PIRATES DE LA MEDITERRÀNIA (IV)

POMPEU EL MAGNE CONTRA ELS PIRATES CILICIS

L'any 67 a. de C., les autoritats de Roma van concedir a Pompeu el Magne una autoritat absoluta per perseguir i destruir als pirates que infestaven tot el mar Mediterrani

En la seva obstinació per crear un gran imperi en el Mediterrani, un dels majors desafiaments als quals es va enfrontar Roma va ser el d'imposar la seva llei als pirates que amenaçaven sense descans les rutes comercials i la seguretat de les ciutats. El fenomen de la pirateria era molt antic, però en els primers decennis del segle I aC, la fase final del període republicà, es va convertir en una autèntica plaga. Els més temibles de tots aquests pirates eren els originaris de Cilícia, en el sud-est de Anatòlia (actual Turquia), una zona que posseïa importants riqueses naturals i que gràcies al seu relleu muntanyenc oferia un fàcil refugi als pirates, que van fer de la ciutat de Tràquea la seva base d'operacions.

Plutarc va deixar un vívid relat de les activitats dels pirates cilicis a principis del segle I aC. Comptaven amb múltiples bases repartides per la costa, defensades amb torres i muralles i es calculava que disposaven d'un miler de navilis, amb tripulacions aguerrides i pilots hàbils. Envanits pels seus èxits, els pirates lluïen en els seus vaixells «màstils daurats de popa, cortines de porpra i rems amb branques platejades». Se’ls coneixia en totes les costes per la seva música, els seus cants i els seus festins. També sorprenien els seus ritus religiosos, incloses algunes pràctiques mistèriques com l'adoració del déu Mitra; segons Plutarc, van ser ells els primers a introduir aquest culte al món romà.

Les accions dels pirates eren principalment de dos tipus: segrests i captures de ciutats. Els primers reportaven grans beneficis, perquè les persones capturades es venien després com a esclaus als mercats de Sicília, Rodes, Alexandria i Àsia Menor. Un exemple molt conegut ésel del jove Juli César, qui en 74 a. de C., quan es dirigia a Rodes, va ser segrestat a la illa de Farmacusa. Els pirates van exigir un rescat de 20 talents (uns 500 quilos de plata), però César va declarar, amb la seva típica arrogància, que aquesta era una xifra molt baixa i que ell no valia menys de 50 talents.

Segons Plutarc, els pirates cilicis van arribar a prendre quatre-centes ciutats, sobretot les desproveïdes de muralles. Una vegada ocupades, exigien dels seus habitants un quantiosos rescats per alliberar-les. També saquejaven temples, considerats asils inviolables, i de vegades s'endinsaven al territori per robar en els camins i saquejar les cases de camp. D'altra banda – i encara que aquest no era el seu principal objectiu–, no menyspreaven el saqueig de navilis mercants en alta mar, que anaven carregats de pedres i metalls preciosos, essències, teles, sal, vins i tot tipus de mercaderies. L'únic inconvenient en la vida dels pirates era que en cas de caure presoners no podien esperar més que una execució sumaria –César, per exemple, va capturar als seus segrestadors i els va fer crucificar– o, en el millor dels casos, ser venuts com a esclaus.

En la dècada de 70 a. de C., els pirates cilicis s'havien convertit en una amenaça per a la supervivència mateixa de Roma. Els seus ràtzies posaven en perill el subministrament de blat a la Urbs i fins i tot interferien greument en el comerç terrestre. No és d'estranyar que les autoritats romanes organitzessin operacions per eradicar aquest assot, encara que cap va assortir un efecte durador. Tal havia estat el cas de l'expedició dirigida pel pretor Marc Antoni en 102 a. de C., a qui van seguir Publi Servili Isáuric, en 78 a. de C., que durant dos anys va assetjar als pirates cilicis des de Pamfília, i Marc Antoni Crètic, en 76 a. de C., però la crisi va seguir sense resoldre's.

