22.1.17

LA MÀSCARA DE DIMONI

Quan era petit i érem a Palma, estàvem a ca els meus padrins per part de mare. Allà hi havia una habitació disposada pels nostres pares i una altra, on dormíem el meu germà gran i jo.
Aquests padrins nomien Pep i Francisca i vivien molt prop de la "Casa des Poble". 
El meu padrí no era home de moixonies ni bromes però un dia en va fer una que li va costar car.
Segurament els fets coincidíren amb aquestes festes de sant Antoni perquè al meu padrí no se li va acudir altra cosa que posar-se una màscara del dimoni per fer-me por. 
Mentre jugava per la sala d'estar, vaig sentir renou i, quan em vaig girar, vaig veure sortir d'una habitació, una bubota amb cara del dimoni i fent uuuuuuuh!
Jo tot d'una vaig fugir corrent cap a la cuina i vaig amagar-me darrera la porta.  Per sort,  hi havia una granera i vaig esperar.

Darrera meu venia el dimoni fent uuuuuuh! uuuuuuuuh! i quan va entrar a la cuina i es va acotar per assustar-me, li vaig envergar un cop de granera al front. Aleshores l' uuuuuuh! es va convertir en aiiiii! aiiiii! i va aparèixer la cara del padrí amb la careta en la mà i un braverol en el cap.
La seva primera reacció fou renyar-me però desistí quan va reflexionar que la culpa era tota seva. 
Aquesta anècdota la recordàrem molts d'anys però cap altra vegada el meu avi em va fer por amb una màscara de dimoni. 


Cap comentari: