LES PLORANERES (I)

TOC! TOC! TOC!

Les ploraneres fins fa pocs anys era una institució social gairebé universal en l’espai i en el temps, que ja existia en el món egipci, romà i medieval. Actualment en el nostre entorn ha desaparegut i sols es manté com a record cultural. Alguna localitat la conserva com a relíquia cultural en la festa de l’enterrament del carnestoltes.

Però quan vivíem a Algaida encara era ben viva aquesta pràctica de plorar els morts i existia el costum segurament ancestral de llogar ploraneres. Solien esser de Llucmajor perquè els algaidins pensaven que eren les millors.

Al respecte, record, com si fos ara, que a una casa a mitjan camí del que va del molí d’en Xina a l’antiga estació del tren (els quatre vents), i que li deien Can Dato, l’amo tenia mal de queixal i va anar a curar-se a Llucmajor amb tanta mal sort que la ferida es va infectar i va morir en pocs dies. La família va  fer venir les millors ploraneres llucmajoreres. Quan vaig passar per aquella casa en el circuit ciclista , cosa que feia sovint, vaig sentir la cridòria: plors, lamentacions i crits seguits i al mateix temps o quasi a l’uníson. Com podeu imaginar, em vaig regirà i quan vaig tornar a ca nostra ho vaig contar. El nostre pare va explicar-nos aquest antic costum que aleshores encara estava ben arrelat a Algaida.

Aquestes dones vestien tot de negre i duien el cabell cobert amb un vel negre. Es posaven a l’habitació de la persona difunta i, sobretot quan entrava algun familiar o amic a veure el mort, es posaven a plorar molt fort, amb crits i frases fetes que feien feredat.

Quan se’n duien el mort, seguien el sepeli un poc després de la família propera amb plors i frases de dol. No s’acostaven molt al mort perquè generalment el capellà les volia enfora i no en volia dins la parròquia durant el funeral. Sobre això els rectors tenien ordres severes del bisbat.

El seguici fúnebre recorria els carrers fins a la plaça i agafava el carrer que conduïa al camí del cementeri. Quan arribaven a l’altura de l cine, un poc abans de la caserna de la Guàrdia Civil, el cotxe fúnebre continuava amb la família però la resta d’acompanyants i els ploraneres havien acabat la seva funció.  

Sovint, quan el taüt era duït entre quatre  homes que es tornaven, en passar per la casa d’un amic, el dol s’aturava i l’amic o amiga pegava tres tocs al baül: Toc! Toc! Toc! I l’amic del mort, acostant-se al baül s’acomiadava de la persona difunta, encomanant-se als seus propis morts: “si et trobes amb mon paret, digues-li que per aquí tot va bé i que na Rotja ha parit un poltró!...”

Els al·lot quan veiem i escoltàvem tot això quedàvem amb el cabells drets.