CARTAGO, L'ARQUEOLOGIA

Cartago és una de les fundacions colonials fenícies més antiga. Segons alguns autors (com Filisto de Siracusa, Eudoxo de Cnido o Apiano), el seu establiment es remunta a l'època de la guerra de Troia -datada avui cap a 1200 a.C.-, el que justificaria la trobada entre Enees i Dido. Altres fonts, amb més versemblança, situen aquesta fundació cap a finals del segle IX a.C. Una inscripció del rei assiri Salmanasar III la data entre 825 i 820 a.C., i fins i tot fa referència a un rei Mattenos / Mattan de Tir. Aquesta última data ha estat confirmada per l'arqueologia i per les datacions de radiocarboni.

També hi ha indicis que els colons fenicis van entrar en contacte amb la població indígena del lloc. El nom de Cartago, en fenici Qart Hadasht, significa «ciutat nova», un topònim que els fenicis van utilitzar per successius assentaments de similar caràcter a Xipre, Sardenya, el nord d'Àfrica o a la península Ibèrica (Cartago Nova), on els mateixos cartaginesos fundarien al segle III aC l'actual Cartagena. En el cas de Cartago, el topònim potser indica que a l'arribada dels tiris existia un assentament indígena al turó de Byrsa. Els arqueòlegs han trobat a la zona forats de pals, propis de petites cabanes típiques d'un assentament anterior a l'arribada dels fenicis. Aquestes cabanes, de planta oval, presenten una estructura arquitectònica simple amb fonaments de maçoneria i murs de toves. Hem d'imaginar tot el vessant sud del turó de Byrsa construïda amb aquestes cabanes de coberta vegetal, agrupades deixant espais oberts entre si a manera de places, on s'intercanviarien tot tipus de productes i bestiar. No en va, en l'Eneida Virgili explica com Enees, a la vista de Cartago, «admira aquesta obra fins no fa gaire constituïda per simples barraques».

Tal com es relaten en el mite, les negociacions entre Dido i els indígenes de la zona, primer per comprar el terreny i després per negociar un enllaç, també poden reflectir fets d'èpoques remotes. Les relacions colonials solien anar acompanyades de pactes, del pagament de tributs i d'adquisició de terrenys. A més, Cartago no va ser una colònia aïllada del seu entorn, sinó que va sorgir com una cultura mestissa des del seu inici. La base cultural fenícia de la nova colònia no va impedir que els pobladors d'origen africà deixessin en ella el seu rastre, com testifiquen les fonts documentals. Justí descriu com, «atrets per l'esperança de guanys, els habitants dels llocs propers van acudir en massa per vendre els seus gèneres a aquests nous hostes, establint-se al costat d'ells, i el seu nombre creixent donava al turó l'aspecte d'una ciutat». Les possibilitats que oferia el lloc eren òptimes, sobretot per al desenvolupament de l'agricultura i la ramaderia.

Així mateix, l'arqueologia aporta informació sobre la fesomia de la Cartago arcaica. Les cases, de planta rectangular, es disposaven a diverses altures i comptaven amb terrasses i petits patis interiors. Des de molt d'hora es va desenvolupar un urbanisme organitzat al voltant de carrers i places. De la primera Cartago s'han localitzat les restes dels ports, alguns espais sagrats com el “tofet” (santuari dedicat als déus Tanit i Baal on es practicaven sacrificis humans) i les muralles.

Gràcies a la seva posició geogràfica i als beneficis de la seva activitat comercial, Cartago va establir en poques dècades el seu lideratge sobre la resta de les colònies fenícies de la Mediterrània central, alhora que segellava diversos tractats polític-econòmics amb altres estats de la regió. Tot això, acompanyat per la construcció d'una potent armada, va establir les bases de l'anomenat imperialisme cartaginès a partir del segle V a.C., que acabaria entrant en col·lisió amb el de Roma. En aquest aspecte, cal assenyalar que els cartaginesos van trencar amb la tradició de les ciutats fenícies. Mentre que aquestes s'havien centrat en la fundació de colònies comercials i no havien mostrat interès en controlar el territori circumdant, els cartaginesos, seguint el model colonitzador grec, aviat es van proposar estendre el seu domini sobre amplis territoris, de manera que la primigènia colònia es va convertir en una entitat urbana de caràcter estatal.

Aquesta evolució va ser possible gràcies al tipus de societat mestissa que va sorgir a Cartago. Pràcticament des dels inicis de la seva història, colons i indígenes van compartir els mateixos espais urbans i potser també, transcorregudes un parell de generacions, els espais religiosos i funeraris. És revelador, per exemple, que en les necròpolis d'altres nuclis púnics tunisians, com Kerkouane, Korba o Sidi Salem, estiguin epitafis amb noms tant fenicis com líbicos, grecs o itàlics. Aquesta integració va assegurar el control de Cartago sobre el territori circumdant, el que va ser clau per al seu posterior desenvolupament. Ciutat i territori es van retroalimentar per al bé comú i tot això va ser, sens dubte, reflex del caràcter obert d'uns ciutadans que van assumir des de l'origen que el seu principal riquesa radicava en el mestissatge.


Per a saber més:

Cartago. Una ciutat, dues llegendes. C. Wagner. Alderabán, Madrid, 2001.
Els fenicis: de la muntanya Líban a les columnes d'Hèrcules. F. Prats Martínez. Marcial Pons, 2007.
El xiulet de l'arquer. I. Vallejo Moreu. Contrasenya, Saragossa, 2015.