A Tànger m’esperen. Allà és una hora menys i hauré d’endarrerir el rellotge. Duim un poc de retràs i, abans de partir, he avisats el meu amic. Em contesta: “això és normal, som al Marroc. Jo li contest: “segurament ambdues riberes es confonen en un pensament ple de Mediterrània. A les Illes la relativitat del temps perdut s’ha oblidat bastant però el corc encara hi és, el tenim”. No hi ha resposta.
Ara ja volam i els núvols tapen un mar
immensament clar, tant que se confonen cel i mar en un ritmes sense camins
bruscos ni fronteres. La separació, la diferència, la posam els humans; no és
natural. Ja se veuen les altures de l’estret. Les tenim just aquí a l’alçada
dels nostres ulls. Turons i muntanyes... Nosaltres anam a l’altra banda de les
muntanyes més properes. A la dreta terra espanyola, enmig el mar; i a
l’esquerra, les terres marroquines, cap on anam. Les oscil·lacions de l’avió
fan que el paisatge canviï contínuament.
Ja sobrevolam l’oceà i veim que la costa és tota
plana. El mar és veu tranquil i a la vorera es veu una platja molt llarga. Ja
no hi ha núvols. L’avió girà en rodó i enfila directe cap a la platja com si el
pilot, de sobte, hagués descobert la pista. Sembla que ara tengui més pressa i
el dos motorets acceleren la marxa. Ja
posa les rodes. La immensa platja es fa
més grossa a la nostra vista. Just
aferrada a la platja, la pista de l’aeroport de Tànger. Aterram en un
santiamén. Un dels dos pilots obre la porteta i sense dir mot ni paraula baixam
a terra. El viatge ha durat vint-i-cinc minuts. Som tres els passatgers que
anam cap a l’edifici on ja trobam l’equipatge i emplenam la fitxa de la Surete Nationale. Mentre, el Beechcraft inicia la maniobra
d’enlairament cap a Casablanca.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada