llargues converses, banquets i partides de caça ambdós protagonitzen una història d'amor que es veurà truncada per la fugida intempestiva del troià per a complir la seva destinació de fundar una nova ciutat a Itàlia, al que segueix el suïcidi de la reina cartaginesa. No obstant això, l'idil·li entre Dido i Enees no és l'única llegenda entorn de l'origen de Cartago. Una antiga tradició, recollida entre altres pel cronista romà Justí, relata així mateix les circumstàncies de com la pròpia Dido havia fundat la ciutat i com es va immolar per a assegurar la seva pervivència. 

Tot va començar a Tir, la gran ciutat-estat fenícia en la costa de l'actual Líban. El rei de la ciutat, Mattan, tenia dos fills: un varó, Pigmalió, i una dona, Dido. Després de la mort del pare, els germans es van disputar la successió al tron. Dido, potser per interessos polítics i hereditaris, va contreure matrimoni amb el seu oncle patern, Acerbas, sacerdot de Melkart, que reunia en el seu entorn un enorme poder polític i militar. Però Pigmalió, per por de perdre la seva posició, va assassinar brutalment a Acerbas. Durant un temps Dido va dissimular el seu horror, però només per a preparar millor la seva fugida de la ciutat, duent-se amb si els immensos tresors del seu espòs, que el seu germà cobejava.

Finalment, la princesa i un nodrit grup de fidels es van embarcar cap a Occident. En la seva primera escala, a Xipre, la comitiva es va acréixer amb nous colons fenicis. Així mateix, amb el beneplàcit dels sacerdots del temple de Astarté, Dido es va dur a unes vuitanta dones joves per a casar-les amb els seus seguidors i fundar una nova colònia – encara que, segons la versió de Justí, les donzelles van ser segrestades –. Després d'escoltar un oracle que anunciava la fundació d'una nova ciutat, Dido i els seus seguidors van partir de Xipre i van prosseguir la ruta fins a arribar a la costa de l'actual Tunisia.

Quan els fenicis van desembarcar en una badia al costat de la qual s'alçava un pujol, la població indígena va tractar d'impedir que s'instal·lessin allí. Per això, Dido hagué de pactar amb Hiarbas, un rei local, al que va convèncer que li vengués el terreny que abastés una pell de bou estesa, dient que era perquè els seus companys, fatigats, poguessin descansar abans de salpar de nou. Però la bella princesa va fer tallar la pell en fines tires i així va obtenir la superfície suficient com per a fundar la seva ciutat. Sembla que el nom de Byrsa, que significa «pell de bou», amb el qual es coneix al pujol en la qual es va situar l'acròpoli de Cartago, recorda aquest esdeveniment.

La llegenda segueix contant que el rei enginyosament enganyat per Dido va quedar enlluernat de la seva bellesa i intel·ligència i es va proposar costés el que costés prendre-la com esposa. Va exposar la seva pretensió a un grup de notables fenicis, als quals va amenaçar amb declarar-los la guerra si no convencien a la princesa. Sabedors de l'horror que sentia Dido pels «bàrbars» africans, els nobles fenicis van intentar enganyar-la. Li van dir que el rei Hiarbas demanava que algú acudís a la seva cort per a civilitzar-los, i quan la reina els va dir que qualsevol d'ells hauria d'estar disposat a complir aquesta missió àdhuc al preu de la seva vida, li van revelar la veritable pretensió de Hiarbas. Dido, entre sanglots i laments, els va assegurar que faria el que demanaven, però al cap de tres mesos va manar erigir una pira en les portes de la ciutat, es va pujar a ella i es va travessar el pit amb un ganivet. 

Darrere d'aquesta història llegendària, que coneixem tan sols per les fonts grecoromanes, pot endevinar-se una realitat històrica. Per a començar, el viatge de Dido i els seus companys evoca el fenomen de la colonització fenícia en el Mediterrani. Sabem que, des de finals de l'II mil·lenni a. de C., gents de Tir, Sidó i altres ciutats fenícies, sota l'amenaça constant del veí Imperi assiri, van solcar el Mediterrani en els seus vaixells. Els marins fenicis van adquirir un ampli coneixement no només de les tècniques de navegació, sinó també dels ancoratges i els punts d'aigualida per a les seves flotes. Així van establir rutes marítimes fixes i van entrar en contacte amb els diferents pobles de les ribes del Mediterrani, amb els quals establien pactes. La fundació de colònies va ser l'últim pas en aquest procés.