Davant el enquistament del problema, a Roma es va arribar a la conclusió que calia canviar d'estratègia per acabar d'una vegada per sempre amb aquella amenaça. Es va decidir posar al front de totes les operacions una sola persona amb poders extraordinaris. Va ser així com, l'any 67 a. de C., el tribú de la plebs Aulo Gabini va presentar la lex Gabínia, per la qual es decretava l'elecció d'un home amb categoria de procònsol durant tres anys per eliminar la pirateria en el Mediterrani. El triat va ser Cneo Pompeu, en aquells dies el general més popular de la República gràcies a les seves victorioses campanyes contra Sertori i Espartac. Tendria al seu comandament una armada de dimensions impressionants: 120.000 soldats d'infanteria –l'equivalent a vint legions–, 4.000 genets i 270 naus –70 d'elles lleugeres–. El seu pressupost ascendiria a 6.000 talents àtics.

El pla de Pompeu passava per protegir els graners de Sicília, Àfrica i Sardenya i les rutes de transport de gra mitjançant l'armada i guarnicions militars; una vegada garantit el subministrament de blat, el procònsol emprendria una ofensiva naval i terrestre contra les bases pirates. Pompeu va dividir tot l'espai del Mediterrani en tretze zones, cadascuna de les quals estaria vigilada per un contingent de naus sota el comandament d'un comandant, el qual havia de romandre a la seva zona per capturar als pirates que volguessin fugir a una altra. El mateix Pompeu, «com un rei de reis», anava passant d'una zona a una altra per assegurar-se que els seus lloctinents complien amb el seu haver de. Segons Plutarc, Pompeu «va felicitar tothom per la rapidesa dels seus moviments, la importància dels seus preparatius i la seva reputació formidable». Els pirates, que havien pensat plantar-li cara i atacar-ho, «es van atemorir, van abandonar els seus atacs sobre les ciutats que assetjaven i van fugir a les seves ciutadelles i els seus ancoratges acostumats». En amb prou feines quaranta dies, Pompeu va netejar de pirates els mars Tirrè, Líbic, de Sardenya, de Còrsega i de Sicília.

Els pirates que van escapar a les batudes de Pompeu i els seus generals van buscar refugi en els seus caus de Cilícia, però el generalíssim es va dirigir contra ells amb seixanta de les seves millors naus. Després de reunir els seus efectius a la illa de Rodes, va dirigir la seva armada als penya-segats de la Cilícia Tràquea. La superioritat romana era aclaparadora i els pirates, presa del pànic, es van rendir, esperant ser tractats amb clemència. Els més recalcitrants es van concentrar en Coraléssiu, però no van poder sostenir l'atac final que Pompeu va llançar per terra i per mar.

La campanya contra els pirates havia durat una mica més de tres mesos. Segons els historiadors antics, van morir en combat més de 10.000 pirates mentre que Pompeu va reunir un immens botí, format per més de 20.000 homes, 400 navilis, armes, i multitud de matèries primeres i productes artesanals. Així i tot, Pompeu va mostrar una actitud misericordiosa amb els derrotats. Segons Plutarc, «dels pirates que encara quedaven i erraven pel mar, va tractar amb benignitat a alguns; i acontentant-se amb apoderar-se de les seves embarcacions i persones, cap dany els va fer; amb el que van concebre els altres bones esperances, i fugint dels altres cabdills es van dirigir a Pompeu i es van entregar amb els seus fills i les seves dones. Els va perdonar a tots, i pel seu mitjà va poder descobrir i prendre a uns altres, que havien procurat amagar-se per reconèixer-se culpables de les majors atrocitats». Molts pirates van ser assentats com a colons en diferents punts de Anatòlia, de Tàrent, de la Cirenaica o del nord de Grècia amb la finalitat de que oblidessin les ràtzies en el mar i colonitzessin noves ciutats.

Així i tots aquells pirates cilicis que havien pogut fugir, poc a poc tornaren a la pirateria per tot el mar Mediterrani...