NO SABIA SI RIURE O PLORAR
Sempre que vaig assistir a funerals amb
ploraneres no sabia si riure o plorar. Pens que això mateix li devia passar al
altre gent però com que no ho manifestaven em quedava amb el dubte si només era
jo.
Moltes vegades
vaig participar en el toc de campanes de dol o difunts perquè era amic d'alguns escolanets de la parròquia del poble. Tocaven dues
campanes amb un ritme lent i pausat. Al
final del repicar, el llenguatge sonor aclaria si el mort era un home o una
dona. Si era un home, dos tocs i era una dona, tres tocs. No es podia confondre
ningú. Quan tocàvem les campanes ens penjàvem a la corda i fèiem cabrioles però
les campanes no ho notaven i seguien amb el seu: ding, dong! ding,
dang!...; compassades i lentes perquè
era un toc de difunt. Les campanes també
tocaven a mort durant el recorregut cap
al cementeri... Encara que a Algaida el toc acabava quan la gent abandonava
el carro dels morts allà on començava el camí cap al lloc sagrat.
Anar a tocar
les campanes eren bons moments de la infància que record amb enyorança.
Al respecte
de si les ploraneres produïen riure o plorar he trobat dos exemples literaris
que en donen la visió dels seus autors:
El primer és de Josep Maria Espinàs, d’un
llibre seu que du per nom “La vella capitana”. Pos aquí el tros que podeu
llegir es titula: "Plorar".
El segon
està tret de “Memòries d’un vicari general de la Seu d’Urgell, delegat
permanent a Andorra. L’autor és Gregori Creus. El paràgraf seleccionat és
podria titular: "Riure".
«Sempre he patit molt pel riure. Un
dia feia un enterrament to sol a Estavar. Plovia. Hi anaven una espècie de
dones ploraneres. Al cementiri, la fossa estava plena d’aigua. Mentre cantava
el “Benedictus” una de les dones ploraneres va exclamar, tot plorant: “pobret, tan poc com t’agradava l’aigua, i ara que hagin d’enterrar-t’hi”. Tothom es va posar a riure, menys un servidor, a qui saltaven les
llàgrimes de tant que patia. La gent va pensar que em trobava malament i per
això una veïa – el cementiri tocava a les cases – em va portar una tassa de
llet, que vaig rebutjar molt delicadament amb un gest i, tot mossegant-me els
llavis, vaig marxar tot seguit.»
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada