EM FA EMPEGUEIR...
(Continuació de "L'embaràs desitjat (I): el viatge a París")
[Resum anterior.- L’amo en Joan i madò Bàrbara de Tiraset Vell
van a s’Argentaria a demanar a l’amo en Gabriel i a Madò Catalina com ho han
fet per comanar l’infant...]
Quan arribaren a les cases, madò Catalina feia
poc que havia acabat de munyir i anava colant la llet amb un pedaç de saca.
- Ou... Roja! Ou... Marsala! – digué el sen
Bernat.
Madò Catalina alçà el cap i girant-se a la
galera va esperar que li diguessin alguna cosa.
- Uep! Com anam madò Catalina? Què no hi ha
l’amo en Gabriel? – digué madò Bàrbara.
- En Gabriel ara mateix se n’acaba d’anar a
pasturar les cabres per dins el comellar de Vinagrella – contestà la madona.
- Justament!... – exclamà Madò Bàrbara.
- Què hi ha res de nou? – demanà la madona de
s’Argentaria, a la qual ja se li notava el bultet.
- Una no sap si dir-ho perquè fa empegueir... –
respongué madò Bàrbara.
- Ja ho direu idò! – contestà madò Catalina,
eixugant-se les mans – Hala! Entrau a les cases i preniu alguna cosa.
- Bé! I el sen Bernat i el seu fill que no
podrien anar a veure si troben l’amo en Gabriel? – demanà madò Bàrbara.
La madona de s’Argentaria assentí amb una
capada i l’amo en Joan, dirigint-se al seu majoral i al seu fill, els digué:
- Fermau les mules en el lledoner i vos acostau
a la vorera del torrent. I, si trobau l’amo en Gabriel digueu-li que som aquí i
que si pot venir, i vosaltres ja tornareu el ramat cap a les cases.
El sen Bernat i en Ramonet feren allò que els
va ordenar el seu amo.
Mentrestant, l’amo en Joan i madò Bàrbara ja
s’havien assegut a unes cadires baixes de corda de bova i madò Catalina atiava
el foc.
Madò Bàrbara li amollà:
- Bono...! I m’han dit que heu estat a França
una altra vegada?
La madona s’esforçà per no dir-li que poc
l’importava, però tenint en compte que tothom ho sabia, amagar-ho, segons
criteri seu, feia beneit i, per tant, tota xalesta i posant-se les mans sobre
el ventre, amb un somriure de dona satisfeta, contestà:
- Hi anàrem amb na Llúcia i en Miquel se Son
Xormes, per Nadal, i ara per Pasqua acompanyàrem na Maria de Son Poca Sang de
Sineu... Vosaltres ja ho sabeu que som xorcs, però al meu home li feia il·lusió
tenir un infant i ja no sabíem que més fer. Uns ens deien que anàssim a
Barcelona, altres ens enviaren a madò Randa de Sóller, però res de res, ningú
endevinava perquè no podíem tenir al·lots...
En aquell precís moment va entrar l’amo en
Gabriel i els va saludar.
L’amo en Joan de Tiraset s’aixecà i anà a
saludar-lo. Es returà de sobte fitxant-se amb la cabellera que li havia crescut
damunt la closca i l’amo en Gabriel, veient-lo estranyat, se li adreçar amb
aquestes paraules:
- Uep! L’amo en Joan! ... Què no em coneixeu?
- Vatua cent mil llamps i que heu fet?
- “C’est la vie, c’est la vie!” – exclamà l’amo.
Què vos han operat o vos ho han aferrat?
- Joan! – intervingué madò Bàrbara – Això és que
s’usa. O et creus que tothom és com tu?
- Ja teniu raó, madò Bàrbara – digué madò
Catalina un poc molesta – Avui tot canvia amb grans avanços i ben contents hem
d’estar!
L’amo en Joan de Tiraset baixà el cap i va
tornar a seure a la cadireta de bova d’on s’havia aixecat. I l’amo en Gabriel,
suavitzant la situació, canvià de tema:
- I què no els has tret res per beure a aquesta
bona gent?
- Què voleu? Herbes o un tir
d’aiguardent?
- Prendré un culet de “cazalla” i un tassó
d’aigua fresca - va dir l’amo en Joan.
La madona de Tiraset sols va voler beure un
poc d’aigua
Després de servir-los i una vegada que es va
seure l’amo de la casa, la seva dona seguí contant...
(La història acabarà amb “La cel·la del
bisbe”)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada