10.5.17

PIRATES DE LA MEDITERRÀNIA (V)

EREN ELS VÀNDALS, PIRATES?





Els vàndals foren un poble del centre d'Europa, un dels pobles indoeuropeus de família germànica, que habitaven les regions riberenques de la mar Bàltica (en la zona de les actuals Alemanya i Polònia). A començaments del segle V, travessaren la Gàl·lia i la península Ibèrica, s'instal·laren breument a la vall del Guadalquivir, passaren l'estret de Gibraltar i, comandats per Genseric, crearen un regne al nord d'Àfrica, centrat a l'actual Tunísia, i que finalment fou destruït pels bizantins el 534.

La primera actuació vàndala a l’estret de Gibraltar fou posar sota el seu control els ports bètics i cartaginesos per prevenir un previsible bloqueig marítim que podien exercir el romans amb la flota que tenien en el nord d’Àfrica i a les Illes Balears. En els ports de Sevilla i Cartagena, els vàndals s’apoderaren de les naus que constituirien el germen de la flota que assolaria tota la part oest del Mediterrani durant més d’una centúria. 
D’aquí prové la consideració de pirates, que donam als vàndals.

Els relats de les primeres incursions dels vàndals a les Illes Balears (Chronicon d’Idaci, bisbe d’Aquae Flaviae, Portugal)  estan datats l’any 425, quan foren atacades i saquejades. De fet, Pol·lentia, principal centre urbà de Mallorca, fou convertida en «terra cremada» i posteriorment fou reedificada terra endins a l’abric de les altes muntanyes de la serra. En aquella ocasió no s’hi van quedar.

Però no fou fins l’any 455 quan els vàndals, que havien format un regne en el nord d’Àfrica, on s’havien apoderat de la flota romana,  van acabar amb la dominació romana de les nostres illes i les van incorporar al nou estat africà. La submissió a les directrius de Roma s’havia mantengut prop de sis segles, però ara havia arribat al seu final. Aquest acostament polític al nord d’Àfrica també va significar un cert allunyament del marc hispànic, ja que hem de recordar que els visigots, poble germànic que va dominar pràcticament tota la Península, mai van accedir ni a les Balears ni a les Pitiüses.

Una vegada establerts a la que havia estat la província romana d’Àfrica proconsular, una de les regions agrícoles més riques de tot l’Imperi, van començar l’ocupació de les diverses illes del Mediterrani occidental per aprofitar els seus recursos, controlar les seves rutes comercials i marítimes, i servir-se d’elles com escut protector contra possibles atacs dels romans o dels gots que s’instal·laven per la conca mediterrània. A pesar de la fama de grans destructors i cruels perseguidors del catolicisme, sembla ser que els vàndals, cristians de la versió ariana, poc van afectar al desenvolupament econòmic, social i cultural de la majoria de les gents de les nostres illes. Cert és que va haver-hi algunes persecucions contra qui no es volien convertir al arianisme, però l’arqueologia fins i tot ens mostra un cert ressorgiment econòmic en la major part del seu regne. Segons les investigacions arqueològiques, una excepció d’aquest funcionament general podria ser el cas d’Eivissa, malgrat que encara es necessiten més excavacions arqueològiques per confirmar-ho.



El domini vàndal de les nostres illes sols va durar prop de vuit dècades, ja que l’any 534 són novament conquerides, en aquesta ocasió per l’Imperi bizantí, estat hereu de l’Imperi romà d’Orient. Un any abans, els bizantins havien conquerit Cartago i exterminat la monarquia vàndala. Sembla que llavors les Balears i les Pitiüses van passar a formar part de la província Mauritània II, amb capital a Septem (actual Ceuta). Tot indica que també van continuar mantenint la seva importància en les rutes comercials, sobretot com pont entre les penínsules Itàlica i Ibèrica, ambdues parcialment dominades per Bizanci. A partir del segle VII dC, una vegada que els bizantins són expulsats de la Península Ibèrica i, sobretot, una vegada que els musulmans irrompen en el Mediterrani, la presència bizantina i el seu domini van quedar bastant dilu
ïts. Des d’aquest moment s’iniciarà una etapa pràcticament d’autarquia i d’aïllament, en la qual les autoritats illenques adquiriran un major protagonisme.
A principis del segle següent —recordam que el 707 es produeix la primera expedició musulmana a les Illes—, aquestes van començar a entrar dins l’òrbita del món islàmic, però no serien conquerides fins el 902-903 dC. Però aquesta és una altra història.



Cap comentari: