 |
| Monestir de Lluc |
CAPÍTOL FINAL:
LA CEL·LA DEL BISBE
[Resum anterior.- L’amo en Joan i madò Bàrbara de Tiraset Vell són a
s’Argenteria on parlen amb madò Catalina sobre el seu embaràs aconseguit en
edat madura i en aquest moment ha entrat l’amo en Gabriel, home de la casa i
els ha ofert beure alguna cosa... ]
- Al que anàvem! Al principi teníem dubtes però llavors, després de pensar-ho bé, vàrem
decidir provar-ho i, amb na Lluïsa i en Miquel de Son Xormes, com vos he dit
abans, per Nadal partírem cap a París. Ningú sabia al que anàvem – explicà madò
Catalina -. A ma mare mateixa, empegueïda com estava de dir-li la veritat, li
vaig contar que anàvem a fer el viatge de nuvis que mal havíem fet. Ella va dir
que això era tirar els doblers... Menys mal que no li vaig dir la veritat!
L’amo en Gabriel, quan va scoltar això, va somriure i va treure la pipa i la
petaca i es preparà per fer una calada. En veure això, l’amo en Joan encengué un cigar.
Madò Catalina va esperar que els homes prenguessin foc i
llavors va continuar:
- La veritat és que si vos ho he de contar tot no acabarem avui....
Només vos diré que estam molt contents! Jo mai m’hagués pensat que a cinquanta
anys comanàs un infant.
- Això ha estat com un miracle de Santa Aina! – exclamà
madò Bàrbara.
- I tot molt senzill! – continuà madò Catalina, un poc
enfurrunyada per tantes interrupcions – que fins que una no s’hi troba, no ho
pot entendre... I és que ho fou de senzill!
- Idò, què féreu? – demanà tot interessada, madò Bàrbara.
- Tot va consistir en “reviure la lluna de mel”. Una s’ha
de fer la idea que torna al passat. Que torna a començar. Nosaltres com a dos crèduls vàrem fer allò que ens va dir Monsieur Docteur Bonmaison i la cosa va
sortir rodona.
- Continuau! – exclamà madò Bàrbara, que seguia atenta les
explicacions.
- Anàrem a Lluc i demanàrem la cel·la del Bisbe com quan
ens casàrem. Aleshores en Gabriel tenia bo amb el Superior de Lluc perquè havia
estat blauet i per fer-nos cas ens l’oferiren. Però aquesta vegada la cosa no
va anar tan llatina. El frare encarregat ens va mal mirà i, amb un mig somriure
afegí: “una de les bones?”. No, no! Ha de ser la del Bisbe que ja ocupàrem
durant el nostre viatge de noces, vaig aclarir-li. Però madona! – va dir el donat – si és la
cel·la del senyor Bisbe, no la vos puc oferir. Què no ho veis?. Res! Que vàrem
haver d’anar a parlar amb el frare administrador i al cap i a la fi
aconseguírem la cel·la que volíem i la llogàrem per quinze dies, per tenir la segurament
que m’agafaria en els dies més fèrtils. Després d’acomodar-nos a la cel·la anàrem
a la fonda del santuari que, sortosament, estava en el mateix lloc, i férem un
bon sopar: tords i llom amb esclata-sangs. Havent sopar d’allò millor, i seguint
les instruccions de Monsieur le docteur, agafats del braç férem una volta fins
a la Font Coberta. I tornàrem a l’habitació...
Aquí, l’amo en Joan va rebentà tot dient:
- No seguiu madò Catalina que ja ens ho imaginam!
- Però si no he acabat! – respongué madò Catalina, un poc
remolesta – Ara ve allò més interessant!
- Deixeu-ho anar! Ara veig que no farem res! – contestà
l’amo en Joan mentre la seva dona callava.
En aquest precís moment , sentiren renou defora de les
cases. Eren el sen Bernat i en Ramonet que amb el ca feien entrar les cabres en
els sestadors.
- Au! Jo podem partir! – digué l’amo en Joan a la seva dona
– I gràcies per tota la informació.
- Quin home! – afegí madò Bàrbara – En res creu! Agraïda de
tot, madò Catalina...
Quan el sen Bernat i en Ramonet havien junyit les mules a
la galera i estaven a punt de partir, l’amo en Gabriel s’acomiadà, tot dient:
Joan! La vie est différente!
El sen Bernat, quan va escoltar aquestes paraules es va
dirigir al seu amo i li va demanar:
Què ha volgut dir?
Sen Bernat, què no sabeu que jo no entenc el francès!
I el sen Bernat amb les riendes a una mà i les corretjades a l'altra, fustigà les
mules, tot cridant:
Arri Rotja...! Arri Marsala...! Tirau!
Enllaços:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